El panorama polític del moment

Quan miro el paisatge polític espanyol en referència a Catalunya, em vénen molt pocs noms que deixin anar una sensació de sensatesa. Esmentaré els del professor Ramón Cotarelo, el de l’escriptor Suso del Toro i, en el plànol de la ràdio i dels comentaris filmats, el del ponderat Iñaki Gabilondo. En el pla esportiu es podria parlar de l’exentrenador de la selecció de futbol espanyola Vicente Del Bosque, en el de la música del cantant Ramoncín i, tal vegada, molt remotament, de Miguel Bosé. Segurament, no ho dubto, n’hi haurà més, però la meva memòria només arriba fins aquí. Pel que fa a la “intel•lectualitat” espanyola, es troba segrestada per algun tipus de problema que no sé detectar exactament. Tan és que sigui de dretes com d’esquerres. Escriptors prestigiosos com Javier Marías o Vargas Llosa, o bé es desentenen del tema amb un cert menyspreu, en el cas del primer, o l’insulten directament, com en el cas del segon, escriptor aquest últim, que, tal vegada en un intent desesperat d’afermar-se com a espanyol, renega de la ciutat que el va donar a conèixer al món.

No parlaré del PP ni del PSOE, dos partits que, de fet, participen d’una forma de política farcida de corrupció i, en el cas del PSOE, d’una estètica que l’última cosa que ens transmet és política d’esquerres. Pel que fa al succedani del PSC, amb el seu va i ve tràgicodramatic, ja fa moltíssims anys que va decidir suprimir el dret a l’autodeterminació de Catalunya del seu propi programa de partit. Dels votants de totes aquestes opcions, de vegades em pregunto a veure si es tracta de gent que a la fi ha aconseguit deixar de pensar o si només es tracta d’una frivolitat que, extremadament, prescindeix de cap tipus de codi moral. Aquí sempre intervé la frase recurrent d’en Josep Pla: “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Frase que té el seu mèrit perquè, implícitament, en Pla es desmarcava de ser espanyol quan desmarcar-se’n era un pecat greu.

Pel que fa als mitjans de comunicació, la premsa de Madrid s’emporta el discurs de la postveritat. Fins i tot un diari com El País, fa uns anys considerat com a diari progressista, ha fet una reculada espectacular quant a objectivitat, i ha passat a desinformar i a mal informar. No m’estranyaria gens llegir-hi lloances al Valle de los Caídos en qualsevol moment. Quant a la premsa catalana unionista: La Vanguardia (“española”) i El Periódico, no els queda més remei que la disfressa de be, ja que, altrament, el llautó que mostrarien no hi hauria manera d’amagar-lo.

D’entremig, o potser no tant, tenim els interessos de la Banca i el desprestigi d’una judicatura que ja no dissimula la seva submissió al poder polític de l’Estat. Així mateix, sóc incapaç d’entendre gent de Catalunya que, bàsicament per por i per un aburgesament moral que només va darrere de conservar un statu quo del qual pretén fruir, tanca els ulls a l’insult sistemàtic d’una Espanya que ja ha perdut els papers i la dignitat. Aquest tipus de català covard, també és indigne, per molt que, vanament, es vulgui justificar. Finalment, segons diu en Puigdemont de manera molt encertada, cal refer la mentalitat de colonitzats de tantíssims catalans per convertir-la, a pas accelerat, en la primera estructura d’estat de forma urgent.

Sí, és clar, entenc la ignorància i la manipulació que es fa dels ignorants.



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.