Sobre la sèrie Twin Peaks de fa 25 anys

M’he enganxat a la sèrie antiga de “Twin Peaks”, el fulletó televisat que, amb els dvd’s complets que vaig comprar, ara estic veient a través de l’ordinador. N’estic a un poc més de la meitat. Leland Palmer, Audrey i Benjamin Horne, agent Dale Cooper, Sheriff Truman, Josie Packard, Leo Johnson, Bobby Briggs…, tot ells, i un llarg etcètera, en un marro impressionant concentrat en la ciutat que dóna nom a la sèrie, una ciutat de només 51.201 habitants, situada prop de Seattle i de la frontera canadenca. La trama gira al voltant de l’assassinat de la jove Laura Palmer.

De fet, la sèrie em crea un petit problema estructural. M’autocritico dient-me, a mi mateix, que com és possible que tot un seguit de capítols en els quals no s’estableix cap llindar entre ficció i realitat, en els quals hi surt un nan que balla i una bruixa; somnis de quan es dorm; fantasmes, visions…, entremig de gent totalment naïve que viu al costat de la crueltat més refinada i en un món gairebé total de perversió i depravació. Tot plegat, se’m fa gairebé impossible de quadrar.

Fa poc he comprat el llibre “Regreso a Twin Peaks”, de l’editorial errata naturae, que tracta d’un seguit de reflexions de diversos autors sobre La sèrie, com una manera, a diverses bandes, d’estudiar el fenomen televisiu. El llibre inclou una entrevista amb David Lynch, l’ideòleg i el director de diversos capítols, en què reconeix que no n’està del tot satisfet. En una curta conversa amb el llibreter del lloc on el vaig comprar, aquest em va qualificar Lynch amb la paraula “hipnòtic”. Efectivament! Crec que hi ha paraules màgiques que ho defineixen tot i que el difícil és trobar-les. Aquesta, sens dubte, és una d’elles, una paraula que fa que em senti estructuralment més tranquil, encara que no del tot. Potser és el color (no oblidem la faceta del Lynch pintor) , el ritme, la intriga exagerada, el flirteig amb l’ocultisme i amb l’absurd, l’apologia dels donuts , el cafè i la tarta de cireres: remotament, com un Kafka més vital i, en aquest cas, americà. Tot ben adobat amb l’ambició, la cobdícia, la luxúria (el sexe no explícit traspua pertot arreu), la venjança…, contrastant amb les forces poderoses del bé, del mal i de la provocació.

De David Lynch cal recordar dos llargmetratges que voregen l’excel•lència: “Blue Velvet” i “Mulholland Drive”. També cal valorar la diferència que existeix entre un film i una sèrie. Del tot, encara no li he trobat explicació. En tot cas, no me n’avergonyeixo.



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.