Fent escala al port de Singapur (15.01.10)









Normal
0
21






MicrosoftInternetExplorer4






 

 

 

Era la cinquena vegada, si els comptes no em fallaven, que, amb l’Al Khaimah, tocava el port de Singapur.
Des de migdia, poc després d’haver entrat a la zona de l’esquema de separació
de tràfic de l’Estret direcció est, navegàvem sota control radar terrestre.
Havíem hagut de moderar revolucions després que la torre de control anomenada VTIS
(Vessel Traffic Information Service)
ens comuniqués, a través del canal 10 de VHF –allí d’escolta permanent–, que
fins a les 15.30h no ens abordaria pràctic per entrar el nostre vaixell. El
dia, a mesura que avançava el sol cap a l’oest, havia anat carregant-se
d’humitat i la línia d’horitzó, que vagava incerta i allargada entre dos blaus,
es diluïa cap a un fil tènue i calitjós.

 

Arribàvem provinents de Dubai, després de vuit dies llargs sobre una
mar tan encalmada que semblava que hagués anat a descansar. Singapur estava
considerat el primer port del món quant al nombre de vaixells que, diàriament,
entraven o sortien de les seves àrees d’atracada o de fondeig, per molt que, a
efectes de tonatge, Rotterdam seguís sent el port capdavanter. La zona
portuària de Singapur, de fet, semblava la Rambla a una hora punta.

 

L’arribada, dintre dels límits normals de precaució en una zona de
trànsit tan intens, no s’havia complicat més de l’esperat, amb màquina –un cop
passat el far de Raffles–, tot el temps en atenció i navegant, un vaixell rere
de l’altre, com si anéssim en comboi.

 

A les 15:30h en punt, un cop a l’estació de pilotatge de lEast Boarding Ground A i amb màquina
parada, embarcava pràctic i procedíem, tot seguit, a ocupar el lloc d’atracada
que, tot just, un altre vaixell portacontenidors amb els mateixos charterers que el nostre vell Al Khaimah, acabava de deixar per emprendre
camí cap a Hong Kong. La terminal de Keppel Harbour ens esperava, atrafegada,
amb tres grues pòrtic preparades per començar a descarregar abans que l’escala
s’acabés de destrincar. Mil dos-cents moviments, entre càrrega i descàrrega,
era el càlcul estimat.

  

Tot just després d’haver atracat, un seguit d’esdeveniments –normals,
però ocasionant-se tots alhora–, acabaren amb la pau del meu vaixell: provisió
de Màquines, de Fonda i de Coberta; provisió de boca i de productes d’entrepôt.
Aiximateix, ens esperava un taller de terra decidit a reparar els suports
d’ancoratge per a trinques de contenidors, reparació, aquesta, que ja s’hauria
hagut de fer un mes abans. Afegim-hi el consum[1]
de fuel fent-se des de la gavarra i, per si fos poc, l’inspector de la societat
classificadora intentant passar la revisió anual exigida pel certificat d’IOPP
(prevenció de pol·lució marítima per a hidrocarburs). Amb tot això, i a darrera
hora, encara s’hi sumà el perit enviat per la companyia asseguradora a fi de
verificar les reparacions fetes a bord després dels danys causats pel temporal
que el vaixell havia sofert abans d’arribar l’últim cop a Nova York.

  

Una vegada encarrilat tot l’enrenou i molt després de fer-se fosc, em
prenia un temps per sortir a terra i travessava, imprudentment, el maremàgnum
de la terminal No.2, emplenada de llums giravoltant, d’alarmes de la maquinària
–tots els tons– planyent cap a la nit, entre un torrent laboriós de grues, straddles, camions, i entre milers i
milers –a bloc o en moviment– de contenidors. Travessava la terminal en busca
de sortir a l’asfalt enjardinat de Keppel Road, per sota dels carrils de tràfic
elevat que, de dia, ombrejaven, com una taca llarga a sobre de la llum, aquell
indret que, a les hores solellades, produïa clarianes que seguien el ritme
sempre lent del moviment solar diürn.

   

Amb voluntat ferma d’escampar la meva boira, em vaig dirigir a fer una
cervesa camí de la bella i neta Chinatown.

 

A Singapur, la  Chinatown que
vaig conèixer s’allunyava molt de la idea de baixos fons i de prostíbuls que,
per a alguns, el nom podria suggerir. En una ciutat on el setanta per cent de
la població era xinesa, era difícil que aquest nom tingués connotacions de
caràcter negatiu. El nom es referia, simplement, a un dels barris arquitectònics
dominats per una ètnia que, en aquest cas, era d’origen lingüístic mandarí.

  

Després d’abandonar el vaixell, m’havia endinsat per Chinatown quan el
barri vorejava les nou tocades d’una nit xafogosa sense ganes de minvar. Havia
passat, abans, per l’estació de metro de Tanjong
Pagar encara oberta, i per davant de botigues de queviures, d’algun forn i d’un
quiosc: aleshores tot tancat. Havia caminat per la voravia que s’oposava al
luxós Hotel Amara: gran símbol lluminós d’aquell asfalt. Des d’una cabina just
enfront i amb una targeta telefònica que portava a la butxaca, havia conversat,
breument, amb l’inspector a Madrid sobre temes del vaixell. Caminant, més tard,
deixava enrere un petit mercat de barriada que, no feia gaire, havia plegat de
la jornada. Les olors suraven barrejades: fruita i peix i carn i espècies, amb
el terra mullat evaporant-se, conseqüència directa de la mànega d’aigua que
netejava la brossa romanent.

 

I de cop i volta ja  torçava
enfilant cap a mà esquerra, cap a on començava el turó petit de restaurants de
porta oberta i més o manco selectius de Chinatown
que anaven alternant-se amb un o altre pub britanitzat.
I era tot arquitectura porticada amb poca amplada, i finestres imitant l’estil
del mar llatí. Seguia caminant i –la brillantor fent un forat– lla llum elèctrica
mostrava les façanes que envellien d’humitat i les finestres de fusta
despintada i ben cremada pel continuat excés de llum solar. 

 

Encara un tros de nit més fosca i un parc tot solitari i ennegrit, i
jo, que fent un tomb de ferradura, emergia en un indret poblat de més avall,
amb menjadors oberts a l’aire lliure per tots els seus costats, amb olles de
menjar –a veure si endevines el que hi ha– que, cara al públic popular, eren
posades a bullir, amb el te calent i a punt, i el mercat  tancat i gran just al costat: amb la neteja
de graneres escombrant, de pales recollint, de cubells gegants engolint part
d’aquella brossa mentre l’aigua de la mànega despodria les olors i cent mil
moixos observaven la funció.

  

M’aturaria en un dels pubs a prendre una gerra gelada de cervesa
acompanyada d’un bol de fruits secs i variats. Com per equivocació, allò que
trobaria seria un karaoke amb lletres de
cançons impreses en pantalla i a ritme de dicció, com si gairebé es tractés
d’una classe d’anglès accelerat. I jo seria, pel que veia, el tercer dels
europeus que s’hi perdria a la deriva i solitari, potser amb la il·lusió d’una
certa identitat amb aquell anonimat i la foscor.

 

Pensava que em quedava amb ganes d’engatar-me, que no era gens
desagradable vagarejar tota la nit per aquells carrers on hi suraven olors de
clau i sàndal, i d’espècies que ben bé no sabria definir.

 

Poc passada mitjanit, més relaxat, ja tornava cap a bord.

 

                 

                                            * * * * * * * * * *

 

 

Trenta-dues hores després d’haver atracat i sent de matinada, sortiríem
de Keppel Harbour direcció Colombo, direcció cap a l’oest. Aquella navegació, fins
ben passats els dispositius de separació de tràfic de l’Estret, es convertiria
en un malson de maniobres a vaixells amb màquina i timó: a vaixells que,
sortint de la zona portuària de Jurong i de Johor, travessaven, en busca de la
ruta est, la zona de separació; de maniobres a remolcs que, sense cap
remordiment, navegaven en contradirecció; encarant el que semblava la flota
pesquera de tot el sud-est del continent.

  

Tots els llums de terra i mar esclatant dins la nit serena i estelada,
donant la benvinguda no se sap si a una gran festa o si bé en aquell parany. I encara
sort del bon funcionament dels dos radars i que l’oficial de guàrdia no era l’inútil
del tercer.

  

I el vaixell –el cap de màquines per telèfon m’informava– perdent oli per alguna canonada i, planant i d’afegit,
l’amenaça de parar en una zona on totes les agències i el govern de Singapur
informaven del perill real d’atacs pirates a vaixells.

 

Em pregunto encara com ho férem per foradar aquella nit cap a l’oest,
aguantant màquina a poques revolucions i sense que els pesquers ens fessin fora
del camí, navegant entre centenars de boies lluminoses que suportaven entramats
de pesca que eren vigilats pels pescadors com en combat: just enmig de la via
obligada per a la navegació, en el lloc de trànsit més intens de tot el món,
contravenint –els pesquers– les normes internacionals i abonats a qualsevol
tipus d’accident amb tota impunitat.

  

Forçant la voluntat aconseguírem controlar la pèrdua d’oli del vaixell
sense que haguéssim de parar. Sortírem, a la fi, de l’Estret de Singapur, amb
encara una navegació tancada entre pesquers que seguí ben bé fins després
d’aclarir el dia, sense haver tingut un sol moment per a badar.

 

(Escrit pres d’uns apunts que vaig anotar a l’Índic Nord, el mes de
març de l’any 1993).                             

                                                                                 



[1] Consum: proveïment, en llenguatge nàutic d’aigua, de fuel o gasoil.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.