L’article literari a Mallorca

L’article literari a Mallorca (basat, en la immensa part, en un estudi de Josep A. Grimalt).

Molta gent al Principat es pensa que a Mallorca, i a les illes en general, tots els articles són salats. En tot cas, i com a mallorquí, puc assegurar que això no sempre és així. El nombre d’excepcions és tan nombrós, que aquí només hi pos uns exemples que a poc a poc se m’han anat acudint. A primer cop d’ull sembla com si la importància de la cosa implicàs l’article literari (el, la), però no sempre és així. De tal manera que el seu ús no està subjecte a cap regla i que només la dinàmica diària de la llengua fa que es creï un estàndard comunicatiu. També diré que en el poble de Pollença, només s’utilitza l’article literari.

El parlar salat de les illes prové dels seus conqueridors i pobladors, originaris de la costa gironina i del Rosselló.

Vet aquí un recull de paraules i expressions meves i manllevades:

El cel El món i la bolla, donar la volta al món.
L’infern L’àngel de la guarda
A la dreta El Barça, el Mallorca, el Reial Madrid…
A l’esquerre La Misericòrdia (institució de caritat, biblioteca)
La marededéu L’Àngelus
El Bon Jesús La forca; a la quinta forca
El Papa El senyor Montull, Cabot… la senyora Montull, Cabot
El Sant Pare Somiar l‘amor de les tres taronges
El Bisbe En Joanet de l’onso
La Seu Anar a la Lluna
La mar La marededéu de la Salut, de Lluc…
La una …, les dotze En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant
A les fosques La Sagrada Trinitat
A la deriva La Sagrada Família
La Mort El Tibidabo
El dimoni Passar el Rosari
L’amo Donar la comunió
El rei La Dolorosa
La reina L’altar
El príncep Què hi és l’amo de la casa?
El Sant Crist de La Sang La Passionària
El sursum corda El Miserere, El Te Deum
El faraó La Terra (planeta)
A la cort del rei A l’antiga
Es col•legi del Sagrat Cor A la francesa
Es col•legi de la Puresa L’Havana
Al punt L’hospital
A l’instant Les Índies
A l’acte La parròquia
A la fresca Les Verges (festa)
A les bones i a les males El Ram
A les totes El Corpus
El pare prior L’any ú
Les mil i una L’any que ve, l’any passat
Les tantes La setmana passada, la setmana que ve
El senyoravi, La senyoràvia Com anell al dit
Net com la plata El Parenostre, l’Avemaria, el Credo.
La Sala (consistorial) La meitat
Enviar a la merda Al raset (ple fins a dalt)
Amb el temps El doctor Feliu, Sampere…
El sen La mare superiora
La glòria (el cel) L’ofici (missa cantada)
Dinar a la fonda A les clares
A les sordes Ser de la bulla (de la festa)
Un projecte de la punyeta Vaixells: el Ciutat de Barcelona, el Joan March…
El cor (part del temple) La dona començà a cridar
La Rambla El pobre Joan, la pobra dona
Cantar la Salve, la Sibil•la… La Mola (cap i far de Formentera), muntanyola de
Felanitx, cap (a l’entrada de Maó).
La Cúria La Riba
L’Audiència La Fiscalia
A l’aire (en altura) El Congo, el Marroc, el Brasil, l’Argentina…
L’orgue de l’església Jesús mor damunt el Calvari
La sagristia La pagesia
El temps ho dirà Córrer la gandaina (anar d’un lloc a un altre)
L’ardiaca Fer la pretxa (conversar per passar el temps)
L’ONU, La UNESCO… Seguir la voga (seguir el moviment, el curs de les coses)
La SER, la COPE… Saber-ne (sebre’n) la prima (saber-ne tots els detalls)
L’Opus Dei Dur la doma (ser el principal o més respectat)
El PP, El PSOE… Mirar a la biorxa (mirar tort)
El GRAPO, la ETA Beure a la galleta (beure a galet)
El tio A la babalà (sense reflexió)
A les ordres! A les hurtes (a les palpentes)
La beata (Sta. Catalina T.) A les amples (amb comoditat)
El beat Ramon Llull Això és l’hòstia
La infanta A la bona de Déu
A l’aventura El rèquiem de Mozart
Cantar les quaranta El sagrari
Es dia del Pare, de la Mare Perdre l’Oremus
La fi (a la fi; la fi del món) Sa presa de la Bastilla
El riu Manzanares, Sena… Mai de la vida
El Quixot A les verdes i a les madures
L’Escorial Pollastre a l’ast
El purgatori La bíblia en vers
El Santiago Bernabéu, el Agafar al vol
Benito Villamarín… El general Sanjurjo, Queipo de Llano…
No em donis la murga Ha tengut la bona sort, la mala sort.
Valdre la pena L’agnus dei
El mercat de l’Olivar La “inclusa” (borderia)
El senyor “onclo” (el cul) Fer la guitza
La Soledat (barriada) Maria de la Salut (el poble)



Comentaris tancats a L’article literari a Mallorca



Comentaris tancats a

La vergonya

Aquest dies hem passat la immensa vergonya de veure com la justícia de l’Estat espanyol ens jutjava als 2.300.000 ciutadans que vam anar a votar el 9-N de 2014. Com que, per descomptat, era impossible jutjar tanta gent, s’ha optat per jutjar les tres personalitats més rellevants del dia de la consulta, personalitats que, fa temps, sobretot Mas, tenien en el punt de mira. El TSJC va dir en el seu moment, que no hi veia indicis de delicte per portar-les a judici. Això, a l’Estat espanyol, no li va agradar i, acte seguit, el president del tribunal va ser canviat per un de més obedient que, aleshores sí, en va trobar. Aquí potser convindria recordar com el senyor Fernández Díaz podia fer que la Fiscalia li afinés certs arguments.

Tot aquest temps hem sentit, de manera abusiva, com si fos un mantra asfixiant, que “ningú està per sobre de la llei”. Curiosament, aquest mantra surt bàsicament dels que mai han condemnat el franquisme, com ara PP i Ciudadanos, i dels seus ara nous aliats –encara portant el nom de socialistes– que en el seu moment de l’any 1936 sí que ho varen fer, però en nom d’un altre socialisme aleshores marxista. En tot cas, la intenció d’aquest escrit, és la de posar en evidència que aquests que estan tant per una legalitat imposada sota la amenaça dels sabres, donaren per bona (tret d’uns altres socialistes, com ja he dit) la rebel•lió il•legal del general Franco contra la República espanyola de l’any 1936. Aquest colpista, va guanyar la Guerra Civil i va imposar un nou ordre, canviant així les lleis. Al mateix temps, quan la dictadura va morir, de lleis se’n van crear de noves, i així successivament.

La conclusió irrebatible de tot plegat és que les lleis no són inamovibles i que és el poble, les dictadures o les necessitats de cada moment que fa que algunes s’aboleixin i que altres neixin. Potser caldrà recordar que si no fos així encara hi hauria esclavitud i que les dones no podrien votar. De qualsevol manera sembla que l’Estat espanyol no estar per la labor d’escoltar el poble de Catalunya, no per amor, sinó perquè vol derrotar-nos i posar-nos de genolls. La senyora Sáenz de Santamaría ho ha dit de mil maneres diferents.

El que jo em pregunto dels unionistes catalans és a veure si es pensen que tindran un premi a part. És impossible que l’Estat pugui fer que els unionistes utilitzin les autopistes i els independentistes les carreteres comarcals, que els unionistes utilitzin els trens i les línies que vagin bé i els independentistes els que funcionin de manera deficient. Potser no són conscients que tret de no trobar cap impediment per a la llegua “del imperio”, les garrotades seguiran sent igual o pitjor per a tothom. Alguns, fins i tot, creuen que això es intel•ligent.



Comentaris tancats a La vergonya

Un cotxe, un tramvia i un vaixell

D’ençà de fa molt temps tinc, en el cervell, tres imatges molt concretes que, a mesura que van passant els anys, veig com es converteixen en emblemàtiques en l’àmbit personal.
La primera podria ser la d’un cotxe travessant una nit freda i fosca en un carretera comarcal i solitària. A dintre, un home i una dona d’una trentena llarga d’anys. Els fars de l’automobil que foraden la nit, tenen una llum que imagino groga i que equiparo a calidesa. Potser és influència d’alguna pel•lícula de sèrie negra americana de final dels anys quaranta o principis dels cinquanta. El cotxe fuig d’algun destí cruel i perillós. En tot cas, no és aquesta, en absolut, la imatge amb la qual em quedo. Més aviat diria que em quedo amb l’atracció del que significa l’estètica de la seqüència. Malgrat imaginar la llum dels fars de color groc, el film, per descomptat , és en blanc i negre i hi podrien sortir perfectament l’Edward G. Robinson,el Sam Jaffe o el mateix Bogart, posats a fer. Es tracta de la fugida d’una parella d’enamorats que, just a tocar, tenen el gran somni d’una nova vida. És com la fugida que moltes vegades em suggereix certa música de jazz.
La segona és la imatge dels tramvies que, de petit, passaven a pocs metres de casa. Aleshores, jo vivia en un tercer pis d’un carrer cèntric i no gaire ample. Aquells tramvies només paraven de circular d’onze de la nit a les sis del matí de l’endemà. Cada cop que en passava un, provocava un petit sisme a l’edifici al qual tots els de la finca estàvem avesats. Recordo que, ja estan al llit, fins i tot em feien companyia. Els recordo plens de llum groga i fred d’hivern. De vegades, també els recordo amb els vidres entelats i amb gotes de pluja que hi regalimaven. Els últims tramvies de la nit, els veig o els imagino sense gaires passatgers . És una imatge que em conhorta. De rerefons, sent el pare que, a la saleta d’estar, escrivia una novel•la amb la seva vella Remington. Mai no veig els tramvies a l’estiu.
La tercera i última imatge que em ve al cap, és la d’un vaixell travessant la boira espessa d’una nit. És una espessor que no et deixa veure ni el bigoti a banda i banda que fa el llum del topall de proa vuitanta metres al davant. Tot això, embolcallat amb aquest punt d’incertesa i d’aventura que, malgrat el radar, la boira sempre et dóna. Sovint veig aquesta imatge ubicada en el canal de la Mànega, a l’altura del port anglès de Folkestone. Els pràctics de l’estació d’aquesta població, que abasteixen tota l’àrea portuària londinenca , una vegada em van guiar cap a un fondeig segur un cop m’havia quedat cec per avaria en el radar i la maleïda boira. Van ser uns autèntics professionals i van portar-se amb mi com uns innegables cavallers de la mar. Ara, un cop sumat i restat tot, gairebé dotze anys després d’haver deixat de navegar,constato amb aquesta imatge fins a quin punt la mar i jo ens vàrem estimar i respectar.
Resumint: un cotxe, un tramvia i un vaixell amb molt significat.

Comentaris tancats a Un cotxe, un tramvia i un vaixell

Autumn Leaves/ Miles Davis

Comentaris tancats a Autumn Leaves/ Miles Davis

De malsons

Gairebé dos quarts d’una del matí.

Una vegada més, acabo de tenir un malson. A causa d’una avaria de la màquina, embarrancava el meu vaixell, amb el corrent arrossegant-nos cap a un baix aïllat de la costa alacantina i sense poder-ho evitar ancorant: el gran decalatge entre el baix i la profunditat del seu entorn, tallat a pic, ha fet que fos inútil.

M’he despertat amb el cor que em bategava com si se m’hagués trastocat. És per calmar-me, que m’he llevat i, ple d’idees confuses, m’he posat a escriure això. Mentrestant, petita via immediata d’escapada, he aprofitat per fer un solitari de cartes amb el joc de Carta Blanca de l’ordinador: una bajanada que em relaxa i em distreu.

Ha passat una hora, i aquesta embarrancada, que ara ja és un temps passat, m’ha recordat la situació de risc que durant cinc dies seguits vàrem afrontar amb el Puerto de Amberes, a l’est de l’illa de Bioko (antiga illa de Fernao do Po). Va ser per la mateixa causa: una avaria de la màquina. Ens en vam sortir dos dies abans que la deriva corrent marí ens hi estampés. En aquella zona d’Àfrica, almenys quan va passar, l’any 1982, aconseguir un remolcador era quelcom gairebé impensable. En tot cas, i afortunadament, al final no va caldre cap ajut extern: aconseguírem fer la peça que ens calia per tornar a fer anar el motor.

Divagacions!

La soledat que sento en aquest moment, possiblement per associació d’idees, em porta a un temps molt antic en què se’m va passar pel cap fer-me faroner. La idea dels fars bretons em tenia entusiasmat. El fet de portar una vida d’ermità, ni que fos d’ermità onanista, també m’atreia enormement: vida regulada, feina rutinària, temps per a la lectura… Quan vaig mirar el programa d’estudis i vaig veure el pes que hi tenia l’electrònica (assignatura per la qual sento un fort rebuig), la idea va emigrar cap a fer-me navegant on també hi era la refotuda assignatura, però amb molts menys intensitat. La vaig aprovar gràcies a una esclatant tècnica d’examen que em vaig inventar. El professor se’n feia creus, perquè quan va veure que escrivia, intrigat, no es va moure del meu costat. Quan va sortir de l’aula, jo encara era per defora fent tertúlia amb els companys. L’home, que portava capell posat, va mirar-me fixament, se’l va treure en senyal d’admiració, i tot seguit se’l va tornar a posar.
Així i tot, no deixo de pensar, que amb una jubilació de fa dotze anys, encara tinc aquestes històries. En certa manera voldria ser intèrpret dels meus somnis. Voldria saber si es tracta d’alguna mena d’inseguretat que arrossego de forma permanent, ja que el fet real és que aquest tipus de somnis se’m repeteixen amb una certa regularitat. De vegades es tracta d’una col•lisió amb un altre vaixell, d’altres d’un incendi a bord o d’un atac de pirates prop de la Banya d’Àfrica o l’estret de Malacca. Així mateix, de vegades em suspenen l’examen de capità que vaig aprovar ja ha fet trenta-nou anys.

En tot cas i per avui, amb tot això que porto escrit, al final he aconseguit el meu objectiu més immediat. Ara ja puc tornar al llit i ben segur que dormo com un soc sense cap altre contratemps.

Comentaris tancats a De malsons

Summertime/ Molly Johnson

Comentaris tancats a Summertime/ Molly Johnson

Comentaris tancats a

Dues anècdotes del quarter d’instrucció de Cartagena

Dues anècdotes del quarter d’instrucció de Cartagena

Vaig fer el servei militar a Marina, concretament a Cartagena. Era l’any 1974.

Encara que consideri que el fet de fer la “mili” era una pèrdua de temps escandalosa que només beneficiava a certs comandaments: d’aquesta manera tenien secretaris i assistents de franc per portar els nens a l’escola, fer de xofers, de cuiners, pastissers i tot un llarg etcètera difícil d’acabar, no puc evitar recordar dues anècdotes del quarter d’instrucció durant aquell estiu que sovint m’han fet somriure.

Del quarter, a banda de la formació pràctica dels reclutes: instrucció, disciplina i un patrioterisme que ni m’anava ni em venia, recordo dues anècdotes hilarants. L’altre dia, parlant amb una amiga, les vaig recordar.

Com que la instrucció era de Marina, solíem tenir classes elementals sobre nomenclatura nàutica general: proa, popa, babord, estribord, pont, calat, línia de flotació…, tot realment elemental. El suboficial que ens donava aquesta classe, en un moment d’exhibició de la seva àmplia cultura marinera, va parlar del fet que els vaixells mercants del món, a banda del nom amb el qual havien estat batejats, tenien un codi identificatiu de quatre lletres, molt útil a efectes telegràfics. En els de bandera espanyola, aquest codi sempre començava per la lletra “E”. Un exemple de codi podria ser el de EHQG, un vaixell –l’”Algarmi”– en el qual vaig navegar. Doncs a l’hora d’explicar-ho, no se li va ocórrer altra cosa que dir que la lletra “E” venia de la “E” de Spain. Quan ho vaig sentir, no vaig poder evitar somriure. Com que l’oficial em veié fer-ho, alçant la veu i mosquejat, em va dir: «No es cierto, piloto?», a la qual cosa vaig respondre: «Sí, señor». I vam tenir la festa en pau. No vull imaginar-me cap altra resposta davant d’almenys cinquanta altres reclutes.

La segona anècdota va succeir de nit, quan se suposava que tothom dormia en el dormitori comú de la nostra brigada on, com a mínim també devíem ser –per dir un número– aquests cinquanta reclutes. D’aquesta, resulta que un dels inquilins va comparèixer bastant gat passada la mitjanit. Segons algú contà, sembla que fent tombs (en aquells moments jo estava dormint), el recluta es dirigí a la seva llitera, que era la de dalt. Quan hi arribà, de cop i volta, l’home va vomitar-hi a sobre. Hi havia gent que no dormia o que s’havia despertat amb el perbocat i, aquest fet, els murmuris i alguna paraula grollera que hi hagué, va fer que més de cinc reclutes ens despertéssim. Però la cosa no va acabar aquí. Al recluta marejat, per tal d’arreglar l’endemesa que havia comès i poder dormir en sec, no se li va ocórrer cap altra cosa que girar la màrfega i posar el vòmit cap avall.

Bé…, diré que, a través del reixat del somier, al veí ultratjat li va caure a sobre la part no enganxada del pegot que el seu company havia buidat. Va ser aleshores quan van començar a sentir-se crits i bulla general. En qüestió de segons, la brigada sencera era tota una cridòria de paraulotes, insults i rialles a veure qui en vol més. Va venir el cabo de guàrdia i, tot seguit, un suboficial per tal de posar una mica d’ordre a tant de trull. Com a càstig, ens van fer aixecar tots per anar a córrer durant mitja hora en el patí del quarter a hores de dormir.

Avui dia, quan molt de tant en tant ho recordo, encara em ve el somriure.

Comentaris tancats a Dues anècdotes del quarter d’instrucció de Cartagena

Lisboa

Lisboa

Amb el pas del temps i a poc a poc, Lisboa s’havia convertit, per a mi, en una relació de caire gairebé sentimental. Amb la ciutat m’hi havia identificat com en un amor a primera vista d’ençà del primer cop que, com a mariner, hi vaig arribar amb aquell magnífic Ocean Trader, un mercant de bell record que mai no oblidaré. Després, amb els anys, havia madurat la meva estimació per aquella capital de pensament constant posat en l’ultramar.
S’ha de dir, emperò, que potser hi havia dues lisboes per a mi, la que veia al meu davant: la real, la viscuda tants de cops en els molls i en els carrers, i una altra que era literària, la que havia extret de llibres i novel•les o bé que havia imaginat en suposats ambients de bohèmia antiga −pura fantasia− en què, imaginàriament, jo exercia l’ofici artístic de pintor.
Sens dubte que a Lisboa, bastant més que a altres ciutats, la vida girava sobre un entorn que era producte d’una història de metròpoli i colònies, de glòries i mancances, que enllaçava amb un tros que era molt ample de temps que ja era passat. Allí, em sentia alhora jove i vell, em sentia a casa tant o més que a les ciutats on havia viscut. I era, tot plegat, una successió de sentiments sorgits del tracte amb les persones del carrer, d’aquella arquitectura en un conjunt, d’aquella senzillesa noble que et trobes tot sovint a Portugal. A dir ver, sempre havia quedat impressionat per la civilitat en grau tan alt que a les ribes d’aquell Tejo hi té la gent. Hi posava, a tall d’exemple, l’anècdota de la qual vaig ser-ne testimoni, amb els tramviaires del tramvia 28, un tramvia de color groc camí d’Estrela, un horabaixa de feiner, a Rua do Loreto cap avall, en una seva bifurcació… En un d’aquells carrers que són estrets, un cotxe negre, vell i prou mal aparcat, impedia –centímetres només– el pas normal d’aquell tramvia antic i despintat en el seu rutinari circular. L’elèctric minorant velocitat; aturat; arrencant pas a pas i a poc a poc; el cobrador i el conductor, sense alçar la veu ni emetre un sol renec, apartant el retrovisor del cotxe negre amb la delicadesa que es demostra només amb un nen o un ancià; amb els passatgers guaitant sense dir res i estoics per les finestres; seguint després, tramvia i gent, el seu camí.
Trobava que Lisboa era una ciutat feta a mida dels artistes, d’un artista qualsevol com m’agradaria haver estat. De fet, m’havia imaginat vivint allí com encarnat en un pintor fanàtic dels turons, de les llums i les foscors, com un pintor de les aigües que té el riu i que sap que el seu destí es dilueix abocant-se dins altres aigües somiadores d’oceà.
Lisboa era bella, trista, gran i humil; era una ànima profunda impregnada amb humitat de sentiment. Malgrat haver-m’hi imaginat com a pintor, com em sentia era com a escriptor de vocació, a les hores mortes, això sí, però amb voluntat d’ofici i perfecció. Lisboa m’oferia aquella poesia de qui va a peu pels carrers de la ciutat que tan bé descriu Saramago en el seu llibre L’any de la mort de Ricardo Reis (Ricardo Reis, heterònim de Pessoa); Lisboa m’oferia –i això no tenia preu–, un pacte estable amb la meva soledat. Pensava, tot sovint, en l’aigua juganera que sortia de les petites i erosionades fonts amb brollador –totes elles sempre funcionant–, dels parcs i les placetes d’arreu de la ciutat. Pensava en aquella pau tota sedosa i decadent del seu Jardí Botànic com ubicat fora del temps, amb punts suaus de tristor dolça i dia gris que baixa amb fort pendent des del Museu d’Història Natural fins no molt lluny de Liberdade i dels ferrocarrils de rodalies de Rossio, l’estació del centre ciutadà. Pensava en com aquell jardí romàntic on tants de cops m’hi havia passejat, trobava el punt exacte d’equilibri i poesia entre el que és cuidat i despenjat.
Lisboa: ciutat gràcil, tranquil•la, decadent i llançada cap al mar, em tenia enamorat amb aquells seus vells tramvies, possiblement perquè em recordaven els que abans de jubilar-los passaven a tocar de casa meva a la Palma mallorquina de quan no havia encara prou crescut. Molts de cops –i parlo dels tramvies de Lisboa– hi pujava (tal vegada hauria d’escriure que hi colcava) al seu origen d’estació per fer el recorregut fins arribar a la parada terminal. Prenia un cafè a qualsevol bar d’una placeta desgastada, feia una curta volta de passeig i de rodal, i el tornava a agafar fins al seu començament. També m’havia enamorat de l’ascensor pintat de blanc i groc de la pujada de la Glòria, la que des de Restauradors puja fins a Bairro Alto, fins al mirador de Sao Pedro de Alcântara, amb part de la ciutat que queda als peus o a la distància, amb la remor del tràfic que t’arriba condormida i amortida, però sempre bategant.
Feia anys que, per a mi, la ciutat (l’antiga i la de les costes empinades) havia esdevingut un petit somni: un somni urbà. N’hi havia un altre, i estic parlant de somnis, més difícil i llunyà, pertanyent a una altra història, de segur a un altre país. Aquest altre somni agafava aires de muntanya, d’home decebut, de misantrop i d’ermità… Tampoc ara no ve al cas…, ni ho hauria d’haver esmentat. En tot cas, el que Lisboa significava de debò era una part de la fugida que sempre m’hauria agradat d’alguna forma concretar. Pensava en la seva immensa soledat reflectida en aquells contes que jo escrivia i que es quedaven, com qui diu, encolomats a pocs lectors, sense gairebé ningú que alabés o critiqués els meus escrits de forma honesta i conseqüent, malgrat que certs silencis, això sí, fossin força eloqüents. I pensava que només en una part tenia sentiment de culpabilitat: vivia aïllat d’amics, de família, i fins i tot de coneguts. La resta, excessiva prudència o potser indefinició.

Una cosa que he admirat sempre i amb enveja (i això vol ser un punt i a part), és la immensa sort que tingué tot Portugal d’aconseguir independitzar-se del nacionalisme hegemònic de Castella o, el que és el mateix, dels espanyols. No deixo de pensar que si al 1640 i en lloc de Catalunya, la potència i prepotència de l’imperi castellà hagués optat per atacar el territori lusità, un altre gall (sens dubte molt millor pel poble català) hagués cantat. Ara mateix no tinc ganes de pensar en tot això de la diglòssia, en el sotmetiment com per costum al fictici Estat-nació. No vull pensar, per indecent, en la submissió al gran Estat que, tota la vida, segons li assenyala l’ADN, tingué, té i tindrà sempre la raó.

Lisboa, enmig del sol o el dia gris, entre el fred o la calor, enmig de places despenjades i amb poc arbrat, a la vora de quioscs de periòdics sense temps (banyats per les mil pluges, assotats per tots els vents). Allí, a qualsevol racó de la ciutat, asseguts a quatre bancs, és on hi trobes –un costum– jubilats amb gorra plana i fosca que sempre miren cap enrere, sense gaires coses a esperar. Lisboa, amb les velles botigues de queviures de per Graça o per Alfama i de tot un seu passar entre magre i popular. Lisboa, amb aquell regust tan fort de temps que se n’ha anat i aquella olor de bacallà salat que algú li va penjar, em portaven a pensar en els temeraris pescadors de Terranova, en la guerra a les colònies, en els cartells del dictador (aquesta vegada portuguès) amb l’eslògan que tant em va impactar (seria l’any 1973 si no em falla la memòria) de “Portugal na sua verdadera dimensão”, on hi ficava dins el mapa de l’Europa Occidental, a més de Portugal, els territoris d’Angola i Moçambic, de Cabo Verde i de Bissau. No recordo bé si el de Timor i no crec , ho dic de broma, que el de l’avui ciutat xinesa de Macau.

El que em queda clar és que, amb el cor i la bellesa de Lisboa hi tindré un deute permanent, un deute que, per molt que vulgui, mai no podré del tot pagar. És aquest el deute màgic que adquirim els creadors de somnis i il•lusions, el mateix que a l’hora de partir d’allà, hom troba enganxat al penjador per emportar.

Comentaris tancats a Lisboa