Comentaris tancats a

La professió

Penses, sovint, en les diferents etapes de la teva carrera professional.

Preocupar-te d’estar al dia de noves publicacions era per a tu molt important. Compraves les novetats bibliogràfiques sortides al mercat. Durant els mesos de vacances les llegies o, més aviat, les estudiaves. Així mateix, repassaves textos diversos sobre la mecànica o la física del vaixell (l’estabilitat va ser sempre i per a tu un tema preferent). Intentaves no oblidar els coneixements antics de la trigonometria plana i l’esfèrica, les regles de navegació i els diversos abalisaments. Seguies les noves publicacions sobre meteorologia o sobre carregaments, estibes especials i mercaderies perilloses. Feies immersions aquí i allà sobre maniobres de port en condicions adverses de vent, pluja, boira, corrent i condicions de càrrega diverses. A les llibreries del port de Rochester, d’Hamburg o de l’Institut Hidrogràfic de Barcelona, solies comprar llibrets de la Stanford Maritime de Londres sobre temes diversos de màquina i coberta.

Recordes que, en general, hi havia poca cosa, gairebé res, publicat en català. En tot cas, el que importava en tot moment era tenir la carrera agafada de la mà. Creus que en línies generals ho vas aconseguir.

Amb els anys, diguem que cap als teus cinquanta, va arribar-te el cansament i la desmotivació. Per a les navilieres, el capità havia esdevingut un boc expiatori, una figura de la qual, per imperatiu legal no podien prescindir. Si feies l’impossible per no perdre les mans d’estiba que, de manera arriscada, ja s’havien contractat i ho aconseguies, ningú no et felicitava. Per contra, si el que feies era respectar el codi ètic de la teva professió: estabilitat de la nau, respecte del disc Plimsoll, nombre límit de passatgers…, et deien a la cara que no eres un capità rendible i, quan no et feien xantatge de dir-te que et posarien de potes al carrer, t’hi feien directament. Vas arribar a odiar el contacte amb aquesta subespècie d’immorals que, en bona part, poblen les oficines de les companyies de navegació. En certa forma et vas deixar anar amb els coneixements que en aquelles altures de la vida ja havies adquirit. El que importava era l’obediència als ignorants en benefici del dòlar a curt termini. Si el benefici a llarg termini era desastrós: respecte cap a la vida del vaixell, incloent-hi espessors, resistències i torsions, per no parlar dels tripulants…, quan tot això s’esdevingués, es posaria en el gran compte perdut dels ignorants i de la incompetència dels capitans. Els oficinistes, amagarien correus d’avís o alerta, correspondències molestes i, si calia, tot el que els fes nosa es destruiria.

Pots afirmar que el cansament no es va notar.

Comentaris tancats a La professió

Comentaris tancats a

Le Métropole Hotel

Le Métropole Hotel,
Alexandria, Egipte.
( “Le”, no pas “La”).

13 d’octubre de 2004

El recordaves gratament.

Després de tres anys en aquella naviliera anant-hi de capità, t’acabaven d’acomiadar per no voler sobrecarregar en 400 tones el vaixell. La decisió la vas prendre coneixent perfectament les conseqüències que tindria.

Mentre esperaves el vol a Barcelona que, no saps perquè, no tindries fins passats dos dies via Atenes, l’agència de la nau t’havia instal•lat al Métropole, un hotel afrancesat de quatre estrelles a dos minuts del mar i La Corniche. La Corniche: un tall de meló o una mitja lluna, on per una banda hi havia el mar i per l’altra la ciutat i el desert molt més enllà. El Métrople era Un bell edifici del segle XVIII que servia d’hotel des de començaments del segle XX. A dintre, un luxe europeu exquisit, i una decoració i un mobiliari amb estil, tal vegada una mica carregat.

Els grums de l’hotel eren noies joves, de gran bellesa que, fort i no et moguis, t’agafaven la maleta i te la portaven fins a l’habitació. Quan dinaves o sopaves, t’era de mal aguantar la impertinència que per a tu suposava tenir un cambrer tot el temps a l’esquena. Simplement: no hi estaves acostumat.

L’estació de l’any era la tardor just estrenada. Tardor suau i mediterrània, és clar, sense encara gens de fred.

Recordes que et senties molt sol. Havies trencat amb la dona o ella ho havia fet amb tu. Tant se val!, perquè la cosa no funcionava ni funcionaria ja mai més. Els fills: ja passant de la vintena i cadascun fent la seva vida. Pel que fa als amics… Ja ni els recordaves, com qui diu.

Havies pensat per un moment de parlar amb el recepcionista perquè t’enviés alguna noia de bon veure amb qui passar la nit. Però ho havies deixat córrer. Miserablement, o no, t’havies masturbat mentre prenies un bany d’aigua calenta. Això sí, t’havies masturbat de manera voluptuosa.

Quant a la ciutat, des de l’habitació veies i senties la vida atrafegada de l’estació de tramvies blaus de Raml, just al davant. No et molestava. Els tramvies sempre t’havien agradat! Quan havies sortit, t’havies arribat a la famosa biblioteca de nova construcció amb ambició d’algun dia emular-ne la llegendària. Una biblioteca plena de llum, amb claraboies a traves de les quals veies el cel. Estant allà, havies entrat a internet a través d’un dels ordinadors d’us públic, i havies mirat les notícies de l’Avui i no recordes si també les de El País, abans que aquest rotatiu fes el tomb a ser tant reaccionari com ara és. No havies anat al museu Cavafis i et sap greu, ni aleshores tampoc havies llegit el Quartet d’Alexandria, l’obra mestra d’en Lawrence Durrell. T’havies comprat roba i havies passejat i descansat després de tot l’estrès passat amb els problemes del vaixell. A l’hora de l’oració del capvespre havies vist gent, només homes, prostrats en direcció la Meca i orant en el carrer.

Quan al cap de dos dies vas partir, era l’últim dia del Ramadà. Era a la nit, i la nit era una festa.

A partir d’aquell moment, la teva vida canvià radicalment. Era l’últim desembarcament abans de jubilar-te. Però encara no ho sabies ni ho havies decidit. Pensaves en què el nom d’Alexandria venia d’Alexandre El Gran, el fundador de la ciutat el segle III més de tres-cents anys abans de Crist. Pensaves en el mar Mediterrani i en les seves grans cultures.

La data de tot això l’havies agafada del desembarcament que constava a la teva llibreta de navegació: document de bona part de la història personal passada.

Comentaris tancats a Le Métropole Hotel

Comentaris tancats a

Mediterrani (2)

«I penses en tot el que et sap greu, en el que voldries no haver dit o no haver fet. Des d’aquesta talaia intemporal on el blau és tan silent, tan pla i profund, i on el sol quasi cremant es torna Mediterrani pur i blanc.

I això va ser escrit molts anys abans, el 5 de juny de 2005, però el Mediterrani és un mar intemporal, amb una qualitat tràgica que ajunta Paris i Helena amb Menelau, que fa intervenir les tares humanes dels déus de l’Olimp, per molt que et costi creure ni tan sols enen la idea d’un. Penses que el teu déu és una barreja de sang, de somni i d’injustícia, que potser és una matemàtica perfecta que no veus. Penses que a tu i a tots, des del seu supremacisme desdenyós, us té abandonats.

Comentaris tancats a Mediterrani (2)

Comentaris tancats a

Mediterrani

Aquest cop en anglès, has començat a rellegir “The Alexandria Quartet”, d’en Durrell. Un llibre mític, poètic, un dels que més t’han impactat. Un llibre ple de matisos humans i descriptius que veus com si fos el mirall d’un Mediterrani pur.
Per un moment t’has imaginat en una casa prop del mar, a l’estiu. Estaves assegut a fora, a la terrasa, en una cadira i amb un capell sota el sol encara suportable de mig matí.
Miraves la nitidesa dels dos blaus.
Miraves la felicitat i la dissort.
A la vora, una taula amb un platet d’olives trencades, una ampolla de vi negre i un got que n’era mig ple. A mà: pa, ganivet i una mica de formatge.
La veies a ella, la dona que estimes. De rerefons també veies milers d’anys de cultura que hi quedaven dibuixats.
Sabies que a aquell lloc hi pertanyies.

Comentaris tancats a Mediterrani

Comentaris tancats a

La punyetera vanitat

Quan van donar-te la notícia, diversos sentiments se’t van acumular: incredulitat, ràbia, venjança, impotència… Tots trabucats un sobre l’altre! Després, vas llegir els periòdics: anaven a per tu sense vergonya. Tant, pel capbaix, com vosaltres aneu contra els catalans.
De tu mateixa en vas renegar cent mil vegades. Quina necessitat tenies d’un títol més en el currículum que no fos per punyetera vanitat? Vas maleir-te cent mil cops i vas maleir-los a ells encara més. Volien enfonsar-te! De fet, ja sabies que tenies enemics, però encara confiaves en els teus contactes, en la tutela de la ministra, en el secrets foscos que sabies del partit.
Encara no te’n saps avenir de com això ha pogut passar. L’estupidesa, el descrèdit… I tot rematat pel caprici de l’aventura dels quaranta euros maleïts. Mai no acabem d’aprendre les lliçons! Penses en aquell fiscal que, encara pitjor que tu, va passar de ser al cim de la seva vanaglòria a convertir-se en cendra en un no-res. A ell, per si de cas hi havia proves de quelcom irregular, el van cremar. A tu, els dolents només et cremen el prestigi, l’orgull i la punyetera vanitat. Com a mínim de moment.
Al teu despatx fa fred, i les parets de color beix semblen brutes i tacades d’humitat. De cop i volta el sents inhòspit, enfrontat. T’arriba, fins i tot, la sensació de mala olor, les dues cares de la gent… T’arriba la buidor que mai no vas pensar.
Penses que tens diners, tens propietats, espai i temps per poder venjar-te… Et dius, amb tot el teu sarcasme, que et pots comprar tantes cremes com et calguin. Et dius, així mateix, que com en aquella dita àrab, que asseguda al davant de casa teva veuràs passar el cadàvers d’aquells del foc amic. Han posat en evidència el teu cinisme i t’han fet perdre saber estar, elegància i muntanyes de glamur. De fet se t’han pixat a sobre, per molt que dir-ho així no quedi fi. Et dius, emperò, que com et dius Paulina, sobreviuràs!

Comentaris tancats a La punyetera vanitat