Envia un comentari

Of Fathers and Sons

Vaig anar a veure Of fathers and sons, un documental de Talal Derki sobre la iniciació dels nens sirians en la guerrilla gihadista. L’acció té lloc en un petit poble del país. Aquest documental et fa sentir calfreds per aquesta banalització del mal en nom de la religió; fa que et vinguin calfreds per aquesta manera de robar la infantesa a la canalla; fa que et vinguin calfreds per la manera com, de passada, es menysprea les dones amb una sèrie de comentaris o “detalls” que a primer cop d’ull semblen banals com: “digues-li que si no deixa de plorar la tiraré per la finestra”. En un altre moment, els nens mascles s’entretenen tirant pedres a les nenes! Un d’ells presumeix que n’ha encertada una en el turmell. I aquest fanatisme el tenim ara i aquí. Fa poc més de segle i mig el teníem nosaltres amb la Inquisició. Així mateix, no puc evitar pensar que en el rerefons de la gihad hi ha la creació de l’estat d’Israel i la política jueva cap el poble palestí amb poques queixes d’occident.

Comentaris tancats a Of Fathers and Sons

Comentaris tancats a

Comentaris tancats a

Zweig

He acabat de llegir la novel•la curta Secret candent, de Stefan Zweig: una petita delícia d’aquest mestre de la narració. De fet, penso en el llibre com si es tractés d’un conte amb una certa moral conservadora en el qual Zweig dibuixa, a la perfecció, la psicologia dels tres personatges de l’obra: el nen, la mare i el baró. Com en els manuals clàssics d’escriptura, a la trama, tot hi queda insinuat i no hi ha res que sigui prou explícit tret de la sensibilitat de tot el text. És clar que és realment de lamentar que Zweig, aquest senyor de l’elegància cultural, es tragués la vida als seixanta anys, el 1942 concretament, com a conseqüència de la desesperança que l’evolució de la Segona Guerra Mundial li produí. Segons he llegit, el detonant depressiu d’aquesta decisió va ser la caiguda de Singapur. Zweig va morir a la ciutat de Petrópolis, Brasil. Tinc entès que, juntament amb la seva dona, es va matar prenent alguna sobredosi de no sé exactament què. L’escriptor jueu va fugir de la seva Viena estimada abans que el nazisme agafés més embranzida. Si hagués seguit vivint fins al 1945, amb la victòria dels aliats potser hauria tornat a creure en la humanitat. Recordo llibres seus com ara El món d’ahir, Novel•la d’escacs, La col•lecció invisible, o Montaigne, una biografia curta del pensador francès. Així mateix, d’una manera prou borrosa, La nit fantàstica. En tot cas, penso que l’herència que ha deixat sempre ens serà una gran companya!

Comentaris tancats a Zweig

Un somni estrany

Un somni estrany el que he tingut anit passada. Era a Berlín. Devia haver-hi anat amb algun grup, imagino que de turista. Feia fred, un fred sec però no excessiu. Acabava de sopar en algun lloc nou de la ciutat. Podria ser, però no ho era, la Karl Marx Strasse. Vull dir que era en algun lloc amb una avinguda ampla al bell davant, però no gaire comercial. Havia sopat acompanyat d’una antiga parella, ara més jove que mai no ho havia estat abans, amb els cabells tenyits de color fosc. En sortir del local ens havíem trobat amb una multitud que no sé encara d’on sortia, per molt que no es tractés de cap esdeveniment esportiu. Ens havíem perdut l’un a l’altra. I jo, deambulava pel carrer i no recordava el nom del meu hotel. Només sabia que era un edifici gran i alt, però d’una arquitectura d’altre temps, de potser fa cinquanta o seixanta anys, encara que la façana, que no feia gala de cap austeritat comunista, segur que s’havia restaurat en algun moment. Posteriorment, com en un petit salt en el temps, em trobava en un prostíbul immens emplenat d’habitacions on ningú no es ficava amb tu. Era un prostíbul en penombra, amb tot de portes, una al costat de l’altra, amb un llum verd o vermell per donar un cop d’ull o no; tot amb noies joves, de no més de trenta anys, diria jo. Un munt de paios transitava els passadissos amunt i avall, paios sols o acompanyats. A continuació, en el mateix local, havia anat a parar a una sala gran de jocs en la qual hi havia màquines elèctriques de tot tipus, des de les famoses del milió i vídeojocs, fins a l’extrem de trobar el futbolí més tradicional, en un dels quals, els dos joves que hi jugaven, parlaven mallorquí de qualque lloc de la part forana. I sí, després, en un altre petit salt (almenys així ho recordo) em trobava manejant un cotxe nou de color vermell en una ciutat amb avingudes blanques i amples en construcció on gairebé tot semblava ser grava i ciment. El dia brillava esplèndid, sense núvols. Els carrers tenien poca gent i jo m’imaginava les SS, amb els seus cotxes d’un negre xarolat, escombrant-los. En no saber ni tan sols el nom del meu hotel, no em quedava altra remei que presentar-me davant la policia. No hi havia manera de recordar el nom, si és que algun cop l’havia sabut. Estava tranquil: a sobre portava targetes de crèdit i diners, i amb mi tenia el passaport.

Comentaris tancats a Un somni estrany

Un somni estrany

Un somni estrany el que he tingut anit passada. Era a Berlín. Devia haver-hi anat amb algun grup, imagino que de turista. Feia fred, un fred sec però no excessiu. Acabava de sopar en algun lloc nou de la ciutat. Podria ser, però no ho era, la Karl Marx Strasse. Vull dir que era en algun lloc amb una avinguda ampla al bell davant, però no gaire comercial. Havia sopat acompanyat d’una antiga parella, ara més jove que mai no ho havia estat abans, amb els cabells tenyits de color fosc. En sortir del local ens havíem trobat amb una multitud que no sé encara d’on sortia, per molt que no es tractés de cap esdeveniment esportiu. Ens havíem perdut l’un a l’altra. I jo, deambulava pel carrer i no recordava el nom del meu hotel. Només sabia que era un edifici gran i alt, però d’una arquitectura d’altre temps, de potser fa cinquanta o seixanta anys, encara que la façana, que no feia gala de cap austeritat comunista, segur que s’havia restaurat en algun moment. Posteriorment, com en un petit salt en el temps, em trobava en un prostíbul immens emplenat d’habitacions on ningú no es ficava amb tu. Era un prostíbul en penombra, amb tot de portes, una al costat de l’altra, amb un llum verd o vermell per donar un cop d’ull o no; tot amb noies joves, de no més de trenta anys, diria jo. Un munt de paios transitava els passadissos amunt i avall, paios sols o acompanyats. A continuació, en el mateix local, havia anat a parar a una sala gran de jocs en la qual hi havia màquines elèctriques de tot tipus, des de les famoses del milió a vídeojocs, fins a l’extrem de trobar el futbolí més tradicional, en un dels quals, els dos joves que hi jugaven, parlaven mallorquí de qualque lloc de la part forana. I sí, després, en un altre petit salt (almenys així ho recordo) em trobava manejant un cotxe nou de color vermell en una ciutat amb avingudes blanques i amples en construcció on gairebé tot semblava ser grava i ciment. El dia brillava esplèndid, sense núvols. Els carrers tenien poca gent i jo m’imaginava les SS, amb els seus cotxes d’un negre xarolat, escombrant-los. En no saber ni tan sols el nom del meu hotel, no em quedava altra remei que presentar-me davant la policia. No hi havia manera de recordar el nom, si és que algun cop l’havia sabut. Estava tranquil: a sobre portava targetes de crèdit i diners, i amb mi tenia el passaport.

Comentaris tancats a Un somni estrany

Comentaris tancats a

Moulin Rouge

Avui, acompanyat de la meva ombra (que de vegades m’avança i d’altres s’endarrereix), he anat a veure l’exposició que, a Barcelona, amb el reclam del nom de Toulouse Lautrec, es fa dels cartellistes de la Belle Époque parisenca al Caixafòrum. Lautrec, el pintor que em fa pensar en el record impressionant del museu d’Albi de fa poc més de tres anys. Ara mateix, tinc la sensació que la visita a aquell museu, tal vegada va passar en una altra vida. D’ençà, vaig sol pel món: manifestacions, viatges, sortides al cinema o a comprar. Rarament, si no és per accident, vaig en grup o acompanyat. La veritat és que anar sol no és un ideal, però no em suposa cap contrarietat.
En un altre ordre de coses, parlar de Toulouse Lautrec em transporta a la novel•la Moulin Rouge, de Henri Murger, que vaig llegir quan tenia divuit o dinou anys. Era aquella època en la qual la vida bohèmia era un somni per a mi. Ho era tant, que estudiava poc o res i em perdia en un món de fugida de la meva realitat. De vegades no anava a classe els horabaixes i em deixava caure per la zona d’Es Jonquet que, en aquell moment, es convertia en el meu Montmartre particular. Sempre portava un llibre amb mi, m’asseia a qualsevol lloc i començava a llegir o a escriure algun poema de manera desordenada o per què no?, començava a somiar. Recordo la construcció –entre terrosa i blanca– del conjunt d’aquells molins, un d’ells anomenat Jack el Negro en honor d’una pel•lícula americana de l’any 1950 amb aquest nom. De fet, en el film, Jack el Negro o, més ben dit, Black Jack, era el nom que rebia un iot gran i luxós dedicat al contraban. Per descomptat, com a mínim una gran part dels escenaris del film pertanyien a la badia de Palma, amb Porto Pi i molins inclosos. No sé per quina raó, un dels molins d’Es Jonquet va ser batejat amb aquest nom tan ridículament espanyolitzat. En tot cas, el nom de Lautrec evoca en mi el record d’aquelles calmes de gener que desplegaven un sol que acaronava l’aire i els sentits.

Premià de Mar, 2 de novembre de 2018

Comentaris tancats a Moulin Rouge

Comentaris tancats a