Le Métropole Hotel

Le Métropole Hotel,
Alexandria, Egipte.
( “Le”, no pas “La”).

13 d’octubre de 2004

El recordaves gratament.

Després de tres anys en aquella naviliera anant-hi de capità, t’acabaven d’acomiadar per no voler sobrecarregar en 400 tones el vaixell. La decisió la vas prendre coneixent perfectament les conseqüències que tindria.

Mentre esperaves el vol a Barcelona que, no saps perquè, no tindries fins passats dos dies via Atenes, l’agència de la nau t’havia instal•lat al Métropole, un hotel afrancesat de quatre estrelles a dos minuts del mar i La Corniche. La Corniche: un tall de meló o una mitja lluna, on per una banda hi havia el mar i per l’altra la ciutat i el desert molt més enllà. El Métrople era Un bell edifici del segle XVIII que servia d’hotel des de començaments del segle XX. A dintre, un luxe europeu exquisit, i una decoració i un mobiliari amb estil, tal vegada una mica carregat.

Els grums de l’hotel eren noies joves, de gran bellesa que, fort i no et moguis, t’agafaven la maleta i te la portaven fins a l’habitació. Quan dinaves o sopaves, t’era de mal aguantar la impertinència que per a tu suposava tenir un cambrer tot el temps a l’esquena. Simplement: no hi estaves acostumat.

L’estació de l’any era la tardor just estrenada. Tardor suau i mediterrània, és clar, sense encara gens de fred.

Recordes que et senties molt sol. Havies trencat amb la dona o ella ho havia fet amb tu. Tant se val!, perquè la cosa no funcionava ni funcionaria ja mai més. Els fills: ja passant de la vintena i cadascun fent la seva vida. Pel que fa als amics… Ja ni els recordaves, com qui diu.

Havies pensat per un moment de parlar amb el recepcionista perquè t’enviés alguna noia de bon veure amb qui passar la nit. Però ho havies deixat córrer. Miserablement, o no, t’havies masturbat mentre prenies un bany d’aigua calenta. Això sí, t’havies masturbat de manera voluptuosa.

Quant a la ciutat, des de l’habitació veies i senties la vida atrafegada de l’estació de tramvies blaus de Raml, just al davant. No et molestava. Els tramvies sempre t’havien agradat! Quan havies sortit, t’havies arribat a la famosa biblioteca de nova construcció amb ambició d’algun dia emular-ne la llegendària. Una biblioteca plena de llum, amb claraboies a traves de les quals veies el cel. Estant allà, havies entrat a internet a través d’un dels ordinadors d’us públic, i havies mirat les notícies de l’Avui i no recordes si també les de El País, abans que aquest rotatiu fes el tomb a ser tant reaccionari com ara és. No havies anat al museu Cavafis i et sap greu, ni aleshores tampoc havies llegit el Quartet d’Alexandria, l’obra mestra d’en Lawrence Durrell. T’havies comprat roba i havies passejat i descansat després de tot l’estrès passat amb els problemes del vaixell. A l’hora de l’oració del capvespre havies vist gent, només homes, prostrats en direcció la Meca i orant en el carrer.

Quan al cap de dos dies vas partir, era l’últim dia del Ramadà. Era a la nit, i la nit era una festa.

A partir d’aquell moment, la teva vida canvià radicalment. Era l’últim desembarcament abans de jubilar-te. Però encara no ho sabies ni ho havies decidit. Pensaves en què el nom d’Alexandria venia d’Alexandre El Gran, el fundador de la ciutat el segle III més de tres-cents anys abans de Crist. Pensaves en el mar Mediterrani i en les seves grans cultures.

La data de tot això l’havies agafada del desembarcament que constava a la teva llibreta de navegació: document de bona part de la història personal passada.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.