Flotant, el cos mort d’un polissó

Flotant, el cos mort d’un polissó

El vaixell estava fondejat a mitja milla del port i el sol s’havia colgat ja feia estona. La costa −com qui diu a tocar de mà−, es retallava sota l’ombra d’una lluna quart creixent. La costa, de fet, era un rocam fosc que delimitava cel i mar en una aigua plana on es reflectien els llums groguencs de la coberta de la nau. Una mica més enfora, tret d’un punt de claredat aquí i un altre allà, el port i la ciutat gairebé romanien a les fosques. Era Àfrica. L’Àfrica més abandonada.

−Fora!
−Fora d’aquí!
−Fora d’aquí, he dit!

Els dos polissons estaven drets sobre la tapa de regala . Hi eren després d’haver-los fet pujar els tres graons de l’escala de coberta per on els pràctics solien embarcar. Escridassant-los i, com si fos un fuet, brandant un tub de ferro llarg, Javier Rodrigo, el veterà capità, els ordenà que saltessin per la borda. A la coberta, a més del vell , hi havia el contramestre i el mariner de guàrdia. El primer oficial, neguitós, s’ho mirava des del pont. En aquells moments, l’esguard dels polissons era el d’uns ulls tots plens d’incomprensió i paüra.

Van saltar mig segon abans que el tub de ferro els impactés.

Els dos polissons van llençar-se a l’aigua per instint d’autodefensa; potser, remotament, amb el sol coratge de pensar que la tortura del temps de la travessa arribava al punt final. Havien estat sotmesos, diàriament, als cops del tub de ferro que els feia sagnar per tot el cos i que deixava gruixos d’un dit als braços i a l’esquena. Havien embarcat a Abidjan, el port ivorià, convençuts que el vaixell, com quasi sempre, emprenia la tornada cap a Europa. Aquest cop no era així: s’havien equivocat. Els dos xicots eren de raça negra, entre vint anys i vint-i-cinc. Els dos eren, com cínicament molta gent els solia anomenar, hereus de la fortuna. Era el golf de Guinea, i era l’època humida i de la xafogor.

Ningú no gosà dir res. Com la pólvora, la notícia va escampar-se a bord. Gent que no prenia partit i gent que n’estava en contra, però tots ells temorosos de Javier Rodrigo, el capità implacable i veterà. A tot això, una consciència espessa i rosegadora s’havia estès per sobre del vaixell. L’endemà, a l’hora de l’esmorzar, la gent deia poques paraules, i un sentiment de culpabilitat i de vergonya surava arreu.

A mig matí van atracar. Després del cerimonial d’atendre les autoritats, a primeres hores de la tarda va començar la descàrrega. El petit moll bullia de gent, estibadors i colorit. Els cotxes dels receptors estaven aparcats esplanada enllà, en aquells moments ja seca dels ruixats caiguts a primera hora del matí i escalfada pel un sol que aclaparava. Les plataformes, una rere l’altra, anaven omplint-se de pallets i de caixes i enfilaven la sortida costa amunt. A les sis de la tarda, la jornada s’acabà sense entrebancs

No va ser fins al dia següent que la policia va fer acte de presència a bord. Venien acompanyats de l’agent al port de la companyia naviliera. Uns pescadors havien trobat, surant, el cos d’un xicot mort, aparentment ofegat, molt a prop d’una caleta del costat. Un altre xicot, exhaust i ple de ferides i morats, havia aconseguit fer cap a l’estació de policia per denunciar el capità. Al cap de vint minuts es van endur Javier Rodrigo a declarar.

El polissó que s’havia salvat va identificar-lo de seguida. Abans, havia identificat el cos del noi trobat flotant. El capità negava el seu relat en tot moment. Mentrestant, a bord s’estengué la brama que si cercaven testimonis ningú no sabia res de res. El simple fet de no denunciar els fets, de l’omissió, ja els condemnava, i tots sabien que una presó en un país de l’Àfrica tropical era quasi com la mort. Fet aquest raonament, tots varen callar.

El cos del polissó ofegat corresponia al noi més jove. Possiblement no sabia nedar.

Els interrogatoris van durar ben bé tota una setmana, afectant també a l’oficial i al mariner de guàrdia, així com al contramestre.

A la nau se li havia permès acabar les operacions de descàrrega i, ja des de bon començament, al vaixell li havia caigut una ordre de detenció. A bord, mentrestant, i malgrat el cos diplomàtic acreditat en aquella capital i que teòricament els feia costat, tot eren cares llargues i una gran preocupació. El capità seguia retingut i, després d’una setmana i a instàncies de diverses pressions, s’havia aconseguit el seu trasllat a una habitació, controlada −això sí− per la policia, de la casa d’un exportador. All told, com diuen els anglesos, el capità Javier Rodrigo s’havia convertit en el gran maldecap de l’ambaixada, la qual l’assessorava i donava suport legal.

Cap a les deu del matí i després de dinou dies detingut, Javier Rodrigo, que havia deixat de fumar feia divuit anys, comparegué a bord escortat de policies: desmillorat, molt més prim i xuclant d’una cigarreta tot el temps. El dia abans, a corre-cuita, s’havia permès l’embarcament a bord de cent tones de cacau amb destinació al port de Barcelona.

A les dues de la tarda, un cop acabades les operacions, amb la detenció aixecada, el capità a bord i els documents en regla, el vaixell sortia cap a València, primer port de la rotació.

Segons vaig esbrinar, l’alliberament del capità es va fer possible gràcies a fortes pressions diplomàtiques i −coneixent la contrada n’estic més que convençut− gràcies a suborns. D’altra banda i per sempre més, les autoritats africanes, van prohibir aquest capità tornar a posar els peus en el país.

Pel que fa a la naviliera, després d’haver posat en marxa una investigació interna, va deixar que, en una altra ruta, Javier Rodrigo continués en el seu càrrec. Sembla que l’home, al llarg dels anys, havia compilat tot un dossier documentat amb irregularitats comprometedores per a la companyia, incloent-hi gravacions orals.

En tot cas, aquest capità que, pel que sembla no tingué mai problemes de consciència per això, quedà enganxat un altre cop amb el tabac.



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Flotant, el cos mort d’un polissó

  1. Josep Maria diu:

    Un magnífic relat que m’ha enganxat des de l’inici. Un relat esfereïdor. Com la injusticia és burlada amb soborns i xantatge.
    Per cert, quin rol exercies a bord? Ho contes com un espectador. Entenc que es tracta d’un fet verídic.
    Una abraçada,

Els comentaris estan tancats.