El cronòmetre marí

Era l’any 1993 i havia desembarcat al port de Singapur. Tornava cap a casa amb dos mesos de vacances sota el braç.
De l’aeroport de Changi havia sortit que ja era nit i, amb la diferència horària, arribaria a Zuric que seguiria sent encara nit. Això serien quinze hores (comptant les dues d’escala fetes a Bangkok), després que l’avió s’hagués enlairat per primer cop.
Com que a Zuric havia d’esperar durant cinc hores per connectar amb el vol a Barcelona, vaig pensar que podria aprofitar aquest temps per fer una ullada a la ciutat. L’equipatge l’havia facturat d’origen, però portava una bossa de mà amb els estris de cura personal i amb un cronòmetre marí que, procedent d’un vaixell rus i provinent de la desfeta de la Unió Soviètica, havia aconseguit a molt bon preu a The Arcade, unes galeries de brocanters indis que aleshores hi havia a Singapur.
Vaig sortir al carrer amb la bossa de mà. No volia desempallegar-me del cronòmetre marí, que per a mi era una joia. Vaig agafar el tren. Recordo que era un diumenge de febrer i que feia molt de fred. Vaig passejar-me pel centre urbà i em vaig arribar fins al llac Zuric, que es presentava davant meu tot endreçat i ple de iots. Cap a les nou, ja de tornada, l’estació de tren es va animar amb esquiadors que anaven a fer el dia de la neu. Recordo que en algun bar vaig fer un cafè i que, tot seguit, amb temps, vaig enfilar-li a l’aeroport.
Es clar. Quan vaig ser allà, vaig haver de tornar a passar el control. Abans de res, recordaré que era l’any 1993, que, aleshores, els problemes de seguretat eren mínims, i que avui en dia, ni se m’hauria acudit intentar una cosa així sense tenir els policies previnguts. En tot cas, el cronòmetre havia esgotat la corda. El que va passar és que la policia, de seguida, detectà el seu tic-tac (suposo que amb el sacseig, la corda a zero, s’havia tornat a activar). Pistola a la mà, quatre o cinc paios de cara lletja m’envoltaren. Vaig haver-los d’aclarir que ni tan sols havia caigut en què el cronòmetre pogués suposar-me cap problema. Malcarat, un d’ells, va preguntar-me perquè el volia fer servir. Per donar més consistència a la meva resposta, vaig dir-li que jo era capità de vaixell i m’interessava pels objectes nàutics a efectes de decoració. El policia malcarat va contestar-me, despectiu, que, per a ell, com si jo fos el rei de la Xina. En fer-li l’observació que tenia entès que a la Xina mai no havien tingut reis sinó emperadors, es va posar vermell com un tomàtec davant dels seus companys. Tot seguit em van despatxar de mala gana sense cap més contratemps.



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El cronòmetre marí

  1. Josep Maria diu:

    M’ha fet molta gràcia aquesta anècdota. A més m’ha recordat unes quantes que jo vaig viure en els meus -llavors nombrosos- viatges a l’estranger per feina.
    Almenys vas poder conservar el cronòmetre i no vas perdre el vol per culpa d’aquest enrenou, com em va pasar a mi a Amsterdam per culpa d’un objecte que havia comprat com a record.
    Una abraçada.

Els comentaris estan tancats.