Mai abans

Mai abans, fins fa pocs mesos, t’havies qüestionat sobre l’abast real del poder de l’Estat. És cert que et sabies la coneguda divisió de Montesquieu: poder legislatiu (senat i congrés o parlament), executiu (govern) i judicial (tribunals), tots tres independents l’un de l’altre, si més no en l’estricta teoria. En tot cas, l’últim any –i la cosa segueix i penses que seguirà–, has copsat, gairebé físicament, com l’estat espanyol ho posa tot potes enlaire: amb (sempre presumptament) una gran part dels jutges a les ordres del poder executiu, i amb una oposició que, també en una gran part, ha dimitit del seu paper. Ets –tu, entre milions de ciutadans– testimoni d’un poti-poti que converteix el que nominalment és un estat democràtic en una lamentable pantomima. De fet, sembla que només cal un eslògan de sis paraules perquè Espanya abandoni aquesta imatge que vol donar de democràcia: “la sagrada unidad de la patria”, talment com si fos una crida a la guerra santa musulmana amb un “Allahu akbar”cristià, o amb el ja històric “antes roja que rota” del maniqueista José Calvo Sotelo.

A la recambra, i movent els fils, a més de l’extorsió que us fa l’Estat, hi carbura el poder econòmic de les empreses de l’Ibex-35 i el xantatge perenne de les entitats bancàries que, d’aquesta manera, aconsegueixen la submissió dels partits polítics davant dels deutes (sempre presumptes) que amb elles tenen contrets. També, per descomptat, i miris no importa on, la corrupció generalitzada, gairebé ja una institució. I mentrestant, el “gobierno” amb el control de les forces armades, les de seguretat i l’aixeta dels diners. Tot ben amanit amb presumptes prevaricacions sense vergonya, amb la burla a les pròpies lleis i amb la manipulació a què us sotmet el control de la immensa part dels mitjans informatius.

A Catalunya, amb l’aplicació il•legal (sempre presumptament) de l’article 155 de la constitució espanyola, ho viviu més en directe que no pas en altres contrades. Això no obstant, la involució dels drets civils i les passes enrere pel que fa a la llibertat d’expressió, repercuteixen en tothom. En el cas català, l’atac de l’Estat guarda una “proporcionalitat” que és del sis contra u o, tal vegada, del quaranta contra dos. Tot depèn del càlcul comptable que s’hi apliqui.

L’Espanya de Machado, una vegada més, es mostra com un Estat que no sap guanyar ni tampoc perdre; com un Estat cruel i orgullós de la seva castellania, que aprofita aquests moments per exhibir una marca llastimosa d’ADN intolerant i de masclisme prepotent.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.