Un cas de molta barra en tres versions (20.11.09)






Normal
0
21






MicrosoftInternetExplorer4







 

1

 

L’anècdota d’avui tracta de jubilats, d’un grup de tertulians d’una
penya barcelonista. La tertúlia la formen cinc homes i una dona que, un cop a
la setmana, el dijous, es reuneixen en un bar per posar el Barça panxa enlaire
i, alhora, discutir i fer pinya al seu voltant.

 

A dir ver, la tertúlia, també s’ha estès a àpats conjunts, per torn,
amb les parelles o sense les parelles. La cosa, aproximadament cada dos mesos,
té una previsió de sis vegades l’any. Quan se celebra un d’aquests dinars o bé
sopars, l’amfitrió, normalment, té cura de tothom. Però avui, per primer cop,
s’ha vist que la cosa no sempre és com he dit. La sorpresa ha saltat quan, qui
convidava, era l’única dona d’aquest grup: no tan sols ha intentat posar tota
la resta a treballar (a les parelles també), sinó que, deixant anar que el dia
abans havia estat el dia del seu sant, i que un dels components del grup li ha dit
que, d’haver-ho sabut, li haurien fet un regal, la tertuliana, oblidant-se del
vi, del cava i de les postres que han portat, ha dit que aquesta era una gran idea.
Es més, al cap de cosa d’un quart d’hora d’haver deixat anar el comentari, com
aquell qui no fa res, li ha dit al Perico (el de la idea i el més tou dels tertulians),
que vagi a tal i tal botiga a comprar-li un bolígraf d’aquests de marca, de regal,
que sempre li han fet molta il·lusió. Els idiotes convidats, han dit amén a
tot. 

 

2

 

Colta, tio, L’atre dia, mentre era a la barra preparant cafès i coca-coles,
vaig sentir dos paios dels que vénen per la penya, que xerraven d’un dinar al qual
havien anat de convidats. Renegaven perquè la garsa que els rebia, els havia
posats tots a pencar. I no tan sols això. La garsa, endemés, els engegà, amb
dos collons, perquè li compressin un regal. Un dels paios comentà que, aquet
cop, per no muntar el numeret, havia tancat la mui, però que ningú comptés amb
ell per una atra fetxoria com aqueta l’any que ve. L’atre, que és un calçasses,
defensava la tertuliana amb un bla-bla-blà sobre la tolerància i la
cavallerositat.

 

3

 

És la darrera  vegada que faig el
passerell. Jo no sé si en aquest grup tots fem cara de betzols o què, però el
que l’Adela va fer-nos l’altre dia quan anàrem a casa seva convidats (bé, això
de “convidats” és millor deixar-ho córrer), no m’ho puc treure del cap. Ens va
posar a tots, tret de mi, a treballar: que si tu torra les gambes de l’aperitiu,
que si tu fas el suquet i tu altre posa aquests coberts. Jo m’hi vaig negar.
Vaig dir, davant la mala cara de tothom, que, aquell dia, jo anava de convidat.
Però no senyor, la cosa no va pas acabar aquí. Quan ja érem a les postres (unes
postres generoses que, per cert i a escot, havíem comprat els convidats), va
deixar anar que el dia abans havia estat el del seu sant. El Perico, que per
aquestes coses sempre té una frase per tal de quedar bé, va dir que, d’haver-ho
sabut, li hauríem portat un regal. Dit i no dit.  Quan al cap d’un quart d’hora l’Adela va dir
el que va dir, no vaig quedar bocabadat perquè, com que em sé ben dur d’orella,
vaig suposar que no ho havia capit bé: mando
y ordeno,
va enviar el Perico a la papereria del costat perquè li comprés
un bolígraf d’aquests cars com a regal. Vaig pensar que es tractava d’un
autoregal. Quan al dia següent el Perico va passar-me la factura de la part
proporcional, vaig quedar totalment convençut que cap de nosaltres no tenia
solució.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.