Vaig pensar que en podíem treure profit

Vaig pensar que en podíem treure profit.

És clar que tot va passar el segle passat, a començaments dels anys setanta. També és clar que jo, que ara sóc un iaio que ha arribat a l’expectativa de vida que diuen que he de palmar, ja puc parlar-ho obertament.
Sí, cal recordar que, aleshores, els controls fiscals eren una broma, internet era gairebé a la prehistòria i l’ús d’ordinadors molt limitat, només per a certes empreses importants. British Airways era una d’elles.

En aquell temps jo ja havia comandat diversos vaixells, passava dels quaranta, i el retrat del moment era que els sous no eren res de l’altre món i servien només per sobreviure. Pel que fa al meu status personal, era el d’un home casat amb dos bergantells per descendència que donaven molta guerra. En qualsevol cas, tenia ganes d’estar-me a casa més temps que no m’hi estava i, també, volia guanyar molts més calés. Però la cosa no era tan senzilla. Navegant, me’n sortia amb un poc de contraban, bàsicament amb caixes de tabac i trens elèctrics en tornar de ports italians. Així i tot, ja n’estava fart dels que vestien de verd. Semblava con si, a sobre, haguessis d’agrair-los que cobressin per dos costats. Per una banda, pel que haurien d’evitar, o sigui, el contraban. Per l’altra, per la ignomínia que per a la gent decent suposava que fossin ells els compradors de la mercaderia. D’afegitó i per si fos poc, t’exposaves a qualsevol cosa a qualsevol instant: personal nou en el port sense avisar, o un canvi, per exemple, en la cadena de comandament. Així que m’ho havia anat pensant.

Quan vaig desembarcar jo ja ho tenia tot travat. Amb un cap de màquines amic meu ho vam organitzar. En tot moment, llegint el diari “El Vigía” sobre el moviment del port de Barcelona, sabíem els vaixells que hi estaven operant. A més, amb les coneixences que teníem de diverses agències i consignatàries, sabíem, avançades, les properes escales de tot tipus de mercants. D’altra banda, si calia, també podíem desplaçar-nos al port de Tarragona i la cosa prometia sortir bé. Es tractava de guanys fàcils sense necessitat de moure gaire el cul. Si no era així, en aquells moments concrets de vaques grasses, sempre trobaríem un lloc o altre on tornar a embarcar.
La nostra tasca consistia en visitar vaixells, bàsicament grecs, turcs, xipriotes i algun d’italià, per tal de parlar amb el capità i el cap de màquines. Amb el meu citroën dos cavalls atrotinat, anàvem tot el temps amunt i avall. Abans, amb el company maquinista, havíem fet el cafetó i havíem llegit les notícies de portada al “Mundo Diario” i “La Vanguardia”, que encara era espanyola. La nostra missió consistia en oferir-los serveis de tallers de reparació, tant de coberta com de la sala dels ferrers (rebobinats i punyetes d’aquest tipus). Si deien que sí, ens posàvem en contacte amb tallers que coneixíem. Si deien que no –que moltes gràcies però no ens cal–, era quan els fèiem la nostra oferta. Es tractava de simular reparacions. Nosaltres lliuraríem, firmades i rebudes, unes factures fantasma amb segell i a una adreça sense número de la carretera de Sant Cugat. Ens repartiríem a mitges el muntant de la factura. Per descomptat, que aquesta vindria detallada amb el màxim rigor tècnic i sempre d’acord amb el capità i el cap de màquines en qüestió. Cas d’una honrada o poruga declinació de l’oferta, doncs els dèiem allò que ha estat un plaer parlar amb vostès, i els desitjàvem el millor. Així i tot, dues vegades vam sortir escaldats. Ens van dir estafadors de poca alçada, i a mi, personalment –orgull ferit–, potser va ser aquest paperot tan galdós el que va em va fer repensar tota la història. Ben mirat, sempre podia tornar al contraban i a portar una vida més digna un altre cop.
Tot plegat, el negoci de les avaries fantasma va durar sis mesos –de tardor a primavera–, sis mesos que, com a mínim, em permeteren passar més temps amb la família. Així mateix, a la baixa i mal comptats, el cap de màquines i jo vam fer quatre duros suficients com per anar tirant sense haver de passar angoixa. Malgrat això, vam decidir deixar-ho estar.

L’experiència va quedar en el capítol dedicat a les memòries.



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.