Més enllà de l’horitzó

Enfonso l’ànima en la immensitat profunda i blava
D’aquest oceà,
D’aquesta mar que només els segles saben
Tot el dolor que va acceptar.

Cauen sols i cauen llunes
I passen àgils els núvols que empenyen els monsons,
I el meu temps,
Mancat de sintonia,
Marxa lent, cercant-te darrera del meu somni,
Més enllà de l’horitzó.

Índic Nord, 28 d’agost de 1978

Comentaris tancats a Més enllà de l’horitzó

Comentaris tancats a

https://youtu.be/xFTvjRpaU38

Comentaris tancats a

Poemes dins el mar

Si anés a cercar poemes dins la mar, els agafaria i, com peixos, se m’esmunyirien de les mans. Contràriament, sé que amb tu els tinc menys escorredissos, més sòlids i a l’abast: agafant-los de la terra que estàs feta, dels lligams invisibles que tenim, d’aquella sensació de pau que experimento quan estic devora tu.

Comentaris tancats a Poemes dins el mar

Comentaris tancats a

Els mafiosos i la por

I ara penses en la por. Penses que n’hi ha de molts tipus. Penses que cap dictadura es pot mantenir en el poder si la gent perd el temor i li planta cara. Això, els anarquistes, fa molt temps que ho van entendre bé, i d’això, els sorayos, encara que sigui parcialment (eleccions 21-D; defenestració del govern central l’1-J), és probable que n’hagin extret alguna lliçó. Però, com has dit abans, de por n’hi ha de molts tipus, i ara en parlaràs d’una que és, si més no, curiosa, sempre segons el teu parer.

Els personatges secundaris de les màfies americanes, sicilianes o d’onsevulla que fossin, van decidir en un moment determinat de la seva existència, que havien de triar entre la por al risc alt d’una mort prematura o un passar pel món amb diners a la cartera, vestint bé i doblegant molt poc el llom. Els més fills de puta i els més intel•ligents, tenien l’opció, fins i tot, d’arribar al cim de les organitzacions criminals a les quals pertanyien.

Per descomptat, i a perpetuïtat, les ètiques i els sentiments, van haver de ser llençats al cubell de les escombraries.

Comentaris tancats a Els mafiosos i la por

Comentaris tancats a

Pacífic est. costa peruana, a 13º de latitud sud

Lima,
Des d’aquesta talaia cara al mar que tens a Barranco,
Observo els vostres trens d’onades llargues i espaiades del Pacífic.
Els vostres trens d’onades que rompeu en blanc d’escuma
Sobre el gris del vostre llom.

En aquest lloc temperat i adust d’aquesta costa d’aigües fredes
Que beu del corrent de Humboldt,
Sou trens d’onades ben rebudes, acollides i estimades
Per la sorra que abraça tot el gris del vostre hivern.

Observo l’horitzó que, tallant el gris en dos,
Ho ensenyoreix gairebé tot.

Horitzó, penso…,
Mira que n’ets de plàcid i llunyà
Amb aquest teu tímid punt d’oblit i d’eterna soledat!

Un somni indefinit recomana engrapar el temps que se’t passeja tot surant pel bell davant; un temps que, després, caldrà deixar que se t’escorri de les mans, demanant que llanci el fals rellotge acostumat a fer de dictador, suplicant que es quedi sol amb saviesa no distant, de no rellotge i no passió.

Callao, any 1984

Comentaris tancats a Pacífic est. costa peruana, a 13º de latitud sud

Comentaris tancats a

Volies

Volies començar un poema, un relat o una novel•la dient que aquella albada que havies vist semblava la primera albada de la humanitat. Tot era nou, tot era una promesa i, el passat, no havia existit mai. Quant al futur…? El futur compareixia amagat rere un gran desconegut en forma de núvol blanc, impol•lut…, talment com un fantasma dels que dibuixaves de petit, només que, en aquest cas, el fantasma era gegant. Esperaves el moment en què aquest núvol es difuminés. En qualsevol cas, és cert que et deies a tu mateix que tot això era mentida, que el passat no era cap entelèquia, que ja havies descobert els climes dels països i del cor on plou, neva i fa molt de fred, i també la calor embogidora dels països on, en sec, hi crema la sorra del desert. A davant teu, l’escepticisme de bell nou.

Comentaris tancats a Volies