Comentaris tancats a

Portugal

Plou una pluja fina, pausada, d’hivern. Has pensat en ella, en el que per telèfon t’ha dit avui matí: que el cel tenia un color malalt. I has pensat que això era poesia i en com ho veuries si estiguessis navegant.

Possiblement pensaries: «que bé que està un a casa seva en un dia com aquest. Llegint, sense mullar-se ni passar fred.» Per molt que sàpigues que això que has dit és limitat, vàlid només per a cert tipus de gent: jubilats, desvagats, potser malalts, potser aturats… Has seguit pensant en el pessimisme de Pessoa, en el seu home vulgar que no t’atreu ni et repel•leix. En la manca d’il•lusió que té el poeta tret de quan somia, com si arrossegués els peus pel carrer Garrett moments abans d’aturar-se a fer un cafè a A Brasileira, cafè que avui en dia té una estàtua seva al bell davant: una estàtua d’home assegut, amb – com diu ell– un metre setanta d’alçada i seixanta-un esquifits quilos de pes. I penses en la Lisboa dels descobridors i navegants, dels pescadors de bacallà, en la Lisboa de Queirós, Lobo Antunes i Saramago. Penses que sempre has estat enamorat de Portugal.

Comentaris tancats a Portugal

Comentaris tancats a

El vidre

Et veia vidre enllà. No plovia, no feia gaire fred i el capvespre fosquejava. Jo parlava amb tu tot travessant el vidre transparent i ens sentíem l’un a l’altra.

Per un moment se m’ha passat pel cap que jo era a la presó i que tu em feies una visita. Hem posat les mans al vidre (o potser el que ens separava era metacrilat), unes enfront de les altres. Després, més reposadament, com si fos la resposta a una pregunta retòrica que no he fet, m’he adonat que no hi havia cap vidre ni cap presó, i que tot es reduïa a una forma d’imaginar. Aleshores he pensat que sabia que sempre t’he estimat, que tenia assumida la nostra situació i que vivia en temps present.

Ho mirava tot des del nivell d’un primer pis.

No , no plovia, no feia gaire fred, el dia ja era fosc i poca gent passava pel carrer estret del poble on visc.

Comentaris tancats a El vidre

Comentaris tancats a

Stepping backwards

Aportació meva a un treball d’anglès a l’EOI de Barcelona Drassanes

For quite a long time I have been struck by the fact that we are stepping back towards fascism. From my point of view, what they call liberal economies and global markets, with the United States and the European Union as leading powers, are backed in a twisted way by their traditional enemies, that is: Russia and China. Both countries being complementary in aspects like war and policies in the Middle East, industrial production of armament, control of the markets, offshore companies and so forth.

The fact is that, since the collapse of the Soviet Union in the nineties, a great part of the benefits of the working classes that were reached during the cold war as a way to counteract communist temptation, are now in recession, especially in Europe.
After the 2008 crisis, salaries plummeted in most countries. Meanwhile, the gap between rich and poor has widened. In Europe we have fascism on the rise in countries like Poland, Hungary, the UK, France, Austria or Spain. The excuse, in many cases, is the amount of immigrants, mainly coming to our continent from West Africa, Syria and Afghanistan. In the case of the United States, the excuse is the Mexicans in search of a better quality of living in the north.

If we focus on the UE, we can see that the social foundations of the institution has become absolutely secondary in front of the commercial interests of the club of states they are now supposed to represent. As a matter of fact, they are no longer ashamed of backing Rajoy and his political party, a dubious and corrupt example of degraded morality established as a Mafia in Spain; his party, Partido Popular, trying to humiliate Catalonia with the complicity of the so called socialists and the rightwing Ciudadanos, just to name a subject all of us know. On the other hand, Donald Trump in the USA is quite representative of this kind of madness spread all over the world we live at present.

I think that at this point of this short essay, it could be interesting to remind us of what Roger Garaudy, a French philosopher, predicted at one point during the second half of the twentieth century: the fact that we were aiming at a new class of slavery, a modern one that can be disguised under the face of progress, a type of slavery with all the technological advances in front of us, but with salaries linked to temporary contracts and welfare society in retreat were many families try hard to make ends meet.
On the other hand, while regarding the States, what once was called the American Dream, now has the outlook of never again being possible. It is supposed that Henry Ford started that so called American Dream. That was when the founder of The Ford Motor Company, located in Detroit, allowed its workers to own a car, a house, and even a second one to spend their holidays by means of paying them fair wages. Altogether something that did not stop Mr. Ford to become a millionaire. Now, for the American working class, that dream has faded away years ago.

My guess is that far before the middle of the present century there will be a second October Revolution, probably in a different way from the one that in 1917 changed Russia into the Soviet Union for about seven decades. Different, according to the times, but still a revolution.

History always repeats itself.

Comentaris tancats a Stepping backwards

Comentaris tancats a

El trencagels

Recordes el moll de Kronborg, a la vora del castell on Shakespeare va ubicar Hamlet, al port de Helsingor, també dit d’Elsinor. El moll era a poc més d’un centenar de metres del castell, i allí vas quedar enamorat d’un vell vapor trencagels que hi era amarrat; un vapor més que centenari que navegava un o dos cops l’any propulsat a base de carbó. Navegava només per demostrar que encara podia fer-ho. La resta del temps romania lligat com si fos en homenatge d’aquells temps que ja mai més no havien de tornar.

No recordes el nom del trencagels, però sí recordes la seva estètica, una estètica de línies que ja només pertany als temps passats. Quan eres allí vas parlar amb el vigilant de la nau. Va ser qui et va dir que el servei que feia avui en dia el vell vapor, era el d’una mena de club social, no saps si d’antics navegants o només d’amants del mar. Quan hi vas ser era un dia d’estiu de l’agost de fa tres anys, amb la teva companya d’aleshores.

El trencagels el tens com un gran record, com un regal meravellós de després d’haver visitat el castell auster, gairebé despullat, de Kronborg (o Elsinore, com Shakespeare l’anomena), on Hamlet elucubrava. Antigament, el castell servia per cobrar peatge a les naus que creuaven el canal del Sund o d’Oresund, la part més estreta entre Suècia i Dinamarca. El castell estava equipat amb canons i, si alguna nau no pagava l’import estipulat, li disparaven. També recordes que la primera vegada que vas veure el castell va ser de nit, des de la mar, amb vint-i-set anys que tenies aleshores. Creus que també era l’estiu. Navegaves en un quimiquer direcció sud. Venies de Gotemburg, Suècia, i anaves possiblement cap al port de Stettin o Szczecin, a Polònia. Vas passar a una milla de distància del castell il•luminat i de la resplendor del port de Copenhaguen, gairebé a tocar de mà.

Comentaris tancats a El trencagels

Comentaris tancats a

El primer vaixell de capità

Avui, primer dia de gener de 2018, has recordat la teva estrena de capità en el Puerto de Alicante, nom del vaixell que et veié debutar. Tenies aleshores trenta-dos anys, i l’estrena va ser en el port de Vigo. T’hi vas passar dos mesos abans que no et destinessin a un mercant bastant millor. Si ho mires des d’ara i aquí, imagines que durant aquell curt espai de temps que et va semblar una eternitat, et van sortir tot un munt de cabells blancs.

El Puerto de Alicante era –inqüestionable–, una desgràcia de mercant. Quan vas agafar el seu comandament, la nau, de 65,6 metres d’eslora, 678 TRB i 1.295 BHP, ja tenia vint-i-un anys d’autèntica descura. De fet, era tan desgràcia, que, un cop t’hi vas familiaritzar, vas pensar que li haurien d’haver prohibit que navegués. En realitat, imagines que si seguia fent-ho era gràcies als sobres que, de la naviliera, rebien els inspectors que haurien d’haver vetllat perquè aquell perill flotant estigués desballestat, en sec o, com a mínim, amarrat. En tot cas, el vaixell tenia una escora permanent escandalosa de set graus a la banda d’estribord, possiblement per cimentades mal fetes i altres desperfectes difícils d’especificar. Això volia dir que, per compensar aquesta escora, s’havia de carregar més pes a una banda que a l’altra. Així mateix, els tancs de llast eren un desastre. Alguns d’ells es comunicaven entre si i, pel que fa a les planxes del vaixell, sobretot les del fons de la bodega no.2, estaven plenes de forats, fins al punt que no podies llastar-ne segons quins perquè, quan s’emplenaven a vessar, l’aigua, enlloc de sortir pels tubs d’eixida de coberta, passava a la bodega i feia malbé el carregament. Si del que es tractava era de parlar de plànols, n’hi havia un munt que no eren a bord. Per posar un exemple bàsic, no hi havia ni tan sols les corbes hidrostàtiques de la nau, necessàries per a càlculs d’estabilitat. Quant a resistències del fons de les bodegues, ja més val que no en parlem, segons contes tu mateix.

Pel que fa al timó, dius que era tota una relíquia, i cada dos per tres vessava oli que quedava espargit pel terra del pont; així que calia tenir a mà un sac de serradures amb l’objecte d’evitar relliscades perilloses amb la nau en moviment, i també per un mínim de decòrum escènic. D’altra banda, el pilot automàtic era com una broma. De fet, era un pilot com de joguina pensat per governar un iot. Si es donava el cas que hi havia un vaixell a poca distància vostra, les guinyades del Puerto de Alicante, o sigui, la proa anant a banda i banda, eren com per posar-vos a tremolar tu i l’altre mercant, raó per la qual sempre intentaves contactar-lo abans a través del canal 16 de VHF per tal que es donés per avisat.

Un altre apartat digne d’esmentar era la telefonia. T’atreviries a dir que era l’únic aparell que anava bé. Com que a bord no portàveu radiotelegrafista, qui feia el paper de tal eres tu mateix. Havies de trucar a la naviliera un cop al dia, bé per ona mitjana o bé per ona curta, per passar la posició de migdia, la velocitat mitjana, l’eta d’arribada (estimated time of arrival) i per comunicar si hi havia alguna novetat. Tot perfecte tret que, una o dues vegades cada dia, sistemàticament, amb un blackout, la planta elèctrica deixava de funcionar. Aleshores us quedàveu sense màquina i sense govern en el vaixell. Si ja havies establert comunicació, calia que tornessis a començar. I no era fàcil. Amb l’estació de Pozuelo del Rey havies d’esperar torn, i de vegades el procés durava hores.

El radar! Teòricament tenia un abast de vint-i-quatre milles, encara que, en realitat, a les dotze ja es declarava en vaga. Així i tot, es pot dir que anava bé…, si no fos que quan es parava, a port o en mar oberta, quan volies tornar-lo a engegar, l’antena no es movia. Per a fer-ho, necessitava que algú la motivés amb una empenta d’arrencada. L’antena es trobava a dalt d’un samson-post del vaixell que teníeu a estribord. Per arribar-hi, s’havien d’escalar uns esglaons metàl•lics verticals que hi tenia ben soldats. Navegant, els mariners, i amb raó, es negaven a pujar-hi per manca de seguretat. Això volia dir que qui donava l’empenteta punyetera eres tu. T’enganxaves amb els peus ferms a dos esglaons, i amb les mans fermes a altres dos. Per allò del vertigen no miraves mai a baix i, sempre, pujaves amb els ulls clucs, refiant-te només del contacte dels peus i del tacte de les mans. Amb les escores de la nau mirades en altura, no hi volies ni jugar.

Com a anècdotes afegides esmentaré que cada cabina portava un condicionador d’aire, però si els posàveu tots alhora, la planta elèctrica maleïda no els podia mantenir, així que, meitat i meitat, anàveu fent torns cada quatre hores. I navegant pel golf de Guinea, això es feia notar.

Al pont, fent d’oficials, éreu només dos: tu com a capità, i el que feia de primer oficial que era un patró de cabotatge. Això volia dir que anàveu a guàrdies de sis hores: un sistema més d’explotació –un de tants–, amb que us obsequiava aquesta sensibilitat humana tan pròpia del capital. Al front de la màquina hi portaves dues perles: un mecànic naval major i un altre que ho era de primera classe. Amb ells, es va donar el cas que, com que les cambres frigorífiques del peix i de la carn necessitaven renovar el freó i no sabien com fer-ho, a balquena, vàreu perdre carn i peix, material que vàreu haver de llençar o bé, en una salvatjada, canviar amb els morenets del port de Bata per peix i fruita fresca. Afortunadament (us hi passàrem uns quants dies), ningú no se’n queixà.

També potser cal esmentar els cinc dies que vàreu passar a la deriva per culpa del recanvi d’una peça del motor, creus que era un coixinet que, com en el Quixot, no vols ni recordar. Els mecànics plegats de mans. Sort vàreu tenir que el contramestre, un tal Patxi, de Bilbao, que tenia la qualificació de torner fresador, se t’oferí per fer la peça. Ho aconseguí i, al final, evitàreu estavellar-vos contra les roques de la costa oest de l’illa de Bioko, fet que hauria estat inevitable per la deriva del corrent i per la gran profunditat que t’impedia fondejar.

Com a ensurt descomunal, recordes que a l’entrada del port de Douala, al Camerun, amb el pràctic ja a bord –en aquest cas un africà–, la planta elèctrica tornà a deixar-vos penjats i en evidència. Quan el pràctic va veure el panorama s’apressà a desembarcar més de pressa que un Tarzan amb les lianes, i vares recordar, per a tu mateix, el títol d’aquell film d’en Gary Cooper que es deia Solo ante el peligro. De manera miraculosa, vas poder fer ús de l’àncora abans de prendre mal, fins que vàreu tornar a tenir energia i a resar, els creients, perquè durés.

Ja com a darrer apunt, esmentaré el cuiner qui, després de fer provisió de boca en el port Abidjan amb ordres de no escatimar, a l’altura de Dakar et diu que potser caldrà fer arribada forçosa al port de Las Palmas: ja no quedava ni fruita ni carn ni peix. Per descomptat que no hi vàreu entrar. Amb arròs blanc, ous, pasta, un poc de bacon i salsa de tomàtec, vàreu aguantar amb males cares dels romans fins arribar al port de Leixoes, Portugal. De postres, formatge i codonyat, i fins i tot arròs amb llet, l’elaboració del qual li vas haver d’ensenyar al cuiner. Des d’allí, via Porto, t’enviaren una setmana cap a casa abans d’agafar el comandament de l’Alraigo, una glòria de vaixell, ni que fos per comparació. Un vaixell on les coses funcionaven.

Comentaris tancats a El primer vaixell de capità