Hemingway 2

Hemingway

Tenia setanta anys a la motxilla i ningú no m’esperava. Era per això, precisament, que havia decidit acabar els meus dies a l’Havana. Per fer-ho, tenia els diners que necessitava i, sens dubte, Hemingway hi tenia alguna cosa a veure en aquesta decisió. De fet, pensava que Cuba i ell sempre es varen respectar. Salvant distàncies i comparacions literàries amb el cèlebre l’escriptor que em deixarien en ridícul, tal vegada era això el que de l’illa m’atreia de debò: la possibilitat, com ell, de repetir un respecte mutu, la possibilitat de la recerca d’un llimbs que em permetés signar una pau última i real.

La veritat és que, cada cop que fixava la mirada en el mirall, em reconeixia com un home que estava de tornada de tot i decebut. Em deia que, a més d’una vida afectiva fracassada, els fills tiraven cadascun pel seu costat i els néts gairebé no els coneixia. D’altra banda, per poc que obrís els ulls, veia com Barcelona s’havia convertit en una llosa per a mi. Respirar a fons era una cosa que em costava: la pota d’Espanya m’ofegava i les esperances personals de tota mena se m’havien ensorrat.

Sí, havia estat llegint Leonardo Padura i el seu Adiós, Hemingway. De fet, aquest llibre era el que m’havia decidit a acabar els dies a l’Havana. Pensava que, a través de Cadeca, la casa de canvi de l’illa amb forma de tauró, podria aconseguir els diners que necessités. De moment, la pensió de l’últim estat del benestar m’arribava de forma regular i, amb ella, pensava viure-hi sense entrebancs. Els medicaments −la hipertensió, l’artrosi, la pròstata, el colesterol−, també m’arribarien mensualment. Que vulgar, pensava, i que cínic i burgès esdevenia tot plegat. Que senil, podria afegir-hi fins i tot.

Recordava quan fa vuit anys havia estat a l’Havana de turista. Havia estat en un dels punts turístics −a la Plaza de Armas, al cor de La Habana Vieja, a la fira del llibre usat−, on havia conegut Margarita. La dona, aleshores amb una quarantena llarga d’anys, hi tenia una parada. Recordava que un altre venedor, en una d’aquelles intimitats sobtades que potser només tenen lloc a l’illa, m’havia dit que seria una bona companya per a mi. El llibreter em va dir que Margarita estava sola i que ho passava malament. No, no vaig anar amb ella ni vaig fer res que se li assemblés. Simplement ho recordava. De fet, em vaig allitar diversos cops amb una jinetera jove, la Yasmina, que, amb vint-i-tres anys només, anava a la seva bola per tal d’arreplegar uns quants calés −”unos fulas”−, com la noia deia prou sovint.

No. Era absurd construir castells en l’aire i pensar que potser encara trobaria Margarita, amb vuit anys més, allà on la vaig deixar. Potser la dona ja hauria aconseguit anar a Miami, que era el que realment volia fer. En qualsevol cas, amb ella, no vaig anar més enllà d’una relació breu entre llibretera i comprador; això sí, amb una mica de conversa sobre els somnis que encara es poden fer i sobre els somnis que per sempre s’han perdut.

Em preguntava si no era un covard per tot això…, per anar a cercar refugi a Cuba. Em deia que, a la meva vida, la constant havia estat sempre fugir de la grisor del meu entorn –si més no, com a gran lector d’històries–. Tot això, malgrat no haver defugit mai cap responsabilitat. És més, tenia el total convenciment que, com a professional, com a espòs i com a pare de família, havia aguantat coses que potser no hauria mai d’haver aguantat. La veritat, en tot cas, era que, en aquestes alçades de la vida, gairebé res no m’importava ni pretenia que així fos.

Pensava en Cojímar i en Finca Vigía . Pensava en què arribaria un moment, si és que arribava, que no em podria valdre per mi mateix. Al final, qui sap, potser trobaria algú capaç d’injectar-me cinquanta centímetres cúbics d’aire en una vena o tal vegada convindria que m’afanyés a decantar, a poc a poc, una pila de barbitúrics per quan volgués una mort digna, simplement. No creia que, tot sol, fos capaç de fer com
Hemingway: saltar-me amb l’escopeta el paladar.

PS: Aquest “Hemingway”, és un remake del que vaig escriure amb data 12 d’abril de 2012. Hi he volgut afegir algun detall i em serveix per reafirmar-me en el dret a viure amb dignitat.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.