Good Night and Good Luck soundtrack/ Dianne Reeves



Comentaris tancats a Good Night and Good Luck soundtrack/ Dianne Reeves

Venint de l’hora fosca

Diluvis, sequeres, maltempsades…,
i el temps que s’arrossega sobre el mar,
el llot o la pols seca.

Silencis profunds
que han marcat tanta buidor i tantes estacions
que s’han pintat desdibuixant el blanc i el negre.

Ara mateix,
només vull contar-te la por fosca
que m’angoixa…,
parlar dels esparsos somnis
que encara són dempeus.

Golf de Suez, 3 d’octubre de 1992

Anys després, el temps es va endolcir, va fer la seva feina,
i jo…,
jo em vaig tornar un supervivent afortunat
que es va obrir cap als colors de Van Gogh,
i de Lautrec, i a la soledat embellida d’Edward Hopper.

Premià de Mar, 23 de maig de 2017



Comentaris tancats a Venint de l’hora fosca

Schubert/ una altra versió de trio op 100 andante con moto



Comentaris tancats a Schubert/ una altra versió de trio op 100 andante con moto

Cartagena d’Índies

El meu vaixell és una nau alterosa, llarga i negra, amb contenidors i mercaderia general que arriba, empès per la pròpia inèrcia, al punt precís de recalada o, altrament, boia de mar. El “Candelaria” conserva una mica d’arrencada temps després que el telègraf hagi quedat en posició de màquina parada. La blanca i fràgil embarcació de pràctic s’acosta veloç i amb rumb oposat cap a nosaltres: proa llançada, motor de forabord, elemental closca de nou. L’escala vertical penja un peu sobre de l’aigua que, tranquil•la i rutilant, es belluga molt lleument sota un sol ja a mitja alçada que va cercant el meridià.

Embarca el pràctic. Un pràctic de pell fosca i ben lluent que arriba al pont bleixant cinc decennis a l’esquena i uns excessos que no costa gaire imaginar (de fer costat al rom, al tabac i a les sempre bones fembres del país); uns excessos que queden diluïts amb la força d’un seu simple i lleu somrís. El primer que ens demana és un “tinto”, que aquí vol dir un cafè.

Deixem boies a banda i banda del vaixell i enfilem el pas de Bocachica, un lloc del Paradís.

Si mires a babord, veus el fort de San Fernando ancorat a la punta sud de l’illa plana anomenada Tierrabomba. Aquest fort et mostra els seus murs de gris i blanc menjats alhora pel sol i la humitat. Aquest fort t’encoratja a imaginar qualsevol possible història i que, aquesta, per molt i molt absurda que pugui semblar, sigui creïble per ara i per sempre més. Si mires a estribord, a tres cables de distància cap al sud i per sobre de l’illot esclafat de San José, veus com allí hi plana un segon fort que porta el mateix nom que té l’illot i, enmig, com queda conformat el pas blau i forçós entre dues fortaleses que et porten a focs creuats contra naus imaginàries o reals, amb històries de corsaris i de temps colonials.

I és just a la vora del fort de San Fernando i guaitant cap a l’oest, que unes barques encallades en una sorra grisa i bruta, esperen, somnolentes, l’hora de tornar a la mare mar. Potser com a l’Havana, esperen l’arribada d’algun altre Hemingway capaç de donar vida als fantasmes que habiten cada lluna. Mentrestant, la pesantor i la torpor climàtica que semblen voler incrementar les lleis de la pesada gravetat. Sents com García Márquez –el periodista, l’escriptor–, hi respira en algun lloc.

Un cop deixat enrere Bocachica i navegant amb el soroll greu de deu mil sis-cents cavalls: una forma d’alenar i de bategar del motor principal B&W del meu vaixell, el “Candelaria” emproa cap al nord, i comença a esbrinar-se aquella Cartagena al mateix temps moderna i llegendària, la que combina els barris colonials de Centro i de Getsemaní amb els gratacels de Bocagrande i les construccions del segle XX.

Sé que aquest port és molt més que simplement un altre nom de geografia, i que després de passar per davant de la petita estàtua –com una boia més que s’alça enmig de la badia–, i de la qual en diuen Verge del Navegant, descobriré novament el territori, després que atraquem als molls comercials, al terminal marítim de la perla del Carib.

Que Cartagena és diferent te n’adones de seguida, només de traspassar la Torre del Reloj i perdre’t entre les porxades i els comerços d’una ciutat activa murs endins. Contemples aquells carrers estrets de color blanc i crem, de balconades fosques o pintades que pengen luxurioses, poblades de testos i de flors de mil colors; quan les placetes i els carrers de noms històrics o romàntics et conviden a un passat que el sents com lligat a l’arquitectura de ciutats amb vocació calenta com ara les de Cadis o Sevilla dels estius.

I si busques solitud, pots agafar el camí de la murada vorejada per la mar: des del Parc de la Marina (zona verda, ampla i plana, poblada de palmeres al voltant), fins als baluards de Santa Catalina i de San Lucas on, els diumenges a la tarda, hi trobes parelles confitades somiant tot el que reflecteix un horitzó amb regust de sal que, com els humors humans, esdevé gris o blau o fosc o clar. I ho veus tot des d’uns murs grisos que tenen uns quants segles, i observes la sorra també grisa que, com una esponja, s’empassa les onades que hi arriben per morir.

A mi m’entusiasma l’esclat de colors i moviment del moll que diuen dels Pegasos, amb aquelles gairebé relíquies de vaixells que hi trobes atracats en el seu moll: petitó i de poc calat, omplert de quioscos que, a preus senzills, ofereixen batuts de fruites i menjars i pastes populars. Pots perdre’t pels carrerons que envolten l’església del sant català Pere Claver o el Palau de la trista i famosa Inquisició (“se prohibe a los señores visitantes que hagan uso de los instrumentos de tortura”, segons rètol de l’entrada) i, després, quan la història comença a agafar pes, cridar un taxi atrotinat i, un cop pactat el trajecte amb el taxista, deixar que et porti a Bocagrande, amb grans hotels que apunten cel amunt i amb carrers plens de restaurants i de comerços, d’abillaments de platja i d’un tot sencer imitant la vida urbana dels grans veïns de més al nord. Des d’allí, tal vegada, la ben alimentada gent dels grans veïns que hi passa les vacances, no pot entendre que per a un treballador portuari colombià (només uns pocs quilòmetres enllà), matar un gringo amb cocaïna, no té res de deshonest.

Com en el cos de la dona de la qual estàs enamorat, descobreixo –sempre que torno a Cartagena–, nous encants. Cartagena d’Índies és descaradament calenta i sensual, amb un decidit regust de mar. Cartagena d’Índies és un lloc i, a la nit, pots omplir la vista amb milers de llums i estels i amb la grandesa de l’espai.

Gener de 1991

Comentaris tancats a Cartagena d’Índies

Tha Danish Girl Soundtrack

Comentaris tancats a Tha Danish Girl Soundtrack

L’home de mar

Bufava el vent al mar del Nord. Feia fred i calia sortir a l’aleró per assegurar les boies que albiràvem, per controlar els vaixells que, venint de popa, ens anaven a passar. Les onades eren de quatre metres, i encara sort que aquesta mar tenia una fondària minsa que li impedia agafar més gran alçada, com en el cas del golf, el de Biscaia, que ahir havíem acabat. Jo, quan no era a fora del pont amb els prismàtics, estava enganxat en el radar, traçant-hi cinemàtiques a la pantalla tot el temps, traçant-les amb el llapis blanc per saber les mínimes distàncies a què passaríem d’altres vaixells i si hauria de fer alguna maniobra per evitar una possible col•lisió. No, encara no teníem a bord navegador per satèl•lit ni radars dels tipus ARPA, ni aparells AIS que arribarien a estalviar-nos tant treball. Com alumne, havia començat sense giroscòpica ni pilot automàtic. A l’agulla nàutica li aplicàvem constantment correccions totals. Ara, en el mar del Nord, amb el VHF posat en el canal 16, sentia tot un reguitzell d’idiomes en acció: això poc havia canviat. Érem a cinc hores del port de Rotterdam i del seu Europort. Schiedam, la nostra destinació. Era el cafè calent a mà, i el fred que calava fins als moll dels ossos a través de la gorra i de l’anorak. I em sentia viu potser com mai més m’hi he tornat a sentir tant. Una borratxera de mar, de vaixell i de responsabilitat, de saber-me mariner que solca aigües del món i es confon gairebé amb la natura.

Estic llegint L’home de mar, de Catherine Poulain. Tot passa a “the last frontier”, que li diuen, o sia, a aigües d’Alaska. Tot passa a bord d’un pesquer. És la crueltat abnegada i salvatge de la pesca del bacallà i de l’halibut. Així i tot, llegint-lo, he sentit que em retrobava amb els germans, per molt que nosaltres siguem els de sang blava, els senyorets. Són els ruixats d’aigua de mar que mullen vidres i alerons i el fred que tallarà les mans quan més tard hissem la bandera de pràctic a bord a la coberta de la magistral. És l’escala de pràctic que haurem de preparar pel costat que ens indiquin, amb els mariners que, renegant o no, faran la seva feina a qualsevol hora del dia o de la nit, de dia feiner o de festiu. Lluitarem tots cara a cara contra el fred, la pluja, el vent, la nit i les onades. Molt abans –ahir, venint del golf, tot el temps amb el cel encapotat–, m’hauré barallat amb el radiogoniòmetre per tal obtenir unes línies de posició.

Com a navegant he conegut dues marines diferents. La segona m’ha donat més seguretat. La primera, més instint, més aventura i més orgull professional.

Comentaris tancats a L’home de mar

Comentaris tancats a

Els meus ulls pesaven com el temps

Els meus ulls pesaven com el temps.
Els meus ulls abraçaven l’olor de clau, de sàndal i d’encens d’Extrem Orient.

Quan tancava les parpelles, una imatge dolça, condormida, em cobria el cansament. I era bo de somiar que no hi havia res que s’hagués paralitzat, que les grans velocitats seguien movent-se lentament i que, la moció, era quelcom que regia l’univers del qual jo n’era part ben fusionada des de feia milions d’anys.

Havia triat habitar ben lluny de la buidor i de la pobresa d’horitzó. Necessitava posseir l’espai inabastable i anar molt més enllà del darrer estel. Volia evitar que mai el somni –part del meu jo, vocació de permanent glaçó exposat al migdia de l’estiu– no arribés a fer-se d’un inútil fonedís.

Necessitava, per entendre el món, tocar la pell que envoltava tots els continents i, emocionalment, necessitava entendre el concepte esfèric de la Terra.

Volia descansar amb aquest bagatge, amb la intenció de tornar a pensar-ho tot. De fet, em volia trencar el cor les vegades que calgués, però ara, ara un sol desig em dominava: volia tancar els ulls un llarg moment.

Mar de la Xina, setembre de 1992

Comentaris tancats a Els meus ulls pesaven com el temps

Comentaris tancats a

Clifford Pier

Venint de mar, de la zona d’ancoratge, he tornat altra vegada a l’embarcador de Clifford Pier, Singapur, i he recordat aquell horabaixa ennuvolat del mes d’agost del primer cop que hi vaig desembarcar. El meu vaixell, l’Al Khaimah, es trobava fondejat a la gira a l’àrea de l’Eastern Quarantine and Immigration Anchorage, a l’espera d’atracar just l’endemà. La llanxa que em portava a terra, després de recórrer quatre milles, m’hi deixà, amb una primera impressió d’estació molt freqüentada pel petit transport de passatgers (la majoria tripulants dels vaixells que esperaven ancorats), i amb aquella sensació tan gran d’aire despenjat i de trobar-la tota oberta a la humitat i a la calor per tots costats; amb fanals xinesos i rectangulars de vidres opacs i com de vori adossats a les columnates i parets, amb un rerefons i un decorat d’una immensa taca de vermell com a seva identitat.

L’embarcador de Clifford Pier rebia, constantment, la soledat de mariners de tot el món amb la il•lusió de l’escapada escrita als ulls. Eren els mateixos mariners que, després, carregats de compres, recolzats a les baranes o asseguts en la fusta humida d’aquells bancs, tindrien sempre alguna història més en el calaix mentre estaven a l’espera de la llanxa de retorn. A les botigues que hi trobaves pels voltants s’hi venien tota mena de postals, de perfums i de souvenirs barats. Les botigues i un club obert de dia i nit amb prostitutes, eren just al costat de les cases de canvi –els money-exchangers–, amb una aparença, aquests últims, de fer un paper més principal. La sensació de tot plegat era d’espai i de volum.

Quan, des de Clifford Pier, sorties al carrer i tiraves a mà esquerra, ensopegaves, de seguida, amb unes galeries comercials amb el nom artístic de The Arcade. De la mateixa voravia s’agafava el passadís d’entrada a un edifici que pujava costa amunt i empalmava amb un pont-túnel que, per damunt del tràfic que hi rodava, creuava fins a la central magnificent de l’altra banda del carrer. A The Arcade, era evident, s’hi havia d’anar en hores de jornada comercial.

Aprofitaria aquesta nova estada de dia clar i lluminós a Singapur (aquest cop sense venir de Keppel Road i Shenton Way, com faig quan atraquem a la terminal de contenidors) per meravellar-me davant d’aquests aparadors comercials capaços d’oferir tanta diversitat i per encaminar-me a la recerca d’instruments antics de caràcter nàutic com ara són cronòmetres de corda o bé sextants.
Aquell indret –The Arcade– semblava dominat per botiguers i brocanters hindús o bé xinesos, a qui per cert no els queia cap anell quan et cridaven o et sortien de camí a fi d’embolicar-te amb les seves arts i el seu negoci. Quan les que et cridaven o et venien a l’encontre eren dones, les insinuacions de preus i mercaderies tot terreny amb tons de confidència, semblaven adoptar un cert aire sensual.

A les galeries de Clifford Pier (si és que aquestes coses t’agradaven i disposaves d’una part del temps que es conté dintre del món) podies passar-hi una bona part de la jornada a fi d’aconseguir certs objectes a bon preu. Després d’un inevitable estira-i-arronsa s’establia un pacte a mitjan camí del ni teu ni meu. Talles de fusta d’Indonèsia, treballs fets sobre costelles de balena i, el que m’agradava més, tot un món relacionat amb la marina de la solidesa i el bon gust ja gairebé fora de l’abast: amb el classicisme de fanals nàutics, compassos i timons, rellotges de bitàcola i demana tu què és el que vols; provinent, gairebé tot, del desballestament del món socioeconòmic de l’antiga URSS (abans temut gran enemic de mitja humanitat), conseqüència del desfici i de la fam que ara li marcava un capital entès a la manera d’occident.

Com una manera d’escampar i de fugir del menjar tan conegut del meu vaixell, dinaria en un qualsevol restaurant petit del costat de Clifford Pier. Més tard, com quasi sempre, tornaria més cansat, tranquil i amb el cap organitzat cap a la zona de fondeig.

Escrit a Singapur, algun moment de l’any 1992.

Comentaris tancats a Clifford Pier