Robinson

Estiu. Horabaixa.
Robinson, per fi, veia la seva illa solitària al bell davant. El dia era clar i transparent, potser una mica fred. Del vaixell, poc temps abans, havia sentit que la temperatura Celsius era només de tretze graus.

L’havia somiada tantes voltes, l’illa, que ara li costava saber-se ben despert, saber-se enfront d’aquella imatge que, per poc que s’ho pensés, no tenia res de virtual. Hi arribava sol, o potser no, acompanyat només de dos cadells: un gat i un gos, en una barca de simples rems, procedent del canal de Moraleda, on havia estat deixat per la marineria de l’Aysén, motonau, com qui diu, degana de la zona. Hi arribava, això sí, per pròpia voluntat.

Era una de les infinites tres mil illes que hi ha en el sud xilè. Era una illa deserta que acabava de llogar a un preu simbòlic en alguna dependència del govern; de llogar a fi d’habitar, almenys sobre el paper i, fins i tot, colonitzar durant dos anys. L’illa tenia un nom. El nom l’havia posat una patrullera de l’Armada…, algun cop…, un comandant. El nom era de dona, possiblement d’alguna meuca que, de tant en tant, entretingué la fam de fembra que patiren, ben segur, els mariners sacrificats d’aquells rodals.

Fins allí, Robinson hi va arribar portat pel petit i vell vaixell de sempre –l’Aysén–, en una aturada de quan feia el seu trajecte setmanal entre Puerto Montt i Puerto Chacabuco, parant a l’endemig a certs assentaments, parant, en aquest cas, un moment enmig d’aquell canal.

Robinson –navegant ja retirat– sentia aquella estranya sensació de com si surés en trànsit volander, de com si li vessessin totes les edats: els segles primitius, els mil•lennis per venir, un present que ho era tot. Havia tantes voltes somiat i preparat aquell moment, que, a cada instant, necessitava repetir-se mentalment que la vivència que tenia era real. Escriure n’era la intenció: escriure sobre la forma de ser d’un robinson; sobre la fredor de les aigües i dels boscos…, escriure sobre tanta soledat…, la seva, la de tots.

Deixant de banda els animals com a companys i amb preparació de molt de temps, havia encabit dintre la barca dos baguls en els quals hi figurava el que podria definir-se com a fortuna personal:

1. Una caixa d’eines amb els estris més elementals (incloent-hi una destral, cinc quilos de claus i un trepant amb bateries de marques multinacionals).

2. Dos bidons de plàstic blanc emplenats d’aigua potable i de cinc litres cadascun (l’envàs dels quals, més tard, faria servir d’aljubs, de manera funcional).

3. Dos embuts.

4. Un llibre de supervivència que ensenyava a lluitar amb la natura i que abraçava una mica tots els camps: obtenció d’aigua, producció de foc, construcció de refugis, alimentació procedent d’herbes, de fulles i d’arrels; trampes de caçador, primers auxilis sanitaris…

5. Llibres per llegir: una Bíblia (per no oblidar el compendi de tanta porcada reiterada com ens ha deixat la humanitat, i per servar definicions de dret i de torçat); un Robinson Crusoe-Daniel Defoe per a tenir de company silenciós i prou afí; Platero y yo, de Juan Ramón, i uns llibres de poemes de Neruda, el diplomàtic roig. A part i en blanc, dietaris marca paperblanks de Hartley & Marks que, bàsicament, ompliria pensant en ell mateix i, secundàriament, en el que una hipotètica altra gent en pogués treure de profit.

6. Un rifle i munició, i estris de pescar. Una farmaciola amb el més elemental: tisores, gases, benes, alcohol, aigua oxigenada, iode, grapes per a posar punts sobre la pell… A banda, fils i agulles de tot tipus de grandària per cosir; lones plastificades i de protecció; flassades, roba d’hivern, roba d’estiu –poca–, dos matxets i dos jocs de ganivets; vasos de plàstic dur, mistos, dues lupes…, també un assortit de pastilles de sabó (més pensat com a component de la farmaciola que per servir de neteja personal). Renunciava al transistor tradicional per fer-se només la concessió d’un aparell d’VHF per a casos d’emergència (petitburgès, pobrissó sense remei!), portant amb ell un ample estoc de bateries, a fi, en un moment donat, de poder comunicar amb el vaixell correu.

Robinson se sabia un personatge com de pa sucat amb oli o de només a mig camí del que en De Foe va catapultar: voluntari, podent escollir estris que faria funcionar amb corrent elèctric estotjat, sabent que en qualsevol moment havia de poder, a no gaire gran distància, anar a l’encontre setmanal de l’Aysén, la vella motonau –tot un clàssic del paisatge i de vaixell–. Robinson era, de fet, un gran misantrop o potser un cert tipus d’eremita, un eremita amb dos cadells, com ja s’ha dit: un gat i un gos.

L’home no negava, en cap moment, aquella seva atàvica por a la soledat, aquella por que sabia de dimensions fosques, fredes, galàctiques…, emplenada de forats. El sexe…, no seria realment prioritari, encara que ocupés un espai de la buidor: rebutjaria tirar-se qualsevol tipus d’animal; de tant en tant practicaria l’onanisme d’artesà.

Robinson es preguntava, sense gaire convicció, a què venia tot allò de l’illa i l’aventura; es preguntava si realment parava boig o era tot, només, una forma seva de plorar. Mirava enrere, i el primer que veia escrit en lletra grossa era la paraula decepció. A banda, la llunyania dels afectes i les coses, un sentiment sempre present de frustració, d’aixecada de camisa, de perquès que no tenien mai contestació, una contestació que, d’altra banda, no cercava, que semblava no anar amb ell…, abandonada en un racó.

A l’illa s’hi estaria un mínim de dos anys. Escriuria un llibre que voldria d’experiències, sensacions…, de pensament, de reflexió. Robinson, que d’anys n’havia fet cinquanta-cinc, considerava que en el món laboral que havia viscut −tota la vida navegant a la mercant–, havia complert amb l’expedient que li havia pertocat.

Robinson recordava haver-li dit a algun company, algun moment, que després de tanta vida de servir al capital, havia arribat l’hora de dir prou, de convertir-se en home lliure, d’obligar en un particular últim extrem a ser servit. Robinson, que deixava enrere una vida repartida entre quatre continents, aparcava, també, moltíssim cansament. Robinson, malgrat tant d’egocentrisme, es veia, clarament, part mortal de l’infinit.

PS: malgrat que ningú pot explicar com l’animal va poder arribar de terra ferma fins a l’illa solitària (no gaire lluny del continent, això s’ha de remarcar), se suposa que Robinson va morir devorat per aquell esplèndid puma –felí ara capturat–, que van trobar en aquell rodal. Si més no, així semblen indicar-ho ossos humans que coincideixen, fidelment, amb les característiques físiques del nostre mariner. Dels dos cadells –el gat i el gos– no se’n va veure cap ni ningú tampoc se’n va preocupar.

D’herència van trobar-se tres dietaris del finat ficats en un bagul: testimonis personals que, un cop foren corregits, es varen publicar. L’èxit editorial va ser discret. La crítica –documental i literària–, deixà el llibre bastant bé.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.