Manchester

La primera vegada que vas arribar a la ciutat de Manchester va ser com a navegant. Ho vas fer a través del Manchester Ship Canal. Venies de Land’ End i del mar d’Irlanda. Abans d’enfilar-lo, en una tarda que ja apuntava a la foscor, havies passat pel bell davant de la ciutat de Liverpool. Aleshores encara eres un alumne en pràctiques de mar, i qualsevol ciutat et feia venir ganes d’aventures i de descobrir una nova part de món. A Liverpool, penses ara, no hi posaries el peu fins quatre anys després, com a turista, no pas com a mariner. En tot cas, quan hi passares pel davant, és segur que hagueres de pensar en les cançons dels Beatles, en la cançó de Marie Laforêt, en l’equip de futbol de la ciutat i en la frustració pessimista que no fer-hi escala et suposava. Però no et vas desanimar. La primera experiència britànica que vivies era per a tu massa impactant com perquè aquest pessimisme momentani no fos res més que el propi d’un moment. Enrere deixaves dies severs de temporal en el golf de Biscaia i, sí –recordes–, era el mes de febrer i l’any el 1972, encara en temps del dictador. També, mirant-ho des d’aquí, ara veus la diferència que hi ha entre conèixer una ciutat des de la feina o des de l’esbarjo del turista convencional. Et quedes amb el primer supòsit com quelcom de més real, de tocar de peus a terra, de vivència més personal.

La navegació, gairebé tota, va ser de nit. El riu era el Mersey i, per remuntar-lo fins a destinació, havies de passar diverses rescloses i recórrer més de trenta milles nàutiques que abalisaven boies adients. Mentrestant, llums de boira ataronjades assenyalaven les vores de la via navegable.

Recordes un fred de sota zero pel canal, i el mal temps i la grisa feredat que, en el golf de Biscaia, poc abans havíeu passat. Recordes que el petit vaixell, el “Mercedes del Mar”, en el que anaves, més aviat semblava un submarí, ja que el buc passava més temps submergit que en superfície. Recordes que el capità era una persona menyspreable que us matava de gana fent conxorxa amb el cuiner.
D’això, fa temps, n’havies publicat tot un article que ara intentaràs refer.

El “Mercedes del Mar”, un vaixell portacontenidors de petites dimensions en el que tothom es duia malament amb gairebé tothom, va ser un vaixell que amb molt poc temps et va marcar profundament.

Tu feies guàrdia amb el capità, un tal Salamero, andalús, de devers una cinquantena d’anys. Aquell home era un delinqüent i un dèspota del més pur estil de William Bligh, però amb el segle canviat. Com ja has dit, conxorxat amb el cuiner, s’embutxacava una part del pressupost que us era destinat per la vostra naviliera sota el concepte de “manutenció”. Si el malànima hagués pogut, us hagués donat farratge d’aliment. Només per posar un exemple, diràs que l’oli d’amanir que hi havia en el setrill, era un oli de gira-sol de color enterbolit que abans s’havia fet servir per fregir carn, peix o ous ferrats, posem per cas. Amb una paraula, pots ben dir que el dinar i el sopar eren tan impresentables que, després de Manchester, on pel vostre compte féreu provisions, els oficials, us repartíeu les llaunes que allí havíeu comprat. Com que no hi havia ningú que pogués viure de només les porqueries que us donaven per menjar, a les cinc de la tarda, cada dia, i llevat del capità i del primer oficial (aquest últim a la guàrdia i de combat amb el mal temps), us concentràveu a la cambra d’oficials on cadascú, intentant aguantar la vertical, treia les llaunes, pernils, xoriços i formatges de la seva propietat, per a així, malgrat la poca sintonia, entre tots matar la fam.

En el “Mercedes del Mar” hi havies embarcat en el port de Palma, atret, il•lús que eres, només pel nom de Manchester, el port de destinació que marcava la pissarra de la nau. Sí, no cal que t’ho recordin, ja saps que va ser un gran error. Era el mes de febrer i el temps estava esvalotat. Recordes que a les bodegues transportàveu plaques grans de marbre i que els pocs contenidors anaven a sobre d’escotilla. El cas és que, carregats així, i amb els calats que arribaven fins al disc, teníeu excés d’estabilitat i, el vaixell, amb fortes sacsejades de banda a banda i amb l’aigua que embarcava per coberta, més aviat semblava un submarí. El poc temps que hi vas estar, et vas marejar com no has tornat a fer-ho mai. De fet, va ser allí on vas aprendre que la millor posició per combatre el mal de mar és l’horitzontal, així que de seguida que plegaves de la guàrdia, et ficaves en el sobre trincant-te ben trincat entre la mampara i una armilla salvavides per tal de no ser botit del llit per les bandades del mal temps. I va ser així com vas aprendre que, per contemporitzar amb el mareig, no convé tenir a la panxa gaire líquid, especialment si es tracta d’aigua pura o cafè amb llet (va millor amb una llimonada o una taronjada natural); per contra, convenen a l’estómac fonaments sòlids i salats: una truita de patates i un bon tros de pa en farien el pes. I res de sucre ni de dolç. El pitjor de tot és treure bilis o, el que és el mateix, no tenir res en el gavatx per vomitar. Més d’una vegada vas sopar de pa amb grells de taronja o de raïm. Les taronges i el raïm els compraves al mala peça del cuiner. El resultat final és, tot comptat i debatut, que amb un sol mes, a banda d’entomar tots els possibles temporals d’aquell hivern, vas agafar una úlcera d’estómac i et vas aprimar cinc quilos sense esforç. ¿Què pots dir d’aquell vaixell que no sigui nefast? De qualsevol manera, i estàs disposat a mirar-ho en positiu, penses que va ser una experiència d’aquelles que serveixen per endurir. Uns quants viatges: Bilbao, les Canàries i Sevilla, i, de seguida que l’economia teva ho permeté (en un dilluns de Pasqua, a la gran ciutat del riu Guadalquivir), vas fotre el camp, vas tocar el dos, i el pirandó amb un tren al qual deien “El Catalán”. Com a coses rares que queden a la memòria, recordes haver llegit, el temps de cabina en què, amb les biodramines, tenies el cap clar, “Batudes a la ciutat”, d’Auguste le Breton. Un bon llibre de la sèrie negra, sí senyor!

Com has dit just començar, vas tornar a Manchester l’any 1976. El punt d’origen era Palma i, fent transbord a Londres, hi vas arribar amb avió. Anaves a passar-hi les vacances amb l’excusa que allí hi tenies una xicota de la qual un any abans te n’havies enamorat. A la universitat de Salford, la ciutat industrial gairebé just al costat, en qualitat d’assistant teacher, la noia hi feia de lectora d’espanyol. No parlaràs de com la cosa no va funcionar, ja que part d’això ja ho has fer en un altre lloc. Del que sí voldràs parlar serà de l’habitació que hi vas llogar. Era una planta baixa que donava directament en el carrer, un carrer gris, no gaire il•luminat que podria bé servir per una pel•lícula de por. Unes cortines que havien estat blanques defensaven l’habitació de les mirades directes des de fora. Rere d’elles, un altre joc de cortines: de vellut brutes i feixugues, defensaven la intimitat que la transparència de les blanques amb el llum elèctric de la nit no podien disfressar.

El lloguer de l’habitació anava per setmanes, es pagava per endavant i qui semblava el propietari era un pakistanès de tracte malcarat. L’habitació no tenia ni vàter ni lavabo. Per a les ablucions, la banyera i la cura personal, havies de pujar al pis de dalt on gairebé tot partia de la brutor. De fet, te les enginyaves amb una ampolla per pixar. No, no hi havia ni roba de llit ni flassades ni res que se li assemblés. El mateix dia de l’estrena et vas comprar un sac de dormir. Abans, i per dos dies, havies pernoctat en un B&B que era decent, però de preu elevat. Per al llum elèctric i la calefacció (dues resistències de mala mort) de l’habitació que havies llogat, calia introduir un munt de penics en una maquineta que, empassant-se-les, semblava el Carpanta del TBO de quan eres petit. Si volies dormir tranquil, havies de carregar-la abans amb un bon munt de monedes que es cruspia a tota velocitat. Els bitllets no servien de res.

D’aquella estada que es va allargar durant quatre setmanes, el que més recordes ara és la soledat extrema que vas experimentar. Temps suficient com per agafar dues gateres tranquil•les, però sonades.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.