Els sobrenoms

En els vaixells és bastant corrent posar sobrenoms a la gent, sobretot als capitans. De capitans, ara mateix em vénen al cap els d’En Panada (nom que li venia de l’institut), El Marquesito, sempre vestit de punta en blanc, o el de Khomeini, que en un dia de molt de fred en el port de Le Havre i amb la calefacció avariada, baixà a dinar amb una tovallola voltant-li el cap. Així mateix, recordo El Féretro, malnom que rebia per la cara d’enterramorts que passejava, En Ballantine’s, per les grans ingestes de whisky d’aquesta marca que prenia, la Susanita (encara ara no sé ben bé de què li venia aquest malnom, ja que no semblava marieta), En Pujol, per idees catalanistes o en Galvao, que devia recordar aquell navegant portuguès que va segrestar un transatlàntic –el Santa Maria– cap a començament dels anys seixanta.

Els sobrenoms, normalment, corresponen a trets de les persones, tarannà, idees polítiques o a fets d’un moment determinat. De primers oficials, recordo El Pavo, que treia més vapor que una caldera, El Cables, que estava severament tocat del boll, i El Sàtrapa (nom de guerra d’un primer oficial militant del Partit Comunista de l’any 1977). De segons, en recordo un a qui li dèiem El Chápiro Verde, personatge a qui sempre estava invocant, i un altre que, ja en el seu barri de Madrid, era conegut com El Pistolas, per molt que fos inofensiu.

Dels caps de màquines recordo El Gasolino, els pares del qual gestionaven una benzinera a Santander, i El Gudari, pel seu patriotisme basc.

D’oficials, hi afegiré dos telegrafistes, un al qual li dèiem El Pescaílla, més que res per ser de Càdis i, l’altre, a qui dèiem El Peque, pel fet de depassar del metre noranta d’estatura.

De cambrers, un de conegut com El novio de América, per raons més que evidents: era normal que en arribar a segons quin port, normalment Cristóbal o Bilbao, rebés una quarantena de cartes de les admiradores devotes de tot el continent llatí amb el qual s’havia especialitzat. Pel que fa a altres subalterns, també dits romans, de vegades se’ls anomenava pel lloc de procedència: El Almería, El Málaga, El Txo, El Canario…, per la figura física o per defectes que podien tenir: El Musculitos, a qui agradava molt la boxa, Madelman (un electricista que només aixecar el braç ja se li descomponia l’ossamenta), Barrilete, per una perifèria abdominal accentuada…, o bé pel físic de la cara com Orantes, que recordava l’antic tennista famós. Hi sumaré un contramestre de Formentera a qui li dèiem Es Negre, per la seva pell torrada i renegrida.

És ben segur que me he deixat un munt de sobrenoms en el calaix. Així i tot, penso que aquest recull no és un mal exercici de memòria



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.