Lisboa

Lisboa

Amb el pas del temps i a poc a poc, Lisboa s’havia convertit, per a mi, en una relació de caire gairebé sentimental. Amb la ciutat m’hi havia identificat com en un amor a primera vista d’ençà del primer cop que, com a mariner, hi vaig arribar amb aquell magnífic Ocean Trader, un mercant de bell record que mai no oblidaré. Després, amb els anys, havia madurat la meva estimació per aquella capital de pensament constant posat en l’ultramar.
S’ha de dir, emperò, que potser hi havia dues lisboes per a mi, la que veia al meu davant: la real, la viscuda tants de cops en els molls i en els carrers, i una altra que era literària, la que havia extret de llibres i novel•les o bé que havia imaginat en suposats ambients de bohèmia antiga −pura fantasia− en què, imaginàriament, jo exercia l’ofici artístic de pintor.
Sens dubte que a Lisboa, bastant més que a altres ciutats, la vida girava sobre un entorn que era producte d’una història de metròpoli i colònies, de glòries i mancances, que enllaçava amb un tros que era molt ample de temps que ja era passat. Allí, em sentia alhora jove i vell, em sentia a casa tant o més que a les ciutats on havia viscut. I era, tot plegat, una successió de sentiments sorgits del tracte amb les persones del carrer, d’aquella arquitectura en un conjunt, d’aquella senzillesa noble que et trobes tot sovint a Portugal. A dir ver, sempre havia quedat impressionat per la civilitat en grau tan alt que a les ribes d’aquell Tejo hi té la gent. Hi posava, a tall d’exemple, l’anècdota de la qual vaig ser-ne testimoni, amb els tramviaires del tramvia 28, un tramvia de color groc camí d’Estrela, un horabaixa de feiner, a Rua do Loreto cap avall, en una seva bifurcació… En un d’aquells carrers que són estrets, un cotxe negre, vell i prou mal aparcat, impedia –centímetres només– el pas normal d’aquell tramvia antic i despintat en el seu rutinari circular. L’elèctric minorant velocitat; aturat; arrencant pas a pas i a poc a poc; el cobrador i el conductor, sense alçar la veu ni emetre un sol renec, apartant el retrovisor del cotxe negre amb la delicadesa que es demostra només amb un nen o un ancià; amb els passatgers guaitant sense dir res i estoics per les finestres; seguint després, tramvia i gent, el seu camí.
Trobava que Lisboa era una ciutat feta a mida dels artistes, d’un artista qualsevol com m’agradaria haver estat. De fet, m’havia imaginat vivint allí com encarnat en un pintor fanàtic dels turons, de les llums i les foscors, com un pintor de les aigües que té el riu i que sap que el seu destí es dilueix abocant-se dins altres aigües somiadores d’oceà.
Lisboa era bella, trista, gran i humil; era una ànima profunda impregnada amb humitat de sentiment. Malgrat haver-m’hi imaginat com a pintor, com em sentia era com a escriptor de vocació, a les hores mortes, això sí, però amb voluntat d’ofici i perfecció. Lisboa m’oferia aquella poesia de qui va a peu pels carrers de la ciutat que tan bé descriu Saramago en el seu llibre L’any de la mort de Ricardo Reis (Ricardo Reis, heterònim de Pessoa); Lisboa m’oferia –i això no tenia preu–, un pacte estable amb la meva soledat. Pensava, tot sovint, en l’aigua juganera que sortia de les petites i erosionades fonts amb brollador –totes elles sempre funcionant–, dels parcs i les placetes d’arreu de la ciutat. Pensava en aquella pau tota sedosa i decadent del seu Jardí Botànic com ubicat fora del temps, amb punts suaus de tristor dolça i dia gris que baixa amb fort pendent des del Museu d’Història Natural fins no molt lluny de Liberdade i dels ferrocarrils de rodalies de Rossio, l’estació del centre ciutadà. Pensava en com aquell jardí romàntic on tants de cops m’hi havia passejat, trobava el punt exacte d’equilibri i poesia entre el que és cuidat i despenjat.
Lisboa: ciutat gràcil, tranquil•la, decadent i llançada cap al mar, em tenia enamorat amb aquells seus vells tramvies, possiblement perquè em recordaven els que abans de jubilar-los passaven a tocar de casa meva a la Palma mallorquina de quan no havia encara prou crescut. Molts de cops –i parlo dels tramvies de Lisboa– hi pujava (tal vegada hauria d’escriure que hi colcava) al seu origen d’estació per fer el recorregut fins arribar a la parada terminal. Prenia un cafè a qualsevol bar d’una placeta desgastada, feia una curta volta de passeig i de rodal, i el tornava a agafar fins al seu començament. També m’havia enamorat de l’ascensor pintat de blanc i groc de la pujada de la Glòria, la que des de Restauradors puja fins a Bairro Alto, fins al mirador de Sao Pedro de Alcântara, amb part de la ciutat que queda als peus o a la distància, amb la remor del tràfic que t’arriba condormida i amortida, però sempre bategant.
Feia anys que, per a mi, la ciutat (l’antiga i la de les costes empinades) havia esdevingut un petit somni: un somni urbà. N’hi havia un altre, i estic parlant de somnis, més difícil i llunyà, pertanyent a una altra història, de segur a un altre país. Aquest altre somni agafava aires de muntanya, d’home decebut, de misantrop i d’ermità… Tampoc ara no ve al cas…, ni ho hauria d’haver esmentat. En tot cas, el que Lisboa significava de debò era una part de la fugida que sempre m’hauria agradat d’alguna forma concretar. Pensava en la seva immensa soledat reflectida en aquells contes que jo escrivia i que es quedaven, com qui diu, encolomats a pocs lectors, sense gairebé ningú que alabés o critiqués els meus escrits de forma honesta i conseqüent, malgrat que certs silencis, això sí, fossin força eloqüents. I pensava que només en una part tenia sentiment de culpabilitat: vivia aïllat d’amics, de família, i fins i tot de coneguts. La resta, excessiva prudència o potser indefinició.

Una cosa que he admirat sempre i amb enveja (i això vol ser un punt i a part), és la immensa sort que tingué tot Portugal d’aconseguir independitzar-se del nacionalisme hegemònic de Castella o, el que és el mateix, dels espanyols. No deixo de pensar que si al 1640 i en lloc de Catalunya, la potència i prepotència de l’imperi castellà hagués optat per atacar el territori lusità, un altre gall (sens dubte molt millor pel poble català) hagués cantat. Ara mateix no tinc ganes de pensar en tot això de la diglòssia, en el sotmetiment com per costum al fictici Estat-nació. No vull pensar, per indecent, en la submissió al gran Estat que, tota la vida, segons li assenyala l’ADN, tingué, té i tindrà sempre la raó.

Lisboa, enmig del sol o el dia gris, entre el fred o la calor, enmig de places despenjades i amb poc arbrat, a la vora de quioscs de periòdics sense temps (banyats per les mil pluges, assotats per tots els vents). Allí, a qualsevol racó de la ciutat, asseguts a quatre bancs, és on hi trobes –un costum– jubilats amb gorra plana i fosca que sempre miren cap enrere, sense gaires coses a esperar. Lisboa, amb les velles botigues de queviures de per Graça o per Alfama i de tot un seu passar entre magre i popular. Lisboa, amb aquell regust tan fort de temps que se n’ha anat i aquella olor de bacallà salat que algú li va penjar, em portaven a pensar en els temeraris pescadors de Terranova, en la guerra a les colònies, en els cartells del dictador (aquesta vegada portuguès) amb l’eslògan que tant em va impactar (seria l’any 1973 si no em falla la memòria) de “Portugal na sua verdadera dimensão”, on hi ficava dins el mapa de l’Europa Occidental, a més de Portugal, els territoris d’Angola i Moçambic, de Cabo Verde i de Bissau. No recordo bé si el de Timor i no crec , ho dic de broma, que el de l’avui ciutat xinesa de Macau.

El que em queda clar és que, amb el cor i la bellesa de Lisboa hi tindré un deute permanent, un deute que, per molt que vulgui, mai no podré del tot pagar. És aquest el deute màgic que adquirim els creadors de somnis i il•lusions, el mateix que a l’hora de partir d’allà, hom troba enganxat al penjador per emportar.



Comentaris tancats a Lisboa



Comentaris tancats a

Hemingway 2

Hemingway

Tenia setanta anys a la motxilla i ningú no m’esperava. Era per això, precisament, que havia decidit acabar els meus dies a l’Havana. Per fer-ho, tenia els diners que necessitava i, sens dubte, Hemingway hi tenia alguna cosa a veure en aquesta decisió. De fet, pensava que Cuba i ell sempre es varen respectar. Salvant distàncies i comparacions literàries amb el cèlebre l’escriptor que em deixarien en ridícul, tal vegada era això el que de l’illa m’atreia de debò: la possibilitat, com ell, de repetir un respecte mutu, la possibilitat de la recerca d’un llimbs que em permetés signar una pau última i real.

La veritat és que, cada cop que fixava la mirada en el mirall, em reconeixia com un home que estava de tornada de tot i decebut. Em deia que, a més d’una vida afectiva fracassada, els fills tiraven cadascun pel seu costat i els néts gairebé no els coneixia. D’altra banda, per poc que obrís els ulls, veia com Barcelona s’havia convertit en una llosa per a mi. Respirar a fons era una cosa que em costava: la pota d’Espanya m’ofegava i les esperances personals de tota mena se m’havien ensorrat.

Sí, havia estat llegint Leonardo Padura i el seu Adiós, Hemingway. De fet, aquest llibre era el que m’havia decidit a acabar els dies a l’Havana. Pensava que, a través de Cadeca, la casa de canvi de l’illa amb forma de tauró, podria aconseguir els diners que necessités. De moment, la pensió de l’últim estat del benestar m’arribava de forma regular i, amb ella, pensava viure-hi sense entrebancs. Els medicaments −la hipertensió, l’artrosi, la pròstata, el colesterol−, també m’arribarien mensualment. Que vulgar, pensava, i que cínic i burgès esdevenia tot plegat. Que senil, podria afegir-hi fins i tot.

Recordava quan fa vuit anys havia estat a l’Havana de turista. Havia estat en un dels punts turístics −a la Plaza de Armas, al cor de La Habana Vieja, a la fira del llibre usat−, on havia conegut Margarita. La dona, aleshores amb una quarantena llarga d’anys, hi tenia una parada. Recordava que un altre venedor, en una d’aquelles intimitats sobtades que potser només tenen lloc a l’illa, m’havia dit que seria una bona companya per a mi. El llibreter em va dir que Margarita estava sola i que ho passava malament. No, no vaig anar amb ella ni vaig fer res que se li assemblés. Simplement ho recordava. De fet, em vaig allitar diversos cops amb una jinetera jove, la Yasmina, que, amb vint-i-tres anys només, anava a la seva bola per tal d’arreplegar uns quants calés −”unos fulas”−, com la noia deia prou sovint.

No. Era absurd construir castells en l’aire i pensar que potser encara trobaria Margarita, amb vuit anys més, allà on la vaig deixar. Potser la dona ja hauria aconseguit anar a Miami, que era el que realment volia fer. En qualsevol cas, amb ella, no vaig anar més enllà d’una relació breu entre llibretera i comprador; això sí, amb una mica de conversa sobre els somnis que encara es poden fer i sobre els somnis que per sempre s’han perdut.

Em preguntava si no era un covard per tot això…, per anar a cercar refugi a Cuba. Em deia que, a la meva vida, la constant havia estat sempre fugir de la grisor del meu entorn –si més no, com a gran lector d’històries–. Tot això, malgrat no haver defugit mai cap responsabilitat. És més, tenia el total convenciment que, com a professional, com a espòs i com a pare de família, havia aguantat coses que potser no hauria mai d’haver aguantat. La veritat, en tot cas, era que, en aquestes alçades de la vida, gairebé res no m’importava ni pretenia que així fos.

Pensava en Cojímar i en Finca Vigía . Pensava en què arribaria un moment, si és que arribava, que no em podria valdre per mi mateix. Al final, qui sap, potser trobaria algú capaç d’injectar-me cinquanta centímetres cúbics d’aire en una vena o tal vegada convindria que m’afanyés a decantar, a poc a poc, una pila de barbitúrics per quan volgués una mort digna, simplement. No creia que, tot sol, fos capaç de fer com
Hemingway: saltar-me amb l’escopeta el paladar.

PS: Aquest “Hemingway”, és un remake del que vaig escriure amb data 12 d’abril de 2012. Hi he volgut afegir algun detall i em serveix per reafirmar-me en el dret a viure amb dignitat.



Comentaris tancats a Hemingway 2

Comentaris tancats a

Era la nit penjant de l’univers

Era la nit penjant de l’univers. Era la nit decorada amb estrelles fredes i distants. I podies cridar, a ple pulmó, que estaves sol, i afirmar que ningú no et sentiria.

Ho escriuries tot damunt d’algun paper com asserció de vida. Escriuries que la nit era un llibre gran i dens conformat per milions d’ombres que volies despullar; que quan la fosca planava sobre el mar podia confondre l’horitzó i que, tanmateix, aquest era el camí pel qual volies caminar.

Cartagena d’Índies, 26 de gener de 1992

Comentaris tancats a Era la nit penjant de l’univers

El cant dels ocells/ Pau Casals

Comentaris tancats a El cant dels ocells/ Pau Casals

Els sobrenoms

En els vaixells és bastant corrent posar sobrenoms a la gent, sobretot als capitans. De capitans, ara mateix em vénen al cap els d’En Panada (nom que li venia de l’institut), El Marquesito, sempre vestit de punta en blanc, o el de Khomeini, que en un dia de molt de fred en el port de Le Havre i amb la calefacció avariada, baixà a dinar amb una tovallola voltant-li el cap. Així mateix, recordo El Féretro, malnom que rebia per la cara d’enterramorts que passejava, En Ballantine’s, per les grans ingestes de whisky d’aquesta marca que prenia, la Susanita (encara ara no sé ben bé de què li venia aquest malnom, ja que no semblava marieta), En Pujol, per idees catalanistes o en Galvao, que devia recordar aquell navegant portuguès que va segrestar un transatlàntic –el Santa Maria– cap a començament dels anys seixanta.

Els sobrenoms, normalment, corresponen a trets de les persones, tarannà, idees polítiques o a fets d’un moment determinat. De primers oficials, recordo El Pavo, que treia més vapor que una caldera, El Cables, que estava severament tocat del boll, i El Sàtrapa (nom de guerra d’un primer oficial militant del Partit Comunista de l’any 1977). De segons, en recordo un a qui li dèiem El Chápiro Verde, personatge a qui sempre estava invocant, i un altre que, ja en el seu barri de Madrid, era conegut com El Pistolas, per molt que fos inofensiu.

Dels caps de màquines recordo El Gasolino, els pares del qual gestionaven una benzinera a Santander, i El Gudari, pel seu patriotisme basc.

D’oficials, hi afegiré dos telegrafistes, un al qual li dèiem El Pescaílla, més que res per ser de Càdis i, l’altre, a qui dèiem El Peque, pel fet de depassar del metre noranta d’estatura.

De cambrers, un de conegut com El novio de América, per raons més que evidents: era normal que en arribar a segons quin port, normalment Cristóbal o Bilbao, rebés una quarantena de cartes de les admiradores devotes de tot el continent llatí amb el qual s’havia especialitzat. Pel que fa a altres subalterns, també dits romans, de vegades se’ls anomenava pel lloc de procedència: El Almería, El Málaga, El Txo, El Canario…, per la figura física o per defectes que podien tenir: El Musculitos, a qui agradava molt la boxa, Madelman (un electricista que només aixecar el braç ja se li descomponia l’ossamenta), Barrilete, per una perifèria abdominal accentuada…, o bé pel físic de la cara com Orantes, que recordava l’antic tennista famós. Hi sumaré un contramestre de Formentera a qui li dèiem Es Negre, per la seva pell torrada i renegrida.

És ben segur que me he deixat un munt de sobrenoms en el calaix. Així i tot, penso que aquest recull no és un mal exercici de memòria

Comentaris tancats a Els sobrenoms

Avec le temps/ Patricia Kaas

Comentaris tancats a Avec le temps/ Patricia Kaas

La meva illa immòbil

Recuperat de fa vint-i-cinc anys:

La meva illa immòbil seguia on sempre havia estat:
Penjada del temps,
Mullant-se de pluja,
capaç d’engrandir qualsevol sentiment.

Aquesta vegada, i sense cap raó fora de mi, l’havia trobat envellida de sobte, amb una certa maduresa que l’apropava cap a mi.

La pluja havia esborrat molts de camins, i també havia format rierols inacabables que em veia incapaç del tot de resseguir. Així i tot, amb els ulls que tot just acabava de rentar, seguia el vent i el glaç que, de nits, em portaven a una part del meu passat: cap a un racó ple de rovell i entotsolat.

Premià de Mar, 27 de novembre de 1991

Comentaris tancats a La meva illa immòbil

Comentaris tancats a