Desolació

El tren corria veloç, amb vidres entelats, enmig d’aquell paisatge verdgrisós de pluja i de planura, d’aquell paisatge de turons llunyans i terra endins. Tal com l’observava, semblava un quadre mig emboirat amb puntillisme d’en Seurat.

Aquella pluja persistent rebotava de la closca del vagó. Era un vagó que oferia encara sensació d’hivern i em portava camí d’una destinació que, suposadament, em veuria començar un altre cop.

Era una gran desolació la que sentia enmig dels altres passatgers que, amb un rerefons aparent de placidesa i de tonades de Vivaldi, semblaven formar part del decorat d’aquell camí.

No sabia ben bé per on seguir després d’haver vist la destrucció d’un quart de segle de la meva vida sobre el mar. El capitalisme salvatge tornava a ser present entre aplaudiments irresponsables d’una gent que podia decidir que tot el que passava no passés.

Al fet de posar la tradició de la marina en mans del Tercer Món li havien dit modernitat, i jo, que no creia que hagués passat l’hora del meu temps, entrava en la foscúria costa amunt, neguitós per trobar un sortida que em retornés la dignitat i em tragués del desencís.

El tren seguia el seu camí cap a una estació de pas. Mentrestant, el cor, se m’omplia de buidor.

Sant Vicenç de Castellet, 8 de maig de 1994



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.