Cartagena d’Índies

El meu vaixell és una nau alterosa, llarga i negra, amb contenidors i mercaderia general que arriba, empès per la pròpia inèrcia, al punt precís de recalada o, altrament, boia de mar. El “Candelaria” conserva una mica d’arrencada temps després que el telègraf hagi quedat en posició de màquina parada. La blanca i fràgil embarcació de pràctic s’acosta veloç i amb rumb oposat cap a nosaltres: proa llançada, motor de forabord, elemental closca de nou. L’escala vertical penja un peu sobre de l’aigua que, tranquil•la i rutilant, es belluga molt lleument sota un sol ja a mitja alçada que va cercant el meridià.

Embarca el pràctic. Un pràctic de pell fosca i ben lluent que arriba al pont bleixant cinc decennis a l’esquena i uns excessos que no costa gaire imaginar (de fer costat al rom, al tabac i a les sempre bones fembres del país); uns excessos que queden diluïts amb la força d’un seu simple i lleu somrís. El primer que ens demana és un “tinto”, que aquí vol dir un cafè.

Deixem boies a banda i banda del vaixell i enfilem el pas de Bocachica, un lloc del Paradís.

Si mires a babord, veus el fort de San Fernando ancorat a la punta sud de l’illa plana anomenada Tierrabomba. Aquest fort et mostra els seus murs de gris i blanc menjats alhora pel sol i la humitat. Aquest fort t’encoratja a imaginar qualsevol possible història i que, aquesta, per molt i molt absurda que pugui semblar, sigui creïble per ara i per sempre més. Si mires a estribord, a tres cables de distància cap al sud i per sobre de l’illot esclafat de San José, veus com allí hi plana un segon fort que porta el mateix nom que té l’illot i, enmig, com queda conformat el pas blau i forçós entre dues fortaleses que et porten a focs creuats contra naus imaginàries o reals, amb històries de corsaris i de temps colonials.

I és just a la vora del fort de San Fernando i guaitant cap a l’oest, que unes barques encallades en una sorra grisa i bruta, esperen, somnolentes, l’hora de tornar a la mare mar. Potser com a l’Havana, esperen l’arribada d’algun altre Hemingway capaç de donar vida als fantasmes que habiten cada lluna. Mentrestant, la pesantor i la torpor climàtica que semblen voler incrementar les lleis de la pesada gravetat. Sents com García Márquez –el periodista, l’escriptor–, hi respira en algun lloc.

Un cop deixat enrere Bocachica i navegant amb el soroll greu de deu mil sis-cents cavalls: una forma d’alenar i de bategar del motor principal B&W del meu vaixell, el “Candelaria” emproa cap al nord, i comença a esbrinar-se aquella Cartagena al mateix temps moderna i llegendària, la que combina els barris colonials de Centro i de Getsemaní amb els gratacels de Bocagrande i les construccions del segle XX.

Sé que aquest port és molt més que simplement un altre nom de geografia, i que després de passar per davant de la petita estàtua –com una boia més que s’alça enmig de la badia–, i de la qual en diuen Verge del Navegant, descobriré novament el territori, després que atraquem als molls comercials, al terminal marítim de la perla del Carib.

Que Cartagena és diferent te n’adones de seguida, només de traspassar la Torre del Reloj i perdre’t entre les porxades i els comerços d’una ciutat activa murs endins. Contemples aquells carrers estrets de color blanc i crem, de balconades fosques o pintades que pengen luxurioses, poblades de testos i de flors de mil colors; quan les placetes i els carrers de noms històrics o romàntics et conviden a un passat que el sents com lligat a l’arquitectura de ciutats amb vocació calenta com ara les de Cadis o Sevilla dels estius.

I si busques solitud, pots agafar el camí de la murada vorejada per la mar: des del Parc de la Marina (zona verda, ampla i plana, poblada de palmeres al voltant), fins als baluards de Santa Catalina i de San Lucas on, els diumenges a la tarda, hi trobes parelles confitades somiant tot el que reflecteix un horitzó amb regust de sal que, com els humors humans, esdevé gris o blau o fosc o clar. I ho veus tot des d’uns murs grisos que tenen uns quants segles, i observes la sorra també grisa que, com una esponja, s’empassa les onades que hi arriben per morir.

A mi m’entusiasma l’esclat de colors i moviment del moll que diuen dels Pegasos, amb aquelles gairebé relíquies de vaixells que hi trobes atracats en el seu moll: petitó i de poc calat, omplert de quioscos que, a preus senzills, ofereixen batuts de fruites i menjars i pastes populars. Pots perdre’t pels carrerons que envolten l’església del sant català Pere Claver o el Palau de la trista i famosa Inquisició (“se prohibe a los señores visitantes que hagan uso de los instrumentos de tortura”, segons rètol de l’entrada) i, després, quan la història comença a agafar pes, cridar un taxi atrotinat i, un cop pactat el trajecte amb el taxista, deixar que et porti a Bocagrande, amb grans hotels que apunten cel amunt i amb carrers plens de restaurants i de comerços, d’abillaments de platja i d’un tot sencer imitant la vida urbana dels grans veïns de més al nord. Des d’allí, tal vegada, la ben alimentada gent dels grans veïns que hi passa les vacances, no pot entendre que per a un treballador portuari colombià (només uns pocs quilòmetres enllà), matar un gringo amb cocaïna, no té res de deshonest.

Com en el cos de la dona de la qual estàs enamorat, descobreixo –sempre que torno a Cartagena–, nous encants. Cartagena d’Índies és descaradament calenta i sensual, amb un decidit regust de mar. Cartagena d’Índies és un lloc i, a la nit, pots omplir la vista amb milers de llums i estels i amb la grandesa de l’espai.

Gener de 1991



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.