Titanic, 15 d’abril de 1912

Titanic.
Atlàntic Nord.
Nit del 15 d’abril de 1912.
Naufragi del vaixell més gran del món.

Aquella nit va matar 1503 passatgers. Aquella nit va qüestionar els avanços tecnològics i la prepotència dels humans. Aquella nit de lluna negra i mar en calma a zero graus, va repartir, arreu, dignitat i deshonor, amor i heroisme, covardies i misèria. Els músics de la nau van posar-hi el to romàntic interpretant “Nearer my God to Thee” fins al final. Aquella nit va fer glaçar més de mig món.

Arran del gran naufragi es canviaren normes sobre el nombre mínim de bots, les hores de guàrdia telegràfica i les patrulles de gel. Amb la telegrafia sense fils, la immediatesa del periodisme va significar una gran revolució. D’altra banda, les asseguradores van replantejar-s’ho tot. Per a alguns, el naufragi del Titanic, també va ser un repte que es va perdre contra Déu i, la guerra sorda entre les navilieres alemanyes i britàniques, el preludi de la Gran Guerra.



Envia un comentari



Comentaris tancats a

L’escullera

Ningú no ho hauria dit.

En un horabaixa fosc d’hivern, es trobava mirant al mar a la punta de l’escullera. De sobte, l’home va agafar embranzida i amb un crit molt llarg s’hi va llençar…

El vent era fort, les onades copejaven el rocam sense cap misericòrdia i allí el van estavellar. L’home es deia, o s’havia dit, Martí Capllonch, àlies en Martí Torrat.

Encara que sense ales, en Martí, d’alguna forma, sempre havia estat volant. Era un somiador de quimeres i impossibles: la dona ideal, el món perfecte, la guerra inexistent. Somnis per experimentar: la caça de balenes i la conquesta del Yukon.

Com el Juli d’Incerta glòria, el llibre d’en Joan Sales i el film d’en Villaronga, l’únic que en Martí Capllonch havia trobat al seu davant es deia infelicitat.

Quan va saber-se la notícia, la família: el pare, la mare i els germans, a banda de sentir molta vergonya per allò del que diran, va respirar.



Comentaris tancats a L’escullera

Nearer My God to Thee/ Titanic’s last music

Comentaris tancats a Nearer My God to Thee/ Titanic’s last music

Els meus dits

Els meus dits (1)
(Poema recuperat d’una col•lecció d’escrits de l’any 1992)

Els meus dits escrivien a damunt de fulls en blanc. Narraven, somiaven i parlaven de moltes coses que eren tu. Eren, aquells, els dits del tacte, els que tenien a la memòria un cos petit, amable i relaxat.

Quan l’un de l’altra érem lluny, el cervell se m’omplia de psicosis força estranyes que veien com les coses no acabaven d’encaixar. Eren moments de dubte raonat en què et veia irresponsable i jo em sentia primitiu; moments en què pensava que quan tornessis a posar tes mans a sobre del meu cos i em notés un altre cop el teu company, una torre negra de malsons se m’hauria d’esbucar.

Fins a quin punt era, de vegades, un home vulnerable o desvalgut!
Volia que entenguessis el perquè del meu rebuig a tant de món; el cansament tan gros per tot allò que mai no podria canviar; el perquè de tanta por penjada al cor.

Dubai, 4 de juliol de 1992

……..

Aquest poema, fa vint-i-cinc anys que va ser escrit. Ara, en una altra vida, en un escenari nou, dedicat a una altra dona, la que per a mi és la dona total, el reescriuria així:

Els meus dits (2)

“Els meus dits escrivien a damunt de fulls en blanc. Narraven, somiaven i parlaven de moltes coses que eren tu. Eren, aquells, els dits del tacte, els que tenien a la memòria un cos esvelt, amable i relaxat.

Lluny o no, l’un de l’altra, com un tatuatge que no s’esborra ni tinc ganes d’esborrar, et sabia, de manera molt profunda, incrustada en la pell de l’ànima i en el plaer del nostre tacte que sabíem compartir.

Et vaig dir que, a partir d’haver-nos retrobat, jo, un home tota la vida solitari, ja no em sentia mai més sol. Eres el meu planeta i estaves formada de la més pura arrel de terra i mar. Eres el meu sentiment.

Encara que en el nostre entorn hi hagués un entramat de barreres més o menys visibles que també tocàvem amb els dits i ens posaven fronteres i aranzels, volia que sabessis que jo era on sempre havia estat: pell amb pell amb tu, i amb un atavisme que ens unia.

Fins a quin punt era, de vegades, un home vulnerable o desvalgut!
Volia que entenguessis el perquè del meu rebuig a tant de món; el cansament tan gros per tot allò que mai no podria canviar; el perquè de tanta por penjada al cor, la por de la imperfecció.”

Premià de Mar, 18 de març de 2017

Comentaris tancats a Els meus dits

Comentaris tancats a

Pirates low cost

Al llarg de la meva vida marinera he viscut alguns actes de pirateria d’escassa importància. N’esmentaré alguns dels que recordo aquí:

A Port Saïd, Egipte, un horabaixa de l’any 1978. Olor de combustible i d’aigua pol•luïda.
Estant atracats amb un petrolier a l’espera de passar el canal de Suez, vam patir un robatori d’estatxes d’un pallol. Encara sort que, en adonar-nos-en, vam evitar que la cosa anés a més. Els pirates tenien la fugida assegurada amb un cab que penjava cap al mar i una llanxa ràpida que tenien al costat. Vaig sospitar que la mateixa policia hi feia conxorxa. Teníem un guardià de terra que no va moure un dit per evitar el robatori, ni tan sols alçant la veu.

En el port de Guayaquil, a l’Equador, devia ser l’any 1985 en temps de l’època seca.
Hi va haver un robatori de pintures del pallol del contramestre. Més d’un centenar de litres varen volar. Va ser a partir d’aquest fet que, cada vegada que anàvem en aquell port, soldàvem, des de sota, l’escotilló del pallol per evitar que els pirates hi poguessin entrar. Hi havia una porta estanca força lluny de les pintures per on nosaltres podíem sortir. A més, quan estàvem fondejats en el riu Guayas esperant atracar a port, a través de l’agència contractàvem dos guardians que, dia i nit, des de coberta, disparaven en l’aire trets de fusell cada mitja hora per tal d’anunciar que a bord hi havia vigilància i que, si venien, els trobarien legalment armats i preparats per disparar.

Cap al 1990, En el port de Las Palmas. Estiu, moll brut i olor d’aigua remoguda.
Estant atracats, de nit, i quan el vaixell ja no operava, una colla de pirates van embarcar-nos des de terra, van buidar part dels contenidors que eren a proa i, se suposa, llençaren el botí cap a alguna embarcació que, abarloada en el costat de mar, rebia la mercaderia producte del buidatge amb unes xarxes preparades a tal fi. A bord, el guàrdia del portaló no se’n va donar fins molt després.

A Colombo, Sri Lanka, cap al 1992 o 1993. La xafogor típica del tròpic i la mar..
A tres milles de la bocana, també trobant-nos fondejats, els pirates van embarcar de nit pujant per la cadena de l’àncora i dedicant-se a buidar els contenidors que teníem a l’extrem de proa. Posteriorment, i de bord, vam haver de posar personal de guàrdia als dos costats de la nau que, a través de walkie-talkies, reportava a l’oficial de torn qualsevol moviment de la vora. A més de tenir encesos tots els llums de coberta, vam posar pantalles lluminoses als costats per tal d’evitar zones de foscor i amb la finalitat d’enlluernar-los. Les altres vegades que vaig tocar Colombo ja vaig fondejar a gairebé deu milles de distància.

Un lloc molt conflictiu i on mai no va passar-nos res, va ser a l’estret de Malacca. Ens curàvem en salut amb mànegues d’aigua salada disparant a dojo i amb pantalles lluminoses al costat.

Deixaré constància, que aquestes coses sempre van passar en èpoques d’estiu o en zones tropicals.

Com a pirateria interna, i això a Marsella, França (any 1977) i a Rochester, Anglaterra (any 1986), per dues vegades van robar-nos la caixa del vaixell. En tots dos casos la policia sospità que el robatori va ser dut a terme pel mateix capità. En tot cas no ho van poder o van voler provar, i la cosa es deixà córrer com si, a banda del soroll d’entrada, res no hagués passat. Les quantitats van ser al voltant de les 300.000 pessetes i de les 500.000, respectivament. Els anys, amunt o avall, són aproximats. A la caixa, ni una sola empremta que no fos la dels capitans.

Com podeu veure, res d’espectacular. Només un simple testimoni anecdotari de coses de poc pes.

Comentaris tancats a Pirates low cost

Paolo Conte/ via con me

Comentaris tancats a Paolo Conte/ via con me

La Guaira

La Guaira
(escrit recuperat d’uns apunts de l’any 1992)

Aquell dissabte a la tarda, el meu vaixell dormia immòbil la seva migdiada. El sol era brusent, devastador, un sol de les tres de l’horabaixa. El Guadalupe I, que repetia el nom pintat de blanc per tres vegades sobre el buc (a l’espill de popa i a les dues amures del vaixell), era una baluerna llarga i negra que jeia, amarrat, a l’atracament número set del port mític de La Guaira. Amarrat a la part de l’escullera, just a la popa d’un bulk-carrier de bandera xipriota –el Global Sun–, que havia anat descarregant de les bodegues, blat i més blat, durant tot el matí, aspirant d’unes toveres que anaven emplenant, un rere l’altre, camions cisterna allargats i arrodonits que volien imitar, en la grossària, els contenidors que fan quaranta peus i que, com a trets més distintius, obren escotillons rodons al sostre.

El moll havia quedat polsós, desert, cremant aire xafogós. No hi havia altres camions, ni maquinària ni fork-lifts, ni res amb moviment, incloent-hi l’aire que, des de mitjan matí, havia quedat parat, suspès, immòbil, entre un sol enlluernador sense cap núvol per company i una mar en blanc que li servia de mirall. Des de migdia –quan els estibadors havien enfilat direcció al cap de setmana fora del port, que aquell entorn podia omplir-se de quietud. Només dos gossos aixoplugant-se a l’ombra d’uns contenidors buits deixats de temps a sobre el moll, es grataven una picada real o imaginada d’una puça qualsevol. Eren l’únic moviment que amb la vista es podia enregistrar.

A l’altra banda del port, en un dels espigons, un ferri, amb matrícula alemanya de Rostock, esperava la tornada d’un passatge en grups organitzats que, només haver arribat a primera hora del matí, havia sortit amb autocars cap a un seguit d’excursions ja programades que incloïen una visita general a Caracas, la capital del districte federal vint quilòmetres amunt, per a després i tot just havent dinat, agafar el camí que, vorejant la costa, condueix cap a les platges de Macuto i de Caraballeda, que queden cap a l’est.

Sota aquella xafogor i amb una forta dosi d’esperit emprenedor, vaig fer camí direcció de l’estació marítima, tot el temps vorejant els magatzems silenciosos i deserts. Només la paciència infinita d’un pescador de canya anònim va trencar, amb els seus estris i un capell de palla atrotinat, la monotonia i els quilòmetres a fer de la llarga caminada.

Sabia que, en l’hora aquella, l’únic moviment possible començava a les botigues (artesania, souvenirs i productes sense impostos) que tenen vida a l’estació. A mesura que els autocars anessin retornant els passatgers, aquests anirien emplenant el local que la companyia de telèfons tenia a l’estació, aprofitant per a fer un darrer truc a Jamaica, a Colòmbia o bé als Estats Units; i canviarien, els turistes, els darrers bolívars, intentant recuperar dòlars americans o el llenguatge monetari entre nacions. Potser farien compres de darrera hora (una samarreta pel nebot, un clauer com a record, o potser una nina abillada amb vestimenta de folklore propi del país). Tot seria animació que augmentaria fins a l’hora de la sortida del vaixell amb destinació Willemstad, Curaçao, que, segons l’itinerari, s’apuntava a les cinc de l’horabaixa. Pel que fa a mi, aprofitaria per fer una cervesa al bar de l’estació i gaudiria de la benedicció d’un aire condicionat que humanitzava aquell entorn. Observaria l’embarcament cosmopolita del passatge amb algun adéu potser entristit, amb gent que exhibia un seu maldestre sistema nerviós i, d’altra, que hi posava tot un aire de gran món.

Encara no fa vint anys, en aquesta mateixa estació i a bord dels últims transatlàntics, arribaven fornades grosses d’immigrants provinents de Canàries, de Galícia, de tot Itàlia i Portugal. Eren immigrants d’endolada vestimenta i capell negre que portaven maletes velles i cordades, i, a la mirada, una barreja a parts iguals de por i d’il•lusió, una mirada que encarava un seu futur posant-hi una distància grossa amb el passat: tot el pes i l’embalum d’un oceà.

Agafaria, després, un dels microbusos que passen tot sovint vora del pas elevat que ve de l’estació; microbusos que enfilen, cap amunt, l’avinguda Soublette direcció Catia la Mar, cap al límit indecís amb Maiquetía, cap a l’esplanada enorme que conforma l’aeroport intercontinental Simón Bolívar –un apèndix de la terra amb uns costats verticals sobre la mar–, una esplanada tallada en sec i neta a banda i banda que, esperançada, guaita sobre les aigües blaves i profundes del Carib: petita part d’un oceà.

Un cop immers en el tràfic metropolità (cotxes llargs i amples pel costat que va a Caracas capital), instal•lat –és tot un dir– a bord d’un exemplar de microbús, m’adono de quelcom que mai no he ben bé sabut si es tractava d’una predisposició mental, o d’alguna cosa amb una mica més de consistència: el Carib, en general, em fa sentir i em fa notar formes femenines, alhora receptores i agressores, d’un marcat caire sexual; en tot cas d’una agressió que no va gaire més enllà de reflectir-se en aquells bustos tan turgents, tan atractius, amb les faldilles ajustades als malucs, amb mirades que poden prendre flama en qualsevol moment i en què potser uns llavis amorosos i molsuts, pintats del mateix color que els llavis interns de la vagina, provoquen l’esclat d’una imaginació calenta en la realitat i la llegenda que vius aquí, ara mateix. Totes les races i el seu esclat: ple de perfum barat omplint aquestes robes ajustades sense llevar-li cap encant. Totes les pells i també tots els colors. En una micro despenjada, la humanitat sencera obria les finestres i et guanyava amb formes de deixadesa i laxitud. Mentrestant, se’t feia difícil traspassar tots aquells rostres que semblaven com tancats i endevinar el camí tan llarg des d’on venien i cap a on voldrien arribar. Només aquella punxada física, gairebé palpable, d’un clar intercanvi de llenguatge mut: el que existeix entre un mascle i una fembra quan tenen ganes de cardar.

Veneçuela sempre em recordava un estil de vida ianqui degradat, allunyat d’una part del fons comú dels països que tenia al seu entorn.

Passaríem benzineres, algun centre comercial i àrees poblades densament. Sentiria la presència muntanyosa de la vall on Caracas s’assentava. Després que torcéssim a mà dreta, baixaria, al bell davant de l’aparcament de cotxes de la terminal internacional de l’aeroport. Aniria, aleshores, costa avall, cap a l’immens replà on s’ubicaven els edificis educats –escales mecàniques i aire condicionat– i, al seu darrere, la fantàstica esplanada que servia per a l’enlairament i l’aterratge d’avions de tot el món.

Compraria una revista o un periòdic per llegir. Potser m’arribaria al bar de barra llarga i, fins i tot, faria un petit mos. Observaria, sobretot, la gent i els avions fins ben entrada la foscor. L’aeroport era sempre un altre món, amb viatgers d’arreu trencant monotonies.

A l’edifici d’internacional del Simón Bolívar s’hi entra per un pont metàl•lic, bastant llarg, que, directament, et porta al segon pis. Aquest pis és, de fet, un rectangle força gran (imitació en petit de l’esplanada), amb grandiosos finestrals de vidre que guaiten a la terrassa llarga i plena de gent en repòs o en moviment, per damunt del que esdevé gran escenari principal: la pista –llarga i rectangular– d’enlairament i d’aterratge. I és així que tot d’una agafes consciència de trobar-te a la punta expedidora i receptora de tot un continent. Agafes consciència immediata del molt o poc que significa travessar un oceà.

Tenia la impressió que molta gent, com ara jo mateix, aprofitava el desenfeinament d’una tarda de dissabte per formar part del món dels curiosos, per anar a passar l’estona –deliciosa sensació de no fer res–, per descobrir, mai no se sap, un motiu nou per a l’emoció. Imaginar persones i països i distàncies era quelcom que encara et podies regalar. T’impactava la barreja de races que seguies o et seguia a tot arreu. Millorava l’essència dels perfums i augmentava l’índex de classe social més elevada. Fonètiques germàniques començaven a fer-se un petit espai.

Vaig sortir a la terrassa quan tot just aterrava un avió de Swissair. Poc després ho faria un avió de la Tap de Portugal. Aquell particular cap de setmana, alguns immigrants europeus dirien adéu, per a sempre, a un país que dues o tres dècades abans els rebé potser endolats, amb potser maletes de cartró portadores de nostàlgies i de somnis que, del tot, no s’arribaren a acomplir. Mirarien –una última visió– aquell continent que, una mica, va omplir-los el sarró del somni. Potser sí valgué la pena el gran intent, malgrat que acabés el seu conjunt apuntant a una certa decepció. Anirien, de tornada, a veure la família que no els vol i els amics que ja no hi són; anirien als seus pobles d’infantesa i d’una part de joventut. Havien estat anys de correspondències espaiades, regulars, d’algun viatge a les vacances (quan encara això es podia fer). Intentarien –l’últim cop– de no trencar amb les arrels.

Avui dia, molt poca gent creia encara amb l’èxit de l’indià. Eren moments difícils on tot això s’emmarcava ja en la història –la història dels somnis i de les fortunes–, en un moment en què, d’alguna forma, es canviaven els papers i era Europa la que es convertia en Amèrica.

A sota de la terrassa-mirador de l’aeroport hi havia camionetes d’un color groc que era força cridaner, amb unes plataformes que, accionades per elevadors, pujaven fins a l’alçada requerida pels ventres bombats dels avions. Eren plataformes de la mida d’un container de vint peus que recollien el catering, l’equipatge i el correu d’una forma gairebé sincrònica, sota la mirada atenta de molta gent que, a la terrassa,, com un nas que guaita, seguiria sempre somiant amb l’horitzó blau d’aquesta mar que s’apuntava a dos costats (començament i acabament de l’esplanada), un horitzó que, sense cap esforç, et portava cap a un altre continent. El moviment continu i el soroll aerodinàmic dels motors, avançaven cap als llums establerts, ja capvespre, en la foscor.

Per a tornar a La Guaira agafaria, una altra volta, el microbús, i em deixaria caure per aquell restaurant petit, de decoració estil ianqui funcional, on sabia, si més no, que soparia tranquil i sol, llegint sense cap pressa alguna revista que, de segur, hauria comprat. Guaitaria a la nit d’un port que amb el temps havia canviat. Guaitaria una La Guaira que, amb els darrers transatlàntics de la dècada dels seixanta i principis del setanta, s’havia totalment perdut com a imatge massiva d’una certa immigració europea de caràcter ben llatí; una La Guaira de la qual podia encara recordar aquell vessament humà de fa vint anys, sobre un nou món que es reflectia en unes cares compartint, a parts iguals, molta esperança i molta por.

Avui, tot és diferent i més sofisticat. El tràfic humà massiu ha quedat en mans dels aeroports.

Comentaris tancats a La Guaira

The Tribe

Comentaris tancats a The Tribe