El primer vaixell de capità

Avui, primer dia de gener de 2018, has recordat la teva estrena de capità en el Puerto de Alicante, nom del vaixell que et veié debutar. Tenies aleshores trenta-dos anys, i l’estrena va ser en el port de Vigo. T’hi vas passar dos mesos abans que no et destinessin a un mercant bastant millor. Si ho mires des d’ara i aquí, imagines que durant aquell curt espai de temps que et va semblar una eternitat, et van sortir tot un munt de cabells blancs.

El Puerto de Alicante era –inqüestionable–, una desgràcia de mercant. Quan vas agafar el seu comandament, la nau, de 65,6 metres d’eslora, 678 TRB i 1.295 BHP, ja tenia vint-i-un anys d’autèntica descura. De fet, era tan desgràcia, que, un cop t’hi vas familiaritzar, vas pensar que li haurien d’haver prohibit que navegués. En realitat, imagines que si seguia fent-ho era gràcies als sobres que, de la naviliera, rebien els inspectors que haurien d’haver vetllat perquè aquell perill flotant estigués desballestat, en sec o, com a mínim, amarrat. En tot cas, el vaixell tenia una escora permanent escandalosa de set graus a la banda d’estribord, possiblement per cimentades mal fetes i altres desperfectes difícils d’especificar. Això volia dir que, per compensar aquesta escora, s’havia de carregar més pes a una banda que a l’altra. Així mateix, els tancs de llast eren un desastre. Alguns d’ells es comunicaven entre si i, pel que fa a les planxes del vaixell, sobretot les del fons de la bodega no.2, estaven plenes de forats, fins al punt que no podies llastar-ne segons quins perquè, quan s’emplenaven a vessar, l’aigua, enlloc de sortir pels tubs d’eixida de coberta, passava a la bodega i feia malbé el carregament. Si del que es tractava era de parlar de plànols, n’hi havia un munt que no eren a bord. Per posar un exemple bàsic, no hi havia ni tan sols les corbes hidrostàtiques de la nau, necessàries per a càlculs d’estabilitat. Quant a resistències del fons de les bodegues, ja més val que no en parlem, segons contes tu mateix.

Pel que fa al timó, dius que era tota una relíquia, i cada dos per tres vessava oli que quedava espargit pel terra del pont; així que calia tenir a mà un sac de serradures amb l’objecte d’evitar relliscades perilloses amb la nau en moviment, i també per un mínim de decòrum escènic. D’altra banda, el pilot automàtic era com una broma. De fet, era un pilot com de joguina pensat per governar un iot. Si es donava el cas que hi havia un vaixell a poca distància vostra, les guinyades del Puerto de Alicante, o sigui, la proa anant a banda i banda, eren com per posar-vos a tremolar tu i l’altre mercant, raó per la qual sempre intentaves contactar-lo abans a través del canal 16 de VHF per tal que es donés per avisat.

Un altre apartat digne d’esmentar era la telefonia. T’atreviries a dir que era l’únic aparell que anava bé. Com que a bord no portàveu radiotelegrafista, qui feia el paper de tal eres tu mateix. Havies de trucar a la naviliera un cop al dia, bé per ona mitjana o bé per ona curta, per passar la posició de migdia, la velocitat mitjana, l’eta d’arribada (estimated time of arrival) i per comunicar si hi havia alguna novetat. Tot perfecte tret que, una o dues vegades cada dia, sistemàticament, amb un blackout, la planta elèctrica deixava de funcionar. Aleshores us quedàveu sense màquina i sense govern en el vaixell. Si ja havies establert comunicació, calia que tornessis a començar. I no era fàcil. Amb l’estació de Pozuelo del Rey havies d’esperar torn, i de vegades el procés durava hores.

El radar! Teòricament tenia un abast de vint-i-quatre milles, encara que, en realitat, a les dotze ja es declarava en vaga. Així i tot, es pot dir que anava bé…, si no fos que quan es parava, a port o en mar oberta, quan volies tornar-lo a engegar, l’antena no es movia. Per a fer-ho, necessitava que algú la motivés amb una empenta d’arrencada. L’antena es trobava a dalt d’un samson-post del vaixell que teníeu a estribord. Per arribar-hi, s’havien d’escalar uns esglaons metàl•lics verticals que hi tenia ben soldats. Navegant, els mariners, i amb raó, es negaven a pujar-hi per manca de seguretat. Això volia dir que qui donava l’empenteta punyetera eres tu. T’enganxaves amb els peus ferms a dos esglaons, i amb les mans fermes a altres dos. Per allò del vertigen no miraves mai a baix i, sempre, pujaves amb els ulls clucs, refiant-te només del contacte dels peus i del tacte de les mans. Amb les escores de la nau mirades en altura, no hi volies ni jugar.

Com a anècdotes afegides esmentaré que cada cabina portava un condicionador d’aire, però si els posàveu tots alhora, la planta elèctrica maleïda no els podia mantenir, així que, meitat i meitat, anàveu fent torns cada quatre hores. I navegant pel golf de Guinea, això es feia notar.

Al pont, fent d’oficials, éreu només dos: tu com a capità, i el que feia de primer oficial que era un patró de cabotatge. Això volia dir que anàveu a guàrdies de sis hores: un sistema més d’explotació –un de tants–, amb que us obsequiava aquesta sensibilitat humana tan pròpia del capital. Al front de la màquina hi portaves dues perles: un mecànic naval major i un altre que ho era de primera classe. Amb ells, es va donar el cas que, com que les cambres frigorífiques del peix i de la carn necessitaven renovar el freó i no sabien com fer-ho, a balquena, vàreu perdre carn i peix, material que vàreu haver de llençar o bé, en una salvatjada, canviar amb els morenets del port de Bata per peix i fruita fresca. Afortunadament (us hi passàrem uns quants dies), ningú no se’n queixà.

També potser cal esmentar els cinc dies que vàreu passar a la deriva per culpa del recanvi d’una peça del motor, creus que era un coixinet que, com en el Quixot, no vols ni recordar. Els mecànics plegats de mans. Sort vàreu tenir que el contramestre, un tal Patxi, de Bilbao, que tenia la qualificació de torner fresador, se t’oferí per fer la peça. Ho aconseguí i, al final, evitàreu estavellar-vos contra les roques de la costa oest de l’illa de Bioko, fet que hauria estat inevitable per la deriva del corrent i per la gran profunditat que t’impedia fondejar.

Com a ensurt descomunal, recordes que a l’entrada del port de Douala, al Camerun, amb el pràctic ja a bord –en aquest cas un africà–, la planta elèctrica tornà a deixar-vos penjats i en evidència. Quan el pràctic va veure el panorama s’apressà a desembarcar més de pressa que un Tarzan amb les lianes, i vares recordar, per a tu mateix, el títol d’aquell film d’en Gary Cooper que es deia Solo ante el peligro. De manera miraculosa, vas poder fer ús de l’àncora abans de prendre mal, fins que vàreu tornar a tenir energia i a resar, els creients, perquè durés.

Ja com a darrer apunt, esmentaré el cuiner qui, després de fer provisió de boca en el port Abidjan amb ordres de no escatimar, a l’altura de Dakar et diu que potser caldrà fer arribada forçosa al port de Las Palmas: ja no quedava ni fruita ni carn ni peix. Per descomptat que no hi vàreu entrar. Amb arròs blanc, ous, pasta, un poc de bacon i salsa de tomàtec, vàreu aguantar amb males cares dels romans fins arribar al port de Leixoes, Portugal. De postres, formatge i codonyat, i fins i tot arròs amb llet, l’elaboració del qual li vas haver d’ensenyar al cuiner. Des d’allí, via Porto, t’enviaren una setmana cap a casa abans d’agafar el comandament de l’Alraigo, una glòria de vaixell, ni que fos per comparació. Un vaixell on les coses funcionaven.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.