Les asturianes de Dublín (27.11.09)






Normal
0
21






MicrosoftInternetExplorer4

Eren atípiques. Eren la revolució.

 

Aquelles dues noies asturianes les vaig conèixer en els menjadors del Trinity
College de Dublín. Era un dia glaçat de gener amb vent del nord, passades festes,
i era l’any 1975, abans de la mort del dictador. Les noies eren amigues, del
mateix poble mariner, ambdues al voltant de la vintena. Com qui diu acabaven d’arribar
i s’havien matriculat en algun dels centres d’ensenyament d’anglès per
estrangers de la ciutat. Les vaig detectar quan vaig sentir que parlaven espanyol
i una deia “esto no me presta”. Jo, que aleshores feia el borinot estudiant a l’English
Language Institute de Stephen’s Green sense saber exactament amb quina
finalitat, les vaig saludar amb algun comentari sobre la fabada i la poca saviesa dels àpats a què tenies opció en aquell local.
Van mostrar-se receptives a la meva intromissió.

 

   –Aquí és difícil menjar bé,
però els sandvitxos que fan no són dolents – els vaig dir jo.

   –De fet ja ens havien dit que
l’oli, aquí, no s’utilitzava per cuinar –va respondre la pleneta, amb aire divertit.
L’altra, la més bonica, però que tenia uns pitets tan esquifits que semblaven
el caps de dos peixets, només em somrigué, sense dir res.

 

Vam xerrar quatre foteses, vaig esmentar el pub que altres estudiants i
jo solíem freqüentar i vam quedar que ja ens veuríem, sense concretar. Les noies
semblaven venir de bona casa i, la més bonica, feia posat de ser una mica vergonyosa.

 

Va ser al cap de cosa de deu dies, en el Bernie Inn, el pub del qual els
havia fet esment, on vam tornar a coincidir. Aquest cop hi va haver una besada
a galta i galta i, com que seia fent tertúlia amb altres estudiants, les vaig
introduir. Els tertulians –cinc o sis, noies i nois– solíem ocupar regularment dues
taules d’un racó del fons d’aquell local, unes taules que, m’atreviria a dir, devien
ser les de menys consumició.

 

Com que es tractava de sang nova, de seguida tothom es va reviscolar. Anècdotes
de peregrinacions per França i Anglaterra, idees vagues d’esdevenir hostesses
de vol, crítiques condescendents cap al seu poble asturià i conservador… envairen
l’espai de fum que, amb algun Ducados, feia arrufar el nas a més d’un irlandès.

 

El contacte va quedar establert. Sovint les veia breus moments en el Trinity,
a l’hora de dinar. Les noies s’afegiren, sobretot, als dissabtes i als diumenges,
dies en què ens reuníem per petar-la tot el grup mentre preníem unes lagers o uns white coffees qualssevol.
De tant en tant, posteriorment, acabàvem la jornada anant a veure alguna pel·lícula
d’estrena en el Savoy, a l’Ambassador o a un altre cinema que sortís.

 

Les asturianes, de cop i volta, van desaparèixer. Ningú no va saber-ne
res.

 

Un bon dia, al cap de quatre o cinc setmanes d’eclipsi total seu, vaig trobar-me-les
amb llibres sota el braç per Grafton Street.

 

   –Ostres noies, on us heu ficat?
Fins i tot he pensat si no havíeu estat només un somni eròtic –vaig dir jo.

   –És que he hagut d’anar a
Londres a avortar –digué la més pleneta, com la cosa més senzilla i natural. La
bonica de mamelles esquifides va assentir.

   –Jo la vaig acompanyar –la noia li afegí.

   –Espero que no hi hagi hagut
complicacions –em va sortir, davant de la resposta inesperada.

 

Vam quedar que tornarien a freqüentar el Bernie Inn.

 

El calendari ja anava pel mes de maig i algun dia de sol il·luminava
tot Dublín de tant en tant. Això ens permetia, a uns i altres, després de l’hora
de dinar, estirar-nos tots sobre la gespa com si fóssim llangardaixos en un
clima equivocat.

 

Les xerrades del Bernie Inn, a poc a poc, anaren agafant més confiança
i més intimitat. Crec que va ser un dissabte vespre en què la tertúlia va
versar sobre les preferències sexuals de cadascú. Tothom va ficar-hi cullerada,
però en un moment determinat, l’asturiana més bonica, la que per mamelles tenia
els caps de dos peixets, va dir, agosarada:

 

  –el que més
m’agrada a mi és mamar-la ben mamada!

 

Després de mig segon parats, tothom va esclafir a riure. Més tad li
vàrem comentar que, de tan vergonyosa que semblava, dir això li devia de
costar. Sense immutar-se, va obrir la seva bossa i va treure’ns una foto en la
qual se la veia agenollada i tota nua xuclant-li –estil deep throat– el carall a un paio estirat sobre d’un llit.

 

A partir d’aleshores vaig mirar-la de manera diferent. M’havia agradat
la seva sinceritat. M’havia agradat el trencament que a les darreres cuatades
del franquisme aquella frase suposava. Malgrat que ens férem bons amics i que
jo me l’espolsava tot sovint, amb ella, no m’hi vaig allitar mai.

 

Anys més tard, en un calendari de butxaca que anunciava algun licor,
vaig identificar la noieta que allí hi posava nua com l’asturianeta vergonyosa.
Apareixia en una postura en què, fins i tot, semblava tenir pit.

 

 

 

 

 

 

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.