Els meus ulls pesaven com el temps

Els meus ulls pesaven com el temps.
Els meus ulls abraçaven l’olor de clau, de sàndal i d’encens d’Extrem Orient.

Quan tancava les parpelles, una imatge dolça, condormida, em cobria el cansament. I era bo de somiar que no hi havia res que s’hagués paralitzat, que les grans velocitats seguien movent-se lentament i que, la moció, era quelcom que regia l’univers del qual jo n’era part ben fusionada des de feia milions d’anys.

Havia triat habitar ben lluny de la buidor i de la pobresa d’horitzó. Necessitava posseir l’espai inabastable i anar molt més enllà del darrer estel. Volia evitar que mai el somni –part del meu jo, vocació de permanent glaçó exposat al migdia de l’estiu– no arribés a fer-se d’un inútil fonedís.

Necessitava, per entendre el món, tocar la pell que envoltava tots els continents i, emocionalment, necessitava entendre el concepte esfèric de la Terra.

Volia descansar amb aquest bagatge, amb la intenció de tornar a pensar-ho tot. De fet, em volia trencar el cor les vegades que calgués, però ara, ara un sol desig em dominava: volia tancar els ulls un llarg moment.

Mar de la Xina, setembre de 1992



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.