Cartes de la guerra

Diumenge, als cinemes Icària,vaig anar a veure ”Cartas de la guerra”, una pel•lícula portuguesa d’Ivo M. Ferreira. En el fil conductor no s’hi troba cap trama, ja que tracta, simplement, sobre les cartes d’amor i depressió que l’escriptor António Lobo Antunes (metge amb grau d’alferes) va enviar a la seva primera dona –Maria José Xavier da Fonseca e Costa–, durant la seva estada a Angola quan la guerra. Són cartes que van de començaments de 1971 a principis de 1973. Encara que la relació marital entre ells dos només va durar sis anys (1970-1976), les filles, amb l’anuència de la mare abans de morir aquesta el 1999, i del pare, posteriorment, les van publicar en forma de llibre l’any 2005. El film, d’estructura literària, no de guerra colonial, està rodat en blanc i negre.

La meva opinió és que, sense ser una obra d’art, és una producció prou digna, sobretot per als que, com jo, coneixen, almenys parcialment, l’obra de l’escriptor i, encara que per poc temps –quinze dies només–, hem estat a Angola, a la ciutat de Lobito, concretament. Hi vaig ser el 1975 en un vaixell, “La Rioja”: la primera nau a tocar aquell port després de la independència. Inoblidable! Quan atracàvem al moll, hi havia uns dos-cents soldats amb fusells de cara a nosaltres preparats per disparar. No sabien d’on veníem, ni el que transportàvem ni què anàvem a fer allà. De fet, portàvem rails per a un tram de via fèrria que havíem carregat a Gènova, Itàlia. L’embolic no es va aclarir fins dues hores després d’estar atracats en què un enginyer portuguès del ferrocarril va aclarir-ho tot.

De Lobo Antunes, fa anys, dos llibres seus em van causar una forta impressió: “Manual dels Inquisidors” i “L’esplendor de Portugal”. Així mateix, com a escriptor, destaca pel seu estil tan particular de canviar d’escenari sense cap transició, un estil que també fa anar el nostre mai no prou valorat Jaume Cabré. De l’escriptor lusità, sempre he dit que no es pot entendre cabalment el Portugal actual sense haver-lo llegit.
El fet del posterior divorci entre una parella que semblava la unitat, fa reflexionar sobre la fragilitat de les relacions humanes, sobre els camins que convergeixen un moment i divergeixen el següent, sobre el fet que la paraula “sempre” potser és més un anhel o una intenció que no altra cosa. Per això, i sense voler ser gens derrotista, penso que s’ha de voler viure el moment. No viure’l, només implica frustració.



Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.