Cold War

El film, emmarcat en un rerefons d’una Polònia comunista i el contrast d’un París de mitjans dels anys cinquanta, ens narra la història d’un amor difícil i complicat entre Zula, cantant i ballarina, i Wiktor, pianista i director d’un cor. El film –un diàleg constant amb la música–, ens parla de la lluita que existeix entre les fites personals i l’amor; sota els ulls del sistema, sia el que sia.

Cold War, una pel•lícula en blanc i negre; una pel•lícula de sala d’art i assaig.

Cold War és alhora la fredor de la neu i la calidesa del club de jazz l’Éclipse –un club tot emboirat de fum i alcohol–, que projecta fugida i sentiment que es pot tallar amb un ganivet..

Impactant, és la seqüència del primer cop que ela antics amants es troben a París: la nit, amb Wiktor com a darrer client d’un bar just a punt de tancar… I el comiat de Zula, primer formal; després, desfent el camí de partida, amb un bes apassionat. Tot abans que torni amb el grup de la coral polonesa que fa el seu debut a França. Tot plegat, poesia feta en blanc i negre, sense cap però!

Anys després, a l’habitació de Wiktor a París, de fons, se sent The man I love, cantat per Billie Holiday. És aleshores quan l’ànima comença a fer-se humida; és aleshores quan l’ànima comença a plorar i vol volar o morir. En aquell moment, els amants ja viuen junts.

De cop i volta, en l’intermedi del músics del club de jazz, se sent Rock around the clock que s’estén per tota la sala. La bella Zula (Joanna Kulig), beguda i ensopida, asseguda a la barra, d’esquena al seu amor i en un moment psicològic de desfeta, s’eixoriveix. I balla, i puja a l’escenari, i cau borratxa en els braços de Wiktor (Tomasz Kot) que, desesperançat i sabent que no pot fer-hi res en el moment, l’observa amb resignació.

La part emotivament més intensa: quan Zula ja ha partit de París i Wiktor fa una improvisació al piano que rebla el dolor de les llàgrimes que vessa. La banda de jazz ret respecte a aquesta pena amb el seu llenguatge mut. Abans, la bufetada de Wiktor a Zula que poques convencions podran fer enquadrar com a violència de gènere, almenys, en el que normalment s’entén com a tal.

Pawel Pawlikowsky: una direcció magistral. Per a mi, potser amb la manca d’un punt més d’intensitat dramàtica. Però potser és defecte meu.

Resumint: un film en blanc i negre que potser fa ressaltar la neu, l’encontre, el desencontre i la buidor. Un film que serà història del cinema. Això sí: no vull fer de spoiler del final.

Comentaris tancats a Cold War

Comentaris tancats a

Un naufragi sense morts

Any 1971. Vaixell: Monte Udala; noliejat per Líneas Ybarra a Naviera Aznar. El vaixell és al port de Palma. A més de fer-ho a l’illa, carregarà a diversos ports peninsulars amb destinació Brasil. Jo estic en període de pràctiques i cerco nau on embarcar. Per a mi, Brasil és un imant. Sé que el vaixell no porta alumne. Il•lusionat, m’hi acosto per tal de provar sort. Em rep el primer oficial, una persona amigable i molt correcta. Em diu que, si vull, com a alumne en pràctiques, legalment puc embarcar, però em fa una petita reflexió: amb aquest capità, els alumnes anteriors, de seguida que han pogut han tocat el dos. Sembla que alguna dèria contra els alumnes o agregats fa que aquest senyor amargui la vida dels que s’hi embarquen. Me’l crec! El fet és que no tinc cap gana de passar-ho malament i, molt a pesar meu, desisteixo d’enrolar-m’hi.

És un cop passat un mes o un mes i mig, que llegeixo en el diari que el Monte Udala ha naufragat. La causa: una via d’aigua. Sembla que un vaixell de bandera liberiana i un altre de la marina brasilera han intentat salvar-lo remolcant-lo fins a port. La mort del Monte Udala ha estat lenta, de gairebé dos dies abans d’anar al fons del mar. La tripulació –tota–, ha estat rescatada pel Freeport, el mercant liberià.

Obtinc, del blog “Puente de mando/ la mar es mi camino”, de Juan Carlos Díaz Lorenzo i publicat amb data 30 de gener de 2018, una sèrie de detalls sobre el vaixell i sobre el naufragi. També les fotografies.

D’edat, la nau (1948-1971), tenia un any més que jo, o sia, en tenia vint-i-tres; una edat prou avançada per encara navegar. M’assabento que fou construïda a les drassanes d’Euskalduna. El mercant era de càrrega i passatge, tenia sis bodegues i mitjans propis de càrrega i descàrrega. En qualsevol cas, i a partir de l’any 1962, va quedar relegat al tràfic de mercaderia general. En el seu moment, l’any 1959, havia fet dos viatges a Melbourne, Austràlia, el primer des de Bilbao i el segon des de Santander. Hi va transportar més de 400 emigrants.

D’acord amb el blog esmentat una mica més amunt, el dia 6 de setembre de l’any 1971, en viatge de tornada cap a Espanya, el Monte Udala va patir una via d’aigua que inundà la sala de màquines. El vaixell aguantà prou temps a flot abans d’enfonsar-se. Tot això passava, sempre segons el blog de Juan Carlos Díaz Lorenzo (un blog que sembla ben i prou documentat), a 70 milles del port d’Ilhéus, Brasil, en posició 15º 02S i 36º 38W.

Les característiques principals de la nau, eren: 148,5 m d’eslora; 18,92 m de mànega; 12,1 m de puntal; 8.750 tones de pes mort i 7.300 cavalls de potència propulsats per un motor Sulzer que podien fer arribar la velocitat (almenys teòricament) a 17,5 nusos.

El que vull amb tot això, és anar a parar al poc comandament que tenim sobre les nostres vides. De fet, vull anar a parar, un altre cop, al llibre 4321, de Paul Auster: agafes un camí o n’agafes un altre, i sense cercar-ho, la vida et pot canviar de dalt a baix. Com en el llibre, pots arribar a tenir quatre històries diferents, o deu, o vint, o les que calgui.

Si hagués fet aquest viatge amb el Monte Udala, potser hauria canviat la visió del món de la mar. Potser, fins i tot, la meva vida hauria emprès un altre rumb. La realitat és que no ho sabré mai ni tampoc em preocupa. Això sí, hauria pogut escriure sobre els fets en qualitat de testimoni i, per descomptat, no es tractaria d’aquest simple full informatiu. A l’escrit, potser hi hauria por, tensió o, qui sap, si la poesia d’un adéu. Compto que, com tothom, malgrat el capità, hauria sobreviscut.

Comentaris tancats a Un naufragi sense morts

Comentaris tancats a

En el mar

En el mar, de l’holandès Toine Heijmans

En aquesta novel•la marinera escrita en primera persona, es narra la història d’una aventura molt arriscada que un capità de iot emprèn amb la seva filla de set anys, en un viatge de dos dies pel mar del Nord. No faré de spoiler, perquè no vull trencar la intriga, que la té. En qualsevol cas, diré que el llibre m’ha fet reflexionar sobre la supèrbia que sol tenir la gent de la nàutica esportiva.

Durant cinc mesos de l’any 1994 –en aquells moments jo era a l’atur–, vaig fer classes a futurs patrons de iot. Abans de començar-les, els alumnes –tots homes i, d’edat, devers la quarantena–, sentia com parlaven en el bar, mentre feien un cafè, de les seves “aventures marítimes”. Parlaven de tal manera que més d’un moment em vaig preguntar si l’autèntic capità era jo o eren ells. Abans de poder escapar de l’atur i tornar a embarcar en un mercant, vaig fer dos cursets per a aquesta classe de patrons. El segon cop, quan ja sabia de què anava l’alumnat i per tal d’abaixar-los els fums que intoxicaven, ja els vaig fer saber des del primer dia que, en condicions normals, un setanta per cent aproximat, aprovaria l’examen i es trauria el títol corresponent, però que de cap manera es pensessin, per això, que sabien navegar. A fi que m’entenguessin, els comparava amb algú que s’acaba de traure el carnet de conduir cotxe i que al que més pot aspirar per un bon espai de temps, no és a altra cosa que a ser un “dominguero”, expressió prou despectiva perquè l’anessin rumiant. Llevat d’honroses excepcions, recordo que, entre ells, hi havia molt de fanfarró i molt nou ric, sobretot nascuts de la bombolla del ciment.

En un cas a part, recordo que fa anys, un d’aquests patrons, en un sopar i bravejant de navegant solitari, relatà que en una travessia des de l’estret de Gibraltar fins a les illes Canàries, va estar a punt de sotsobrar per culpa del mal temps i, penso, que d’una avaria en el buc. L’home va recórrer a Salvament Marítim i el varen rescatar. Però el que aquí vull apuntar és el fet que un milionari per herència, com era el d’aquest cas, es vantés d’una “aventura”, el rescat de la qual el vam pagar entre tots. Encara ara aquestes coses em subleven.

Comentaris tancats a En el mar

Comentaris tancats a

Over the Limit

Avui, 22 de setembre, he anat a veure al Patronat de Premià el documental Over The Limit, opera prima de la directora polonesa Marta Prus. La pel·lícula relata la història dels sacrificis i les pressions de tots tipus que comporta la preparació per a uns jocs olímpics, en aquest cas de l’atleta russa de gimnàstica rítmica Margarita (Rita) Mamun. En pantalla, les tenses relacions amb els entrenadors, els problemes personals que cal aparcar, i una frase que potser és la més indicadora: “no ets un ésser humà, ets una atleta!” Potser també una altra, referint-se a l’extorsió del cos fins als límits: “no hi ha cap atleta que estigui sa” (en algun moment es trenca alguna cosa de tant de forçar).

La història, feta en base a filmacions reals, reflecteix el caràcter emocional no tan sols de Rita, sinó també d’Amina, la segona entrenadora. D’Irina, la cap, en destacaria la fredor i el mal humor. Així mateix, reflecteix la duresa i gairebé la crueltat que envolta l’esportista. De fet, la narració filmada m’ha aportat la visió d’un món que abans no coneixia. Per a mi, és humanament enriquidora en l’oxímoron de la seva poca humanitat d’estricta disciplina sobre qualsevol altre valor.

Rita Mamun, de pare bangladeshí i de mare russa, va ser medalla d’or dels jocs de Rio de 2016 amb només vint anys. Dos dies després de guanyar la medalla, el pare moria de càncer en un hospital de Moscou. Tot seguit, Rita abandonava aquest esport.

El documental, excel•lent, és de 2017 i dura 74 minuts.

Comentaris tancats a Over the Limit

Comentaris tancats a

Comiat

A la matinada d’ahir, 12 de setembre de 2018, va morir la Teresa, la veïna del pis de dalt. Un càncer de pulmó en un cos que no havia fumat mai. Com diu la gent, amb cinquanta-set anys d’edat, potser no li tocava. Dos dies abans, una ambulància se l’havia emportada a l’hospital.

La Teresa, que havia fet de carnissera del barri d’ençà que la coneixia, vivia sola. Abans de la separació o el divorci havia estat casada un munt de temps. La Teresa era una dona corpulenta i de pell clara, amb un excés de pes i un posat afable. L’única filla que tenia, l’Elisabet, de trenta-cinc anys, forma o formava part d’un grup de música celta –poc en sé– on toca o tocava el violí. L’Elisabet s’ha establert a Sevilla fa ja un grapat d’anys. Allí, hi té company i un fill, però darrerament, sobretot el mes d’agost, ha estat acompanyant la mare en l’últim tram.

Aquesta és una necrològica sense pretensions que faig com a veí. La història té la grisor d’una de tantes dels milers que ocorren cada dia. La Teresa, una dona discreta, bona persona, amb la qual mai no vaig tenir cap enganxada. Érem bons veïns, però amb cadascú fent vida a casa seva. La setmana passada, quan pujava acompanyada les escales amb prou dificultat, la vaig veure per última vegada.

El fet de saber que en el seu comiat no hi haurà cap funeral, m’ha fet sentir una sensació com de buidor. I jo sóc un home agnòstic, però la litúrgia del funeral i la gent que hi assisteix sembla com una petita ofrena cultural d’un caliu que ja mai més no escalfarà. Sí, ja sé que tot plegat és una mica, més aviat un molt, sense sentit: incongruent!

Ahir a la tarda, una tarda de sol espatarrant com pensada per lluitar la foscor que porta la família que ha deixat, vaig anar al tanatori de Mataró per expressar el condol a la filla i, de retruc, als germans de la Teresa. Vaig apuntar-me a anar-hi amb l’Alícia i el Josep, bons veïns de tota la vida. Es tracta d’un acte social al qual estic poc avesat.

Sense exagerar, la mort de la Teresa, una mort anunciada pel càncer que portava, ha estat un toc d’atenció, un recordatori de la fragilitat de tots. Ha estat com un sotrac personal –ni petit ni gran– enmig de la carretera.

A dia d’avui, penso que no em fa por la mort. Em fa por el patiment i les poques ganes meves d’emprenyar ningú. És per això, que poso el meu llistó en el fet de poder valdre’m pel meu compte. Si m’arriba el dia en què ja no pot ser així, espero tenir prou lucidesa d’esperit com per aspirar d’una bombona d’heli i anar-me’n d’aquest món amb dignitat, sense patir ni molestar. També penso, vist tot tal com ha anat i mirant el meu entorn, que no tinc grans motius com per queixar-me. Quit feeling sorry, com jo dic, uns retalls escrits de la memòria que fa dos dies que he acabat. Quit feeling sorry for yourself. Man up and do what you got to do!, com Don Winslow, l’escriptor, posa en boca de Denny Malone, el policia corrupte de Manhattan Nord a The Force, la novel•la. En qualsevol cas, si em diguessin de nàixer una altra vegada, diria que no, que moltes gràcies. Ho diria, això sí, amb educació.

Comentaris tancats a Comiat

Comentaris tancats a