La bombona d’heli

«El dia que no em pugui valdre per mi mateix, em vull morir». Això és el que va dir en Quico Comelles als seus fills.
Durant l’àpat s’havia parlat del procés inacabable de la degradació de l’àvia. I tot, per al benefici de gairebé ningú. La malalta, aguantant el patiment de les limitacions del cos i la ignomínia d’estar a mercè dels altres; aguantant la humiliació personal que, tot plegat, aquest fet li suposava. D’altra banda, els familiars, que aguantaven el calvari del desgast psicològic i econòmic de la història. Si de cas, l’únic beneficiat era el geriàtric, de pagament, és clar. Fins i tot des del punt de vista de l’Estat –medecines i pensió bàsicament– això era tirar els diners.
En Quico Comelles els va dir que, quan li arribés aquest moment, si li arribava, esperava tenir el coratge suficient per treure’s d’enmig sense ajuda de ningú. Ja tenia la bombona d’heli a bon resguard. L’heli: inodor, incolor, insípid i mortal. També, la màscara per alenar: sense l’angoixa, com a mínim, d’aquell qui no pot respirar per deixar d’existir.
L’assemblea casolana va quedar-se pensarosa, però ningú s’hi va oposar. De fet, tothom pensava que ja era hora de fer a un costat la hipocresia dominant en el tema de l’eutanàsia.

Dintre seu, pensava en Quico Comelles, ¿quina mena de conya marinera era aquesta que ens feia patir la vida: dolors físics i psíquics, malalties, nafres, amputacions…, i fam, fred i set a molts indrets del món? Per si no n’hi hagués prou, als pocs moments de gaudir la vida, com per exemple amb el sexe imaginatiu, encara li posàvem traves i tabús. En Quico Comelles recordava aquella dita de “set eren que l’aguantaven i encara pixava tort”. Perquè collons havíem de pixar tort?



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.