L’hotel Shelbourne

Mentre llegia Venjança, d’en Benjamin Black, en el llibre ha sortit una escena que transcorre a l’hotel Shelbourne, l’hotel de cinc estrelles de St. Stephen’s Green, la plaça de Dublín. De fet, llegir aquest nom ha estat com una convulsió, com un flaixbac automàtic que he tingut. El Shelbourne queda al costat oposat de l’English Language Institute, centre on fa gairebé quaranta anys hi vaig fer un curs. Doncs ara, amb tot aquest de temps que hi ha entremig, segueixo veient l’hotel (en el qual mai no hi vaig entrar) en un dia plujós, oferint-me un aixopluc aristocràtic que, amb els pocs diners d’estudiant, ni tan sols no em va passar pel cap poder aprofitar.

Sí! El Shelbourne, molt més que el llibre, m’ha fet tornar al Dublín de l’any 1975, a un temps −jo amb vint-i-cinc anys− que per a mi va ser feliç; un temps que em va acollir com en un llimbs: allunyat de la família, dels amors fallits i de la responsabilitat. L’Irish Times, el Trinity College, el 46-A −l’autobús−… Són records diaris d’aquell temps, rutinaris, envoltats de pau. La meva adreça allí: 42 Trees Road, Mount Merrion, simbolitza la família amb la qual vivia i que va tractar-me com a un fill.

Des d’ençà, tret de quinze dies l’any 1976, no hi he tornat, ni tan sols com a navegant, potser perquè en el fons sé que tinc por de desfer la idea que de Dublín em va quedar. Les amistats, o més aviat les coneixences que hi vaig fer aleshores, eren gairebé totes estrangeres i, esclar, ara ja no hi són. Sí, vaig seguir en contacte amb una noia andalusa que vaig conèixer allí i que, posteriorment, em va conduir a passar un mes a Manchester, on ella, a la universitat de Salford, hi feia d’assistant teacher. Volia estar a prop d’ella, i va ser un fracàs sentimental. Poc temps després, a la tornada de quinze dies a Dublín de l’any 1976, em vaig embolicar amb una francesa. La cosa, sis mesos més tard, va acabar a París, amb un altre fracàs sentimental, aquest cop rotund. Però això, després de tot, li passa a molta gent i són maneres d’aprendre de la vida, em dic a mena de consol. Malauradament (amb divuit anys la considerava massa jove), no vaig aprofitar el llum verd que tenia d’una noia belga atractiva, culta i intel•ligent.

A Dublín hi fumava cigarrets Gold Bond; em vaig aficionar a la cervesa Guinness; vaig llegir a l’Edna O’Brien i hi vaig veure films com Amarcord i Papillon. A Dublín, per primer cop de manera conscient, gairebé amb el tacte, vaig constatar que els humans, amb matisos de cultura diferent, en el fons som tots iguals i que els “set pecats capitals” els portem a l’ADN. Després, va venir la deriva comuna a tots de les coses que es fan i que es desfan, de la vida erràtica, de moltíssima −i no es tracta d’una queixa− soledat. No crec que a Grafton St., carrer comercial per excel•lència, Hi torni a comprar res.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.