Aforismes 1

*

Del moll de Bata, a la Guinea Equatorial, recordo un nadiu que, a la punta de l’espigó i amb el cul a fora, defecava directe al mar. Estic parlant dels anys vuitanta. També recordo que molts contenidors buits quedaven en el moll a la intempèrie, a l’espera de ser emplenats o recollits. Més d’un cop hi vaig veure mostres orgàniques sòlides del cos humà. En aquell moll no hi havia magatzems, ni oficines ni cap instal•lació de res.

*

La construcció etèria d’arguments de la judicatura espanyola contra l’independentisme català, m’obliga a recordar la famosa Cacera de Bruixes que hi va haver als Estats Units els anys quaranta i cinquanta. Va ser sota la batuta de l’alcohòlic senador republicà Joe McCarthy. És aleshores que se’m passa pel cap que si Déu existeix, cosa que no crec, ja els deu tenir preparada la factura. Paral•lel a això, aprofito per recordar John Banville. A la seva novel•la The Sea hi escriu: ‘Given the world that he created, it would be an impiety against God to believe in him.’

*

Una vegada, fent de turista a Istanbul, vaig anar en taxi fins al turó de Pierre Loti, anomenat així en record de l’escriptor francès. M’havien recomanat la vista sobre el Bòsfor i la bellesa sense creus del cementiri musulmà. En un moment donat, vaig seure en una terrassa d’aquell lloc, i hi vaig fer alguna col•lació. Més tard, vaig anar al lavabo…
Bé, sé que no es bo de creure i que pot semblar que ho he somiat: els lavabos eren espaiosos i decents. El que mai no m’esperava, com en pur surrealisme, és el que allí, a l’estança de les ablucions, hi vaig trobar: Una tifarada humana ben plantada al mig i semblava que recent.
Vaig orinar en el pixador i, quan vaig tornar a la terrassa, vaig pagar la consumició. Ni tan sols vaig denunciar el que havia vist. Posats a pensar malament, l’autor de la bretolada –que no era el cas–, bé podria haver estat jo. Pel cap se’m van passar certes experiències anteriors estant a l’estranger que em van prevenir de fer-ne la denúncia.

Semblen moments escatològics.

*

La meva cultura musical és molt pobra, realment pobra, però acabo d’escoltar tres cops seguits un tros de la Passió segons Sant Mateu de J.S Bach, concretament el tros final que surt al film Offret (Sacrifici), d’Andrei Tarkovsky. De vegades em pregunto com és possible arribar a tanta profunditat i crear tanta bellesa.

*

Un moix panxa enlaire prenent el sol és, possiblement, una de les imatges més relaxants que existeixen sobre el dolce far niente.

*

Algú a qui estimo molt m’ha comentat que li han fet la pregunta de rigor d’aquestes festes: «què tan dut els Reis?». Sense pensar ha contestat: «ja em conformo si no s’han endut res». I s’han posat a riure.

*

Aquests dos dies a l’hotel, crec que a l’habitació del costat, m’ha tocat un boig per veí. Aproximadament cada deu minuts fa un soroll fort a mig camí del crit i del sospir. Fins que no s’ha adormit, cap a la una del matí, no ho he pogut fer jo. I m’ha costat, perquè estava emprenyat i desvetllat.

*

Em toca fer de president d’escala. M’estimaria més no ser-ho mai. Sort que a la finca on visc som pocs veïns.

*

Sempre he pensat que a un moix se’l convenç amb pernil dolç.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.