Beulah Dawson

Dún Laoghaire, Irlanda, any 1975
Sopàvem a la saleta d’estar de la família. Érem el matrimoni Dawson, la seva filla Beulah i jo, un estudiant d’anglès de vint-i-cinc anys que s’ hostatjava a casa seva. Era el mes de març, un dia de cada dia.
Beulah, a taula, acabava d’eructar per segon cop: no es podia controlar. Un simple excuse me, i el sopar seguia amb el seu curs.
Beulah, una noia un any més gran que jo, de cabells castanys molt descurats, un físic poc agraït i vint quilos de greix que li sobraven.
La seva mare, Mrs. Dawson, feia mesos que m’havia posat en antecedents.
Als dinou anys, Beulah era una noia normal. Havia acabat la secundària amb bones notes, havia fet la carrera de piano, acabava de començar a treballar en una gestoria i tenia un xicot prometedor, una mica més gran que ella, que estudiava tercer curs de medicina. Feia dos anys que havien començat a festejar i, aleshores, Beulah no sabia què era fer un rot a taula.
El cas va ser, que d’un dia cap a l’altre, Beulah s’adonà que Annie, la seva millor amiga, s’entenia amb el xicot. De fet, com se sol dir, va trobar-los in fraganti. Va ser un gran daltabaix.

Des de llavors ençà, Beulah va abandonar el piano, es va recloure a casa seva i va començar a engreixar. L’única cosa que semblava retenir-la al món dels vius era la feina que tenia i la lectura de novel•les. Mai més no tornà a anar a cap ball ni a sortir amb cap xicot. Sembla que, potser per allò del que diran, els diumenges seguia anant a missa. Com a nota curiosa, Mrs. Dawson m’informà que l’embolic entre la seva antiga amiga i el seu primer i últim xicot va acabar en no-res.
A Beulah, que era poruga de la gent, jo li queia bé. Quan a taula sorgia algun tema polític o de tipus més o manco literari, sempre em dirigia a ella com a senyal de reconeixement de la seva vàlua cultural. Mai no m’ho va dir, però sé que de forma callada m’ho agraïa immensament. Això sí, a Beulah, no la vaig veure riure mai.
Com podeu veure, aquesta és una història trista que no pot ser més vulgar. El que n’aprenc d’ella, una vegada més, és la fragilitat humana i els efectes físics i psicològics que comporta.

Els meus sis mesos a Irlanda, van ser, possiblement, el temps més feliç que he viscut mai. Tenia la llibertat de l’estudiant. A més, l’estada allà i el cost dels estudis sortien dels meus diners i, per tant, no depenia de ningú. Per si fos poc, vaig fer un munt d’amics provisionals –els altres estudiants– de l’acadèmia de Wilton Place, a Dublín, a la vora del canal. També, vaig lligar amb una noia belga, la Fabienne, que malauradament vaig deixar anar.

No puc deixar d’enyorar el temps que vaig viure allà. Potser per això m’agrada tant Benjamin Black i les seves novel•les de Dublín, amb el forense Quirke fent de personatge principal. Potser per això no he tornat a posar els peus a Irlanda, per molt que ara m’ho estigui repensant.

A Dublín vaig fer-me amic, per sempre més, del temps fred, de la pluja i de la pau.

PS : tret del de Fabienne, tots els noms que surten són ficció.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Beulah Dawson

  1. Josep Maria diu:

    Potser no vols tornar a Irlanda per no enyonar més aquells dies o per no sentir una desil·lusio? De vegades, els records que conservem d’un lloc on hem sigut feliços ens fa sobrevalorar-lo.
    M’ha agradat molt aquest relat.
    Una abraçada.

Els comentaris estan tancats.