El vidre

Et veia vidre enllà. No plovia, no feia gaire fred i el capvespre fosquejava. Jo parlava amb tu tot travessant el vidre transparent i ens sentíem l’un a l’altra.

Per un moment se m’ha passat pel cap que jo era a la presó i que tu em feies una visita. Hem posat les mans al vidre (o potser el que ens separava era metacrilat), unes enfront de les altres. Després, més reposadament, com si fos la resposta a una pregunta retòrica que no he fet, m’he adonat que no hi havia cap vidre ni cap presó, i que tot es reduïa a una forma d’imaginar. Aleshores he pensat que sabia que sempre t’he estimat, que tenia assumida la nostra situació i que vivia en temps present.

Ho mirava tot des del nivell d’un primer pis.

No , no plovia, no feia gaire fred, el dia ja era fosc i poca gent passava pel carrer estret del poble on visc.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.