Humiliació

«Què no vivíem bé, Joan?». Això m’havia dit el metge de capçalera tot fent referència a la situació política actual. Sens dubte era un bon metge, de tracte afable, i el coneixia de feia anys, però el seu tarannà submís d’acota el cap i aixeca el cul em desesperava. I no sé perquè ara parlo d’ell en temps passat. La meva idea era que calia tenir sentit de la dignitat. Per preservar-la, jo era dels que estava disposat a perdre serenor i tranquil•litat, com en aquest context em demostrava a mi mateix. De fet, mai m’hagués pogut perdonar desempallegar-me d’aquest sentiment. No ho havia fet quan, anant de capità, el fet de complir amb el codi ètic professional m’havia costat el càrrec quatre vegades. I no em sentia cap heroi, simplement em sentia orgullós de no haver-me d’amagar de mi mateix: volia mirar-me al mirall sense sentir-me empegueït, i volia dormir sense tenir remordiments. Podia ser una forma justa d’egoisme.

També era una certesa que, als meus ulls, algunes persones que coneixia se semblaven molt al metge amb els seus fets o les seves omissions. Eren petits o no tan petitburgesos que feien valer la seva bombolla de status quo amb un “a mi ja m’està bé” per sobre de qualsevol sentiment estricte de justícia. Fins i tot es postulaven com equidistants, malgrat totes les proves de desvergonyiment i corrupció que tenien al davant. Fer-ho així era molt més confortable. Mentrestant i de banda meva, assumint tots els errors que calgués assumir –que n’hi havia, i molts–, ho veia tot a partir del menyspreu que, amb Espanya, la meva llengua i la meva gent, tradicionalment havia hagut d’entomar.

En la meva idea de dignitat no figurava la voluntat de continuar sent colonitzat per un poder abusiu de força d’armes i entramat jurídic còmplice i travat; haver-me d’enfrontar contra un mínim –qüestió de població– de cinc o sis contra un era constatar l’ofec continuat. Una situació, aquesta, que seguiria persistint durant segles i segles a menys que en algun moment hi hagués desobediència i insubmissió: talment com havia passat durant el referèndum de l’1 d’octubre o la declaració totalment simbòlica o gairebé –ara més que mai n’era conscient– de la república catalana. Si altra cosa no, tot això havia significat un bany de realitat i dignitat personal i crec que col•lectiva, una manera de demostrar que la famosa “unitat d’Espanya” imposada pels militars l’any 1978 com afegitó a la constitució espanyola (Herrero de Miñón dixit), no era res més que la negació d’aquesta “unitat” i que, precisament per això, calia ser imposada per la força.

No començaré a detallar els greuges lingüístics, econòmics i institucionals d’un Estat que actua en contra nostra amb un espoli exagerat que ens obliga a retallades que no caldria: en sanitat, infraestructures, ensenyament, programes socials…; un AVE mediterrani que passa per Madrid; beques estudiantils limitades (un 5% de les de tot l’Estat) i, una vegada i una altra, promeses incomplertes de fa anys. Tot un llarg etcètera inacabable d’un govern central on la divisió de poders es llegeix en clau d’entelèquia, i on la guerra bruta i l’extrema dreta són propiciades, consentides i fins i tot subvencionades (Fundació Francisco Franco, per exemple) pel mateix govern de l’Estat.

Tampoc no m’estalviaré crítiques al govern català sorgit de les urnes democràtiques i esborrat del mapa amb la imposició cruel i venjativa de l’article 155: un insult frontal i humiliant a la antiga institució –d’ençà del S.XIV– de la Generalitat. Així i tot, abans de seguir amb la crítica al nostre govern elegit, diré que la tan celebrada Constitució (la que l’antiga AP, mare del PP actual, es va negar a votar) també va forçar una monarquia que, en un referèndum, dubtosament s’hauria aprovat. Es tractava de complir amb el testament del general Franco. O sigui, una Constitució nascuda sota pressió militar i com a única alternativa a les lleis franquistes del moment.

Referent al govern català, diré que no conec l’entramat de les possibles complicitats per avalar la nostra independència. En tot cas, el fracàs amb la UE ha estat estrepitós, i si ha servit d’alguna cosa, ha estat per treure la careta a l’Europa dels estats per sobre de la dels ciutadans i fer que els pugessin una mica –no gaire– els colors. Així mateix, quant a la manca de reconeixements internacionals (el més que hem tingut a favor han estat els silencis, com en el cas d’Israel, el nostre suposat avalador), tot apunta cap a una improvisació en el tram final que trobo poc justificable. En tot cas, suposo que hi ha moltes coses que s’oculten i que hi ha hagut possibles traïcions. Espero que, aviat, tot es pugui aclarir, i fins i tot que m’equivoqui.

Diré, per acabar, que pensar que l’independentisme s’ha esfumat, és el desig íntim de l’estat espanyol. De fet, res més que un simple desig. Així mateix vull fer notar el relat curiós de la inversió dels termes: la culpa de la humiliació que representa l’article 155 és del govern de la Generalitat, no del govern d’Espanya. És allò d’aquell maltractador de dones que diu: «és culpa seva si l’he morta. M’ha dit que ja no m’estimava».

PS: aquest article d’opinió va ser escrit el dimecres 1 de novembre. Ara, després de la posada en presó de vuit membres del govern català per complir amb el programa pel qual van ser elegits democràticament, només puc expressar-me des de la incredulitat, el dolor, la indignació i la resistència pacífica.

Tal com ho veig, el dinosaure d’Augusto Monterrosso segueix aquí i no té ni pinta ni ganes de marxar.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.