L’home de mar

Bufava el vent al mar del Nord. Feia fred i calia sortir a l’aleró per assegurar les boies que albiràvem, per controlar els vaixells que, venint de popa, ens anaven a passar. Les onades eren de quatre metres, i encara sort que aquesta mar tenia una fondària minsa que li impedia agafar més gran alçada, com en el cas del golf, el de Biscaia, que ahir havíem acabat. Jo, quan no era a fora del pont amb els prismàtics, estava enganxat en el radar, traçant-hi cinemàtiques a la pantalla tot el temps, traçant-les amb el llapis blanc per saber les mínimes distàncies a què passaríem d’altres vaixells i si hauria de fer alguna maniobra per evitar una possible col•lisió. No, encara no teníem a bord navegador per satèl•lit ni radars dels tipus ARPA, ni aparells AIS que arribarien a estalviar-nos tant treball. Com alumne, havia començat sense giroscòpica ni pilot automàtic. A l’agulla nàutica li aplicàvem constantment correccions totals. Ara, en el mar del Nord, amb el VHF posat en el canal 16, sentia tot un reguitzell d’idiomes en acció: això poc havia canviat. Érem a cinc hores del port de Rotterdam i del seu Europort. Schiedam, la nostra destinació. Era el cafè calent a mà, i el fred que calava fins als moll dels ossos a través de la gorra i de l’anorak. I em sentia viu potser com mai més m’hi he tornat a sentir tant. Una borratxera de mar, de vaixell i de responsabilitat, de saber-me mariner que solca aigües del món i es confon gairebé amb la natura.

Estic llegint L’home de mar, de Catherine Poulain. Tot passa a “the last frontier”, que li diuen, o sia, a aigües d’Alaska. Tot passa a bord d’un pesquer. És la crueltat abnegada i salvatge de la pesca del bacallà i de l’halibut. Així i tot, llegint-lo, he sentit que em retrobava amb els germans, per molt que nosaltres siguem els de sang blava, els senyorets. Són els ruixats d’aigua de mar que mullen vidres i alerons i el fred que tallarà les mans quan més tard hissem la bandera de pràctic a bord a la coberta de la magistral. És l’escala de pràctic que haurem de preparar pel costat que ens indiquin, amb els mariners que, renegant o no, faran la seva feina a qualsevol hora del dia o de la nit, de dia feiner o de festiu. Lluitarem tots cara a cara contra el fred, la pluja, el vent, la nit i les onades. Molt abans –ahir, venint del golf, tot el temps amb el cel encapotat–, m’hauré barallat amb el radiogoniòmetre per tal obtenir unes línies de posició.

Com a navegant he conegut dues marines diferents. La segona m’ha donat més seguretat. La primera, més instint, més aventura i més orgull professional.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.