Clifford Pier

Venint de mar, de la zona d’ancoratge, he tornat altra vegada a l’embarcador de Clifford Pier, Singapur, i he recordat aquell horabaixa ennuvolat del mes d’agost del primer cop que hi vaig desembarcar. El meu vaixell, l’Al Khaimah, es trobava fondejat a la gira a l’àrea de l’Eastern Quarantine and Immigration Anchorage, a l’espera d’atracar just l’endemà. La llanxa que em portava a terra, després de recórrer quatre milles, m’hi deixà, amb una primera impressió d’estació molt freqüentada pel petit transport de passatgers (la majoria tripulants dels vaixells que esperaven ancorats), i amb aquella sensació tan gran d’aire despenjat i de trobar-la tota oberta a la humitat i a la calor per tots costats; amb fanals xinesos i rectangulars de vidres opacs i com de vori adossats a les columnates i parets, amb un rerefons i un decorat d’una immensa taca de vermell com a seva identitat.

L’embarcador de Clifford Pier rebia, constantment, la soledat de mariners de tot el món amb la il•lusió de l’escapada escrita als ulls. Eren els mateixos mariners que, després, carregats de compres, recolzats a les baranes o asseguts en la fusta humida d’aquells bancs, tindrien sempre alguna història més en el calaix mentre estaven a l’espera de la llanxa de retorn. A les botigues que hi trobaves pels voltants s’hi venien tota mena de postals, de perfums i de souvenirs barats. Les botigues i un club obert de dia i nit amb prostitutes, eren just al costat de les cases de canvi –els money-exchangers–, amb una aparença, aquests últims, de fer un paper més principal. La sensació de tot plegat era d’espai i de volum.

Quan, des de Clifford Pier, sorties al carrer i tiraves a mà esquerra, ensopegaves, de seguida, amb unes galeries comercials amb el nom artístic de The Arcade. De la mateixa voravia s’agafava el passadís d’entrada a un edifici que pujava costa amunt i empalmava amb un pont-túnel que, per damunt del tràfic que hi rodava, creuava fins a la central magnificent de l’altra banda del carrer. A The Arcade, era evident, s’hi havia d’anar en hores de jornada comercial.

Aprofitaria aquesta nova estada de dia clar i lluminós a Singapur (aquest cop sense venir de Keppel Road i Shenton Way, com faig quan atraquem a la terminal de contenidors) per meravellar-me davant d’aquests aparadors comercials capaços d’oferir tanta diversitat i per encaminar-me a la recerca d’instruments antics de caràcter nàutic com ara són cronòmetres de corda o bé sextants.
Aquell indret –The Arcade– semblava dominat per botiguers i brocanters hindús o bé xinesos, a qui per cert no els queia cap anell quan et cridaven o et sortien de camí a fi d’embolicar-te amb les seves arts i el seu negoci. Quan les que et cridaven o et venien a l’encontre eren dones, les insinuacions de preus i mercaderies tot terreny amb tons de confidència, semblaven adoptar un cert aire sensual.

A les galeries de Clifford Pier (si és que aquestes coses t’agradaven i disposaves d’una part del temps que es conté dintre del món) podies passar-hi una bona part de la jornada a fi d’aconseguir certs objectes a bon preu. Després d’un inevitable estira-i-arronsa s’establia un pacte a mitjan camí del ni teu ni meu. Talles de fusta d’Indonèsia, treballs fets sobre costelles de balena i, el que m’agradava més, tot un món relacionat amb la marina de la solidesa i el bon gust ja gairebé fora de l’abast: amb el classicisme de fanals nàutics, compassos i timons, rellotges de bitàcola i demana tu què és el que vols; provinent, gairebé tot, del desballestament del món socioeconòmic de l’antiga URSS (abans temut gran enemic de mitja humanitat), conseqüència del desfici i de la fam que ara li marcava un capital entès a la manera d’occident.

Com una manera d’escampar i de fugir del menjar tan conegut del meu vaixell, dinaria en un qualsevol restaurant petit del costat de Clifford Pier. Més tard, com quasi sempre, tornaria més cansat, tranquil i amb el cap organitzat cap a la zona de fondeig.

Escrit a Singapur, algun moment de l’any 1992.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.