Els tripulants cubans

I tornes a bord de forma recurrent! Els últims anys de navegar, del 2001 al 2004, aproximadament un terç de la teva tripulació estava formada per cubans. Eren blancs, negres i mulats. Alguns d’ells, oficials de màquines, pocs; la resta, mariners o greixadors. No els tens en mal concepte, encara que potser creus que els faltava un pessic d’energia laboral. A l’hora de partir de port, també hi havia qui no era gaire puntual. La beguda podia servir-los de justificació per pensar que mitja hora més o menys no feia al cas, encara que això, només va passar dues vegades. Referent a Fidel, n’hi havia que hi estaven a favor i també n’hi havia en contra. Una part d’ells volien, per tots els mitjans, aconseguir la nacionalitat espanyola i, per això, estaven disposats a pagar diners. D’altres, els pocs que reverenciaven Castro, es deien a si mateixos que tot el que tenien li ho devien a ell, “El Comandante”.

Per regla general, els tripulants cubans estaven enlluernats per l’alta qualitat dels àpats a bord i per les xarxes de transport: busos, metro o tren que trobaven per aquí. A tu, acostumat com estaves al llenguatge políticament correcte, et xocava la llibertat que tenien entre ells per dir-se “oye negro!” sense que ningú s’ofengués en absolut si qui deia això tenia la pell blanca o més torrada. De fet, ara, a aigua passada, els recordes com una experiència personal enriquidora. El “tu sabes, chico”, el “compadre” o el “templar”, tenien una cadència especial en boca seva. Quan parlaven de sexualitat podien arribar a fer-te riure pels descosits. Segons el que contaven, les infidelitats conjugals era una cosa que estava a l’ordre del dia. Semblava que tothom tingués una o diverses amants. Si volies inquirir sobre el comportament de les consorts, somreien i et contestaven que “estas cosas no se preguntan”. Tot plegat, deduïes que tenien una sexualitat molt més lliure i “divertida” que la que teníem per aquí.

En qualsevol cas, en l’àmbit social, hi havia un greuge comparatiu flagrant respecte dels tripulants de nacionalitat espanyola: per fer la mateixa feina cobraven només una tercera part. I això no era pas d’haver-ho sentit dir, perquè eres tu qui els pagava en mà, en dòlars americans, els diners que per fer-ho t’enviava la naviliera. El cert és que hi havia algun conveni amb el govern de Cuba sobre aquest tema, i que no hi havia cap cubà que no volgués seguir, malgrat aquest greuge salarial. Mentrestant, als tripulants espanyols, la naviliera els transferia la nòmina a un compte corrent o a una llibreta. En tot cas, una nova forma d’esclavatge, una explotació vergonyant.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.