Portugal

Plou una pluja fina, pausada, d’hivern. Has pensat en ella, en el que per telèfon t’ha dit avui matí: que el cel tenia un color malalt. I has pensat que això era poesia i en com ho veuries si estiguessis navegant.

Possiblement pensaries: «que bé que està un a casa seva en un dia com aquest. Llegint, sense mullar-se ni passar fred.» Per molt que sàpigues que això que has dit és limitat, vàlid només per a cert tipus de gent: jubilats, desvagats, potser malalts, potser aturats… Has seguit pensant en el pessimisme de Pessoa, en el seu home vulgar que no t’atreu ni et repel•leix. En la manca d’il•lusió que té el poeta tret de quan somia, com si arrossegués els peus pel carrer Garrett moments abans d’aturar-se a fer un cafè a A Brasileira, cafè que avui en dia té una estàtua seva al bell davant: una estàtua d’home assegut, amb – com diu ell– un metre setanta d’alçada i seixanta-un esquifits quilos de pes. I penses en la Lisboa dels descobridors i navegants, dels pescadors de bacallà, en la Lisboa de Queirós, Lobo Antunes i Saramago. Penses que sempre has estat enamorat de Portugal.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.