Mans plenes d’aire i vent
Tenia la certesa que mai no trobaria quin era el lloc que em pertocava dintre la immensa vastitud de l’univers. L’afany d’aproximar-m’hi feia que les mans se m’emplenessin d’aire i vent, que cerqués la tendresa que prové dels pètals d’una fembra quan traspassa nits d’afirmació sensorial silent. La paraula harmonia em venia al cap com quelcom que sentia inabastable.
Mentrestant, cercava un món imaginari on les onades, sempre relatives, poguessin levitar.
Els ulls eren com l’aigua del mar i, la veritat, no esperava gaire cosa més enllà del que el somni com a somni em pogués oferir.
La memòria, això sí, em feia viatjar cap a quimeres del passat que, si més no, van servir per fer-me caminar.
Em quedava molt de temps per seguir omplint les mans de vent.
Mar Mediterrània, 13 de març de 1993
Surar
(poema refet)
Tota la buidor de l’univers amarava l’espai negre, únic, desolat, d’una estricta sensació de cosmos. Era una buidor incapaç d’establir límits en aquell gran sac trencat.
Fatigat, veia que, amb la por abstracta i la concreta agafades de la mà, havia fet molt de camí. Si em preguntessin què voldria fer, contestaria que surar com ho fa el suro dins el mar, com en aquell son eteri en què perds la consciència de sentir.
Estret de Malacca, 13 de maig de 1993
