Em quedava el dubte encara

Em quedava el dubte encara

Potser sabia que fora dels vaixells no hi havia alternativa capaç de defugir el meu fracàs; que amb tots els anys que se m’havien escolat m’havia avesat a tolerar, i tantes vegades a estimar, la solitud simple de l’oceà.
Surava, difosa i emboirada, la promesa de mantenir degradació i misèria força lluny del meu abast.
Em quedava el dubte, encara, de si ensorrava cap camí.

Bahrain, 28 de gener de 1994

El somni que hagués volgut fet realitat

Mirava com plovia dintre meu, a resguard només de poques regles que entre el món i jo havíem establert.
Sentia com portava a sobre la història de totes les contrades i de tot l’ésser humà; com intentava, vanament, banalitzar la vida mentre cel i ombres adquirien gravetat. No podia evitar pensar que el somni que hagués volgut fet realitat, no el podria engrapar mai.

Colombo, 7 de febrer de 1994



Comentaris tancats a Em quedava el dubte encara

America/ A Horse with no Name



Comentaris tancats a America/ A Horse with no Name

Quaranta anys


Quaranta anys

Ara veig que quaranta anys signifiquen temps de confessar, que l’esguard no és tan ingenu ni tan pur com tal vegada acostumà, i que el cor presenta taques que el deixen més sollat que abans.

Golf d’Oman, 21 de novembre de 1993

Em quedava el dubte encara

Potser sabia que fora dels vaixells no hi havia alternativa capaç de defugir el meu fracàs; que amb tots els anys que se m’havien escolat m’havia avesat a tolerar i tantes vegades a estimar la solitud simple de l’oceà.

Surava, difosa i emboirada, la promesa de mantenir degradació i misèria força lluny del meu abast.

Em quedava el dubte encara de si ensorrava cap camí.

Bahrain, 28 de gener de 1984



Comentaris tancats a Quaranta anys

Erik Satie/ Once Upon a Time in Paris

Comentaris tancats a Erik Satie/ Once Upon a Time in Paris

Narcos song

Comentaris tancats a Narcos song

Imatges de Colombo

Imatges de Colombo

Des de fa un mes, que no em trec del cap la darrera escapada meva per Colombo.
Adossat a una paret força despintada, portadora d’empremtes d’humitat i taques permanents, un grup de gent que formava un semicercle humà davant les oficines d’una empresa de gas de la ciutat, s’amuntegava observant l’espectacle que s’hi veia: un home escandalosament obès, amb greix que, a doblecs, li penjava de tots costats. Era un home tan carregat de matèria flonja com en ma vida no n’he tornat a veure cap. Doncs aquest home, s’arrossegava per terra entre gemecs, com una morsa emmalaltida, una morsa que el tenia en un món captiu del seu propi pes. La gent hi deixava monedes al costat i jo entenia que, a Sri Lanka, potser més que a qualsevol altre lloc, l’excessiva obesitat era alguna cosa més que un espectacle inusual. Això passava al centre de Colombo.

Abans, de lluny, havia vist la cúpula i el minaret d’una mesquita que m’atreia per la seva gran bellesa. En intentar atansar-m’hi , a vorera del fang fètid i podrit que el monsó anava acumulant al centre del carrer, un contenidor d’escombraries mal cremava, vés a saber per què i, la fetor que desprenia, m’havia obligat a tornar enrere per tal de no vomitar. Pertot arreu, la manca de pròtesis dentals. Pertot arreu, rostres mal cuidats, i articulacions i ferides mal guarides.

Baltimore, 24 d’octubre de 1993

Comentaris tancats a Imatges de Colombo

Clair de lune/ Debussy

Comentaris tancats a Clair de lune/ Debussy

La tinya

Amb l’”Almudena”, el meu primer mercant com a pilot i amb jo només vint-i-tres anys, estàvem realitzant operacions de càrrega i descàrrega en un dels molls del port de La Guaira, Veneçuela, un port que s’estén a sota d’una serralada anomenada Cordillera de la Costa: un gran mur gris, sòlid i llunyà de rerefons que, des del mar, venint del nord els dies clars i encara a seixanta milles de distància perpendicular, ja s’albirava per la proa en la seva majestat.

Sí, ja ho sé. Era un altre país on encara –i ho he vist amb els meus ulls–, a l’estació marítima atracaven els últims transatlàntics d’immigrants, portuguesos en bona part, que desembarcaven amb maletes de cartró.
Com que era la segona vegada que visitava el port veneçolà, ja en coneixia els mínims per poder-m’hi desenvoldre. Sortint dels molls, anava a parar a l’avinguda Soublette. Des d’allí, i tirant cap a mà dreta, o bé agafava una cotxe per punt –una guagua, que li deien– cap a Maiquetía o a Caracas, o bé estirava els galindons –si és que així es podia dir, tot imitant l’expressió de les Rondaies mallorquines–, fins arribar-me al centre urbà de la ciutat. Alliçonat i per si de cas, portava el rellotge a la butxaca i, els diners –no gaires–, els portava repartits fins i tot comptant amb els mitjons.

De fet, va ser vora la cantonada d’un carrer de segon ordre i sense gaire netedat, on vaig veure un gatet abandonat de la fortuna que, de manera llastimosa, miolava com aquell qui s’ha perdut i transmet senyals mayday de socors. L’animaló, que era de color pàl•lid i tigrat, faria poca cosa més d’un pam de llarg. A la closca, semblava tenir una ferida blanca sense pèl, de la qual, fins aquell moment, ningú no n’havia tingut cura. En tot cas, per fer-ho breu, el fet va ser que, en un rampell meu d’ànima caritativa, vaig agafar-lo entre les mans i un avantbraç i me’l vaig endur cap al vaixell. Quan vaig arribar-hi, els estibadors havien plegat fins l’endemà i el sol ja s’era post.

A la cabina tenia galetes maria i dos cartrons de llet que, dies abans, havia comprat en un supermercat de la cadena Pueblo de San Juan de Puerto Rico. Vaig fer-me amb un platet i vaig trossejar unes galetes per barrejar-les amb la llet. El gatet, agraït i miolant molt dèbilment, va acabar-s’ho tot. Poc després, amb una gassa i una mica d’aigua oxigenada que vaig agafar de la farmaciola, vaig netejar-li la clapa blanca de la closca.
Vam passar la nit entre miols suaus de tant en tant. La meva cabina, al costat de la del capità.

Al dia següent, a primera hora, ja estant de guàrdia de coberta, el capità em sol•licità en el seu despatx. Va dir-me, prou intrigat, que durant bona part de la nit, li havia semblat sentir miols suaus provinents de la meva cabina i em va preguntar si aquest fet tenia alguna explicació. Li vaig dir, per descomptat, quant ho sentia, i que els miols provenien del gatet que acabava d’adoptar. Va voler veure’l. En ensenyar-l’hi, la primera cosa amb la qual es va fixar va ser amb la clapa de la closca de l’animaló. “Però si això és tinya!”, s’exclamà. Tot seguit, i sense una sola escletxa per al dubte, em va ordenar treure’l del vaixell i retornar-lo al seu origen. Capcot i compungit així ho vaig fer. Amb vint-i-tres anys, semblava un adolescent que acabava de perdre, com a mínim, un bon pessic del món de la innocència.

Comentaris tancats a La tinya

Las cloacas de Interior

Comentaris tancats a Las cloacas de Interior

El cranc i l’escorpí

Sempre havia tingut una tendència gran a magnificar-me les mancances i a valorar a la baixa el que pogués sortir de mi. Així i tot, quan, de tant en tant, em venia una mica de claror (en aquest món ensenyorit per una taca grossa de foscúria), veia que, el meu, no era un cas únic o isolat entre la gent, i que els nervis que em cremaven molt endins, eren la forma que agafava el meu rebuig a tot el que em feia mal, talment semblant al que passava arreu amb tanta gent que passejava un somni fos entre les mans.
Poder dormir fallava tants de cops que, per aconseguir-ho, m’havia acostumat a la teràpia d’abocar-ho mil vegades tot en un paper, o bé a la d’esperar que m’arribés l’esgotament.

Mar, 15 d’agost de 1993

Costava molt quedar avesat al desencant que, a poc a poc, havia fet malbé una relació que durant un grapat d’anys no tingué ombra de joc brut, ni senyal de crueltat, ni tan sols vestigi en llunyania de cap humiliació. Ara es feia costa amunt assumir la falta immensa de claredat en un espai on, durant un temps tan perllongat, la llum sempre havia governat. Era la mateixa sensació d’aquell otòleg que no s’adona de la sordesa de la filla quan encara hi és a temps.
La frivolitat (que vaig ser incapaç del tot de controlar), havia estat, de sempre, el protagonista destacat, en el qual significats del propi jo i de la imatge que se n’extreia –vanitat– cap al món exterior, eren primeres formes d’autoengany, de pretendre que encara s’era el que potser mai s’havia estat.
La credibilitat, després de tantes paraules quedades en no-res, s’havia esmicolat. M’adonava que tenia les sortides que li queden al cranc i a l’escorpí.

Mar, 24 d’agost de 1993

Comentaris tancats a El cranc i l’escorpí