Guinea Equatorial

Àfrica, segle XX.
Guinea Equatorial.
Algun moment dels anys vuitanta.

Dues dictadures i més de quinze anys d’independents. El país no té cap premsa diària escrita ni cap universitat. Sí, gaudeix –és tot un dir–, de ràdio i de televisió estatals, malgrat que unes quantes hores cada dia –a discreció– la llum se’n vagi no se sap on. A la població, i a repartir entre més de cent persones, li toca un telèfon i un televisor. Els guineans tenen un hospital a l’illa i un altre al continent (mitjans escassos, gairebé cap aparell i, el poc personal que està especialitzat, o bé és estranger, o bé ha rebut algun curset accelerat de formació i un títol soviètic molt pompós que diu: “vàlid per a tots els països del món, excepte l’URSS”). El país el formen tres ètnies diferents: els bantú-fang (els que comanden i són la majoria), els bantú-bubis (a creure i a callar), i els hausas (van per lliure, i són minoria d’alt nivell d’artesanat). Potser me’n deixo alguna que, en tot cas, tindria poc nivell percentual. Entre les ètnies hi ha les tribus, i entre les tribus, la de Mongomo –Marededéu, Senyor!–, d’on ha sortit qui és, alhora, president i dictador. Per molt que a la forma de govern li’n diguin democràcia, tothom sap que, tot plegat, no és altra cosa que un gran frau i, per tant, el president “electe”, com que no se’n fia gens dels seus paisans, porta una guàrdia personal de marroquins (van armats, fan el fatxenda i el que els surt dels sants pebrots: prendre’t la noia amb la qual balles, pixar a la roda o la capota d’algun cotxe, o deixar algú a l’atzar sense tabac). Els marroquins, com que tenen carta blanca, inspiren pur terror. Tothom sap que si et foten un forat haurà estat o bé en defensa pròpia, o bé un error o un accident. La degradació a nivell polític és tan immensa que, fins i tot el president, en públic, als seus ministres, els renya anomenant-los lladres, rapinyaires i, si fa falta, delinqüents, sense que –per descomptat– ningú no aixequi una cella per això. Per si de cas no m’he explicat prou bé, Guinea Equatorial és un país que té molt poc de seriós. Tal com jo ho veig, qualificar aquest estat de bananer seria fer-li un gran favor.

La població que té el país oscil•la dels tres-cents als cinc-cents mil habitants (ben bé del tot no estan comptats). La producció –matèria primera– és, bàsicament, de fusta, cafè i cacau. Sembla que ara han descobert petroli i que després de moltes prospeccions que han fet els espanyols, són els americans els qui es quedaran amb el pastís. El país té dues ciutats considerades importants: la capital, Malabo, a l’illa de Bioko, amb –posem-li– seixanta mil habitants, i Bata, al continent, que en té entre vint i trenta mil. No tenen cap ferrocarril i, les carreteres (sense apedaçar des de temps colonials), estan plenes de sotracs monumentals. La colònia d’estrangers està composta majoritàriament per espanyols que, a l’inrevés de portuguesos i francesos, no saberen mai com tractar els africans. Els espanyols, això sí, van per la contrada d’elegants. Els quatre gats nadius que són en el poder no fan més que xuclar-los madre patria que, a banda de deixar-los molts diners, ha anat, a poc a poc –la madre patria–, agafant forma de Quixot feta de paper maixé.

I amb tot aquest contorn de rerefons i amb un punt més que excessiu de calor i d’humitat (hi descomptarem l’alçada de tres mil metres que fa el cim del pic de Santa Isabel), va passar el que just suara contaré.

La flota mercant de Guinea Equatorial consisteix en un sol i únic vaixell. Estem parlant de l’”Acacio Mañé Elá”, que és un vaixell de càrrega i passatge que, en el seu dia, i com a present d’independència, regalà el govern xinès al guineà. L’”Acacio” és un vaixell amb dues tripulacions: una d’oficial, que és l’equatoguineana i que serveix per portar tots els galons, i una altra de postissa composta per xinesos, que són els que de fet comanden i porten els pantalons. El problema de la càrrega i del passatge ha sorgit quan l’autoritat ha comprovat que fa deu dies que, en el port de Malabo, l’”Acacio” es troba (coses de la màquina, coses de la vida) avariat.

El govern s’ha mirat el petitíssim port i no ha trobat res de millor (tampoc no queda lloc per gaire més ni cap marge per triar) que el mercant de contenidors i mercaderia general “Altair” per transportar al continent tot el que volen transportar. Com a espectador que sóc (de l’”Altair”, un tripulant només) no puc ben dir quin tràfec té la gent entre l’illa i el continent: a més del propi cos, dels corresponents infants de pit (aquí les dones donen de mamar fins que el nen ja té dos anys) i de farcells de tota mena, la gent transporta matalassos i gallines, conjuntament amb cabres i cadires i, com si fessin un trasllat, el que calgui transportar. Fa dies que s’esperen, alguns d’ells amb molta fam, tirats pel moll aquí i allà, amb els paraigües de colors que mai no falten, i amb la paciència africana que va amb els més desheretats. L’entrepà meu de xoriç –que ja havia mossegat–, ha acabat, per la meva voluntat, en mans d’un xiquet de no més de cinc o de sis anys que, després de gairebé saltar-li els ulls, m’ha dit, i jo me l’he cregut, que feia dos dies que no pegava un mos decent.

L’”Altair”, que enarbora a popa pavelló de conveniència, és un vaixell més aviat petit que fa cent metres de llargada i té quatre mil tones de pes mort. El capità, en Simó Tries: home panxacontenta que, recentment, ha estrenat la quarantena i és originari de la vila de Malgrat. En Simó Tries, ara mateix està emprenyat. Ha rebut ordre d’embarcar, amb destinació Bata, la gent i les mercaderies que el govern equatoguineà li apuntarà. L’ordre li arriba per escrit, emplenada de segells, amb un acabament de “per una Guinea millor” i signada per un altisonant i pocafeina ministre de Transport. Així és com va el país i poca cosa s’hi pot fer. Mentrestant, l’ambaixador que ens representa, es fa el suec, i els armadors de l’”Altair”, per no perjudicar el negoci, diuen que bé, que quin remei, però que amb un cop n’hi ha més que prou i a bastament.

Una vegada completades les operacions de descàrrega normals que afecten l’”Altair”, han embarcat, als entreponts de les bodegues, tres camions militars i dos canons que, si no fora per les rodes de pneumàtic, podríem dir que són de l’any de la picor. També ho han fet amb dues cisternes d’aigua que són material logístic per als soldats. A part d’això, entre civils de tot sexe i tota edat, i militars, han aconseguit ficar-hi (repartits per tota la coberta), un total de –si fa no fa– cinc-cents noranta passatgers. L’únic que, en Simó Tries, després de discutir i posar-s’hi fort ha pogut aconseguir, és que la seixantena de soldats que li ha embarcat (normalment de violència manifesta: qüestió de mam, de porro, de pistola o de creure’s importants), deixin l’arsenal de tipus personal en una caixa grossa que s’ha posat al portaló, només entrar, i que anirà a custòdia seva, que vol dir del capità. En Simó Tries és conscient que, pel que fa a normes amb vigència a tot el món, està incomplint totes les lleis. Entre els bots i les balses salvavides, no es cobreix ni una desena part de les places que s’haurien de cobrir. Pel que afecta a les qüestions de sanitat, el millor que sens dubte s’hi pot fer és desitjar-se molta sort, tancar els ulls i, a damunt, encomanar-se a l’Esperit Sant.

L’embarcament, vigilat per un sergent i deu soldats, s’ha fet a crits dels militars, acompanyats de cops de culata de fusell i de tres o de potser quatre coces que, aquí i allà, han repartit entre els presents (acomiadants i viatgers). A més, també ha plogut un o altre cop de puny a sobre d’un nombre no determinat de passatgers. Llevat d’això i de tota la cridòria del començament, el viatge, deixant de banda bafarades de sentor de suor i d’humanitat, s’ha fet amb una remor constant de fons que ha acompanyat el desgavell. Hem instal•lat la gent repartida entre les tapes d’escotilla i la resta dels espais de la coberta. Portàvem alguns contenidors totalment buits, i allí hem ficat, amb les portes ben obertes i falcades, els infants acompanyats de mare i també els més ancians. La sort és que han estat només dotze hores i que tot s’ha fet de nit. Com a vàters públics s’han habilitat els dos forats dels escobencs dels quals pengen, a banda i banda, el parell d’àncores que utilitza aquest vaixell. S’ha posat en marxa, tot sovint, el cavall de neteja de cadenes que dóna aigua salada als forats just esmentats. El govern equatoguineà, i a exigència d’en Tries, capità, ha posat, a disposar, una vintena de poals per emergències que puguin resultar. També, vint garrafes per omplir amb aigua potable i repartir entre els embarcats. S’ha pogut aconseguir, com assistència sanitària, que tres monges missioneres –mà trencada–, que normalment fan feina a l’hospital, s’apuntessin a fer-nos el favor de controlar. Dintre del que cap hem tingut sort: la mar estava com un plat i, el viatge, ha estat de nit amb lluna plena i brisa suau. No ha plogut i, els accidents, han estat de tall menor. A bord –els tripulants, qüestió de por–, ningú no ha pogut aclucar l’ull. Hem tancat escotillons, portes estanques i pallols tement algun saqueig. Fins a altes hores s’han sentit cançons, un o altre crit o plor i més d’una baralla. De forma intermitent hem prohibit pels altaveus encendre foc. Com a forma d’intimidació teníem preparat l’aldys –el llum encegador de fer senyals–, que no ha fet falta fer servir. El final (de matinada, amb tothom adormit o bé retut), ha estat feliç, la qual cosa vol dir en pau.

L’arribada a Bata ha estat en sortir el sol d’un dia blanc i blau i clar, i d’un bell horitzó. Hem atracat a l’espigó, a la popa d’un vaixell francès fustaire que esperava mà per carregar. La sortida –tota plena de color– del passatge i dels soldats, s’ha fet sense haver-hi hagut cap incident. Ha pujat, abans, un sergent del continent i, a mesura que els soldats anaven desfilant, ha repartit tot l’arsenal.

Aquests fets que acabo de contar, de cap manera no serien dignes de menció per la mass media general. Tampoc –en algun altre moment dels anys vuitanta–, no ho serien el bloqueig i l’amenaça d’invasió de la Guinea Equatorial per part de les forces nigerianes. Tot per tal d’alliberar, tal com s’ha fet, prop de cinc-cents esclaus d’aquest país que estaven fent treballs forçats en una plantació de l’illa principal. S’ha especulat sobre la possibilitat que, per a alguns governs occidentals, Guinea fos matèria reservada i, d’aquí, la poca informació. En tot cas, si algú, d’això, volia saber-ne alguna cosa, el millor que tenia al seu abast era engegar la ràdio i –ona curta– intentar sintonitzar la BBC.



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.