La boheme/ Charles Aznavour



Comentaris tancats a La boheme/ Charles Aznavour

El moix

I ara el cap que se te’n va a quan potser tenies deu o onze anys i estiuejaves a Esporles, a Son Cabot, la petita possessió –catorze quarterades– que va heretar ton pare. Era l’estiu, era horabaixa i s’esperaven convidats. S’havien tret cadires plegables de lona que s’havien col•locat a la fresca de l’ombra del plataner gran de la placeta de l’entrada. En unes taules petites, amb plats, coberts i torcaboques, hi havia preparats uns canapès de sobrassada, de cuixot, de foie-gras i de potser alguna cosa més. Hi havia vi negre, olives, ametles torrades i també una ensaïmada de cabell d’àngel, preparat tot en honor dels convidats. Aleshores teníeu un moix tacat de blanc i negre que feia temps havia deixat de ser un cadell. En un descuit, el moix es dedicà a espipellar i fer malbé el que hi havia sobre taula. Quan ton pare s’adonà, agafà el moix per la cua i, com si fos una fona, començà a donar-li voltes i voltes en l’aire fins que el va estampar amb tota la força contra la paret de les cotxeres del davant. El moix va caure a plom i semblava que era mort.

Ta mare encara tingué temps de preparar uns altres canapès. Potser mitja hora més tard, el moix ressuscità i va seguir amb les sis vides que encara li quedaven. Quan veia ton pare fugia com un esperitat.

Sí, tens aquest record gravat en el cervell.



Comentaris tancats a El moix

Dire Straits/ Telegraph Road Lyrics



Comentaris tancats a Dire Straits/ Telegraph Road Lyrics

La VIa Flota americana

Avui has recordat quan la VIa Flota americana recalava a Palma de manera regular. Eren els anys seixanta, i el turisme començava a treure el nas per l’illa de Mallorca. La VIa Flota arribava al port amb la idea de donar uns dies d’esbarjo als tripulants. Palma, crec que juntament amb Nàpols, era un dels ports alternatius per al descans dels mariners americans en el Mediterrani. Gairebé sempre arribaven amb un portaavions –que restava fondejat enmig de la badia– i, creus recordar, diversos vaixells menors: fragates, creuers, potser dragamines fins i tot. Aleshores tu feies el canvi d’infant a adolescent.

Una vegada, amb una de les diverses llanxes que es posaven a l’efecte, vas visitar el “Forrestal”, portaavions i vaixell insígnia. Vas quedar aclaparat per la seva immensitat. Si no recordes malament, a dintre hi habitaven cinc mil homes, tot un poble flotant.

Recordes com Ciutat canviava la fesomia amb els uniformes blaus o blancs, segons l’estació de l’any, deixant intacta la gorra rodona i blanca que sempre et recordava el Popeye dels dibuixos animats. Fins aleshores, mai de la vida havies vist cap persona o mariner allargat enmig d’una avinguda en ple tràfic rodat. Les gateres que agafaven eren tan fora de proporció, que els deixaven estirats i sense sentit fos on fos el lloc on es trobessin. Una cosa semblant, anys després, la vas veure en el metro d’Estocolm en un cap de setmana: havies d’anar en compte a no trepitjar la gent que jeia estirada en els passadissos dels vagons, una gent que, mentalment, es trobava fora d’aquest món.

Referent als americans de la VIa flota, tu ja amb divuit o dinou anys, recordes que pels voltant del carrer del Socors, red light area o barri “xino” d’aleshores a Ciutat, hi havia bidons buits i sense la tapa de dalt a la vorera dels carrers. Eren bidons en els quals s’hi feia foc que servia per a que les noies es protegissin del fred i la humitat mentre esperaven els clients. Quan tot això passava, els putaners tradicionals no hi tenien res a fer: les prestacions sexuals pujaven d’acord amb el dòlar americà i les noies rebien reforços vinguts de Barcelona per tal de donar l’abast. De tant en tant, això sí, hi havia alguna baralla en els locals que semblava treta d’una pel•lícula de l’oest, amb botelles trencades, tamborets que volaven i tota la història de la tradició. Gairebe tots els bars amb noms d’estats americans com podien ser Kansas, Dakota o Colorado, posem per cas. Mentrestant, la policia naval americana, amb les lletres PN cosides a la màniga, patrullava la zona per tenir mínimament sota control qualsevol petit o gran desordre que es pogués ocasionar. Si s’esqueia, i s’esqueia sovint, amb les porres feien virgueries i deixaven estabornit en dos segons el col•lega més pintat. Poc més tard, un jeep de la “navy” en feia la collita. Els cossos del estabornits eren agafats entre dos policies navals i llançats a sobre del jeep talment com si fossin sacs de patates. No importava si esclafaven un altre cos, trencaven algun os, seu o d’altri, o si hi havia alguna vomitada: era tot un festival. La policia armada del franquisme d’aleshores, els anomenats “grisos”, que sempre solien patrullar per la zona en circumstàncies rutinàries, es feien fonedissos en temps dels americans.

Com a anècdota curiosa contaràs que, estant assegut amb ton pare a una terrassa de Porto Pi, l’home, en un moment donat, va criticar la manera salvatge de comportar-se dels marines. Amb tot, va resultar que en una taula del costat i solitari n’hi seia un que, per descomptat, se suposa que no entenia res del que ton pare deia. Quina no va ser la sorpresa quan el marine contestà, en correcte català, que no tots eren així. Al teu progenitor se li pujaren els colors i, maldestrament, demanà alguna disculpa. Un cop aclarit el suposat malentès, va resultar que el mariner americà era fill de catalans emigrats a l’illa de Puerto Rico i, a més, un paio molt agradable. Com a desgreuge, ton pare insistí a pagar-li la consumició.

Comentaris tancats a La VIa Flota americana

Comentaris tancats a

Els tripulants cubans

I tornes a bord de forma recurrent! Els últims anys de navegar, del 2001 al 2004, aproximadament un terç de la teva tripulació estava formada per cubans. Eren blancs, negres i mulats. Alguns d’ells, oficials de màquines, pocs; la resta, mariners o greixadors. No els tens en mal concepte, encara que potser creus que els faltava un pessic d’energia laboral. A l’hora de partir de port, també hi havia qui no era gaire puntual. La beguda podia servir-los de justificació per pensar que mitja hora més o menys no feia al cas, encara que això, només va passar dues vegades. Referent a Fidel, n’hi havia que hi estaven a favor i també n’hi havia en contra. Una part d’ells volien, per tots els mitjans, aconseguir la nacionalitat espanyola i, per això, estaven disposats a pagar diners. D’altres, els pocs que reverenciaven Castro, es deien a si mateixos que tot el que tenien li ho devien a ell, “El Comandante”.

Per regla general, els tripulants cubans estaven enlluernats per l’alta qualitat dels àpats a bord i per les xarxes de transport: busos, metro o tren que trobaven per aquí. A tu, acostumat com estaves al llenguatge políticament correcte, et xocava la llibertat que tenien entre ells per dir-se “oye negro!” sense que ningú s’ofengués en absolut si qui deia això tenia la pell blanca o més torrada. De fet, ara, a aigua passada, els recordes com una experiència personal enriquidora. El “tu sabes, chico”, el “compadre” o el “templar”, tenien una cadència especial en boca seva. Quan parlaven de sexualitat podien arribar a fer-te riure pels descosits. Segons el que contaven, les infidelitats conjugals era una cosa que estava a l’ordre del dia. Semblava que tothom tingués una o diverses amants. Si volies inquirir sobre el comportament de les consorts, somreien i et contestaven que “estas cosas no se preguntan”. Tot plegat, deduïes que tenien una sexualitat molt més lliure i “divertida” que la que teníem per aquí.

En qualsevol cas, en l’àmbit social, hi havia un greuge comparatiu flagrant respecte dels tripulants de nacionalitat espanyola: per fer la mateixa feina cobraven només una tercera part. I això no era pas d’haver-ho sentit dir, perquè eres tu qui els pagava en mà, en dòlars americans, els diners que per fer-ho t’enviava la naviliera. El cert és que hi havia algun conveni amb el govern de Cuba sobre aquest tema, i que no hi havia cap cubà que no volgués seguir, malgrat aquest greuge salarial. Mentrestant, als tripulants espanyols, la naviliera els transferia la nòmina a un compte corrent o a una llibreta. En tot cas, una nova forma d’esclavatge, una explotació vergonyant.

Comentaris tancats a Els tripulants cubans

Comentaris tancats a

El trepidar nocturn d’un vell tramvia

Prou sé que en aquella terra meva que un cop vaig imaginar, la pluja era d’aigua molt més neta i més mullada que la d’alguns països que em va donar per somiar; que en aquella terra meva (i jo sé que injustament), sempre vaig estar ben convençut que el blat era més blat i el pecat molt més pecat. Quan hi posava la mirada, i malgrat trobar-hi certes taques de fosc vermell de sang, de seguida ja pensava en millets, en van goghs i en forns de pa.

Em sabia un home intemporal i volador que no tenia dimensió, i quan, en altura, planejava com un déu aquell meu vol imitador d’un gran ocell, volia veure sempre un tros de mar, i mirar totes les coses com si encara haguessin de passar.
Em retornà el trepidar nocturn d’un tramvia vell, descolorit i ataronjat.

18 de març de 1999

Comentaris tancats a El trepidar nocturn d’un vell tramvia

Edward Hopper, el pintor del silencio 4

Comentaris tancats a Edward Hopper, el pintor del silencio 4

cicatrius profundes a les mans

Cicatrius profundes a les mans

Un vedell negre, inflat i brut i mort, surava ajagut enmig del mar.
El meu vaixell navegava entre la brossa que provenia de la costa i dels aiguats. Era l’escampadissa que ho tenyia tot de fang en aquest concret espai de món.

D’una forma o a altra sortirien cicatrius profundes a les mans.

Mar, costa catalana,
Octubre de 1994

Comentaris tancats a cicatrius profundes a les mans