Brussel·les

Ahir, 7 de desembre de 2017, Brussel•les et rebé –us rebé, de fet, als cinquanta que, en grup, vau arribar-hi en autocar–, amb un dia fred i gris que, devers migdia, es vestí de pluja o de plugim gairebé seguit; un dia gris, humit i inhòspit de clima de tardor centreeuropea que et recordava les estades de fa anys carregant amb el vaixell al moll 474 del port d’Anvers.
Les 45.000 persones que pel capbaix hi vau anar, ho féreu notar amb banderes estelades, i amb llaços, bufandes i capelines de color groc: el color prohibit per la Junta Electoral Central de l’article 155. També, la gran il•lusió i l’orgull que hi vau posar, inundà els carrers d’una ciutat sorpresa. Quant a la rebuda belga, va semblar-te del tot correcta però freda. El que realment et va estranyar van ser els pocs brussel•lesos que vas trobar en el trajecte de la manifestació. En aquest cas, com si als carrers us els haguessin deixat només per a vosaltres. Pel que fa a les institucions europees, van voler transmetre la imatge falsa d’ignorar-vos.
Per a tu, el viatge va ser com una proesa: la pallissa impressionant amb l’autocar sense gairebé poder dormir, observant els trossos llargs de boira mentre travessàveu França i Luxemburg. A continuació, ja a Brussel•les, la manifestació en si que, per a tu, va durar des de les 10:30h fins a les 14:00 h; una manifestació al final de la qual estaves rebentat i només volies trobar un lloc on descansar. No et quedaren ganes de tornar a veure ni la Grand Place ni el Manneken pis que havies conegut quaranta-set anys abans. Entengueres que no ho hauries resistit i vas sentir-te derrotat. De fet, amb la motxilla a l’esquena, ja caminaves com si anessis begut i donant tombs, anant de banda a banda. Com vas poder, vas fer temps en un bar fins a les vuit, l’hora de tornada. Això sí, fent consumicions.
Com tens per costum, a la manifestació vas preferir anar-hi sol, i això que l’ambient del grup de l’autocar era prou bo. Si més no, amb el teu esgotament, no vas emprenyar ningú. En tot cas, la sensació de tardor pura i de parc sembrat de fullaraca alhora humida i seca, va semblar-te la mateixa que la del teu record de quatre dècades abans.
De cansat que estaves, avui, a la tornada, has dormit el que pensaves impossible poder dormir, i has arribat recuperat, encara que, de cintura per avall, amb el cos totalment esbraonat. Tot plegat, una experiència que ha valgut la pena viure i que et permet dir, amb orgull, amb molt d’orgull: “jo hi vaig ser”.
Pel que has sentit a comentar, una manifestació amb tanta gent vinguda de l’estranger, i que entre anada i tornada s’ha pagat un viatge de 2.600 quilòmetres amb no importa quin mitjà de transport, és un fet insòlit, com a mínim en aquesta capital.
D’altra banda, sembla que ahir, l’excelsa vicepresidenta del PP Soraya Sáenz de Santamaría, va fer un comentari despectiu sobre el fet que si no haguéssiu tingut el DNI espanyol no hauríeu pogut fer aquesta manifestació. T’hauria agradat poder-li contestar que, si no haguéssiu tingut aquest DNI del qual tan presumeix la vicepresidenta, ja no us hauria calgut anar-hi.
En tot cas, saps que el que ara us cal és seguir endavant i no afluixar de cap de les maneres. Us volen derrotats i no ho aconseguiran. Resiliència és la paraula clau i, els catalans, hi esteu força avesats. Dignitat és l’altra clau. La cara lletja del neofeixisme ha deixat de fer-vos la por que us feia abans. Ni un pas enrere, com a slogan dels carrers.



Quant a bounty

Nascut l’any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.