El violoncel

Havies vist Lucky, un film americà de John Carrol Lynch que havia fet que et repensessis, si més no per uns moments, les relacions socials en el seu aspecte més humà,les que promouen el contacte amb altra gent: la conversa, banal o no, quan vas al bar de sempre o a la botiga on hi sols comprar. Sense necessitat de mirar-te ben mirat, et reconeixies poc empàtic en línies generals. Amb tot, de vegades trobaves a faltar aquesta empatia i, moltes altres, és ben cert que no. En tot cas, darrerament havies experimentat brins de comunicació en el centre de fisioteràpia on anaves pel teu braç. Havia estat dos mesos després de, forçosament, haver-t’hi apuntat .

Anaves a sessions de rehabilitació per un braç que t’havies trencat feia quatre mesos, en caure per una escala, recordaves, més concretament per una de les que té la Berliner Dom de la capital teutona, lloc on en aquell moment hi eres de turista. El record, el tenies ben gravat en el cervell. Arran d’això, després de cinquanta-tres dies dormint en una butaca i començar el que esperaves que fos la recta final amb la fisioteràpia, vas conèixer en Jaume a les sessions. En Jaume era un home de setanta-nou anys a qui, tret del braç i del seu aspecte feble, se’l veia en bona forma per l’edat. Després de coincidir una sèrie de vegades vàreu intercanviar quatre paraules referents als exercicis terapèutics que fèieu en comú. En Jaume també s’havia trencat un braç, un mes abans que tu, en el seu cas per culpa d’una relliscada en posar el peu a sobre d’una fulla verda caiguda en el carrer.

La seva gran preocupació era que pensava que mai més no podria tornar a tocar el violoncel com sempre havia fet, si més no de la manera que ell volia. No hi havia manera d’arribar bé a la primera corda i, de fet, ja ho havia descartat per sempre més, cosa amb la qual jo no hi estava gens d’acord.

En Jaume havia estat violoncel•lista titular de l’orquestra simfònica de la ciutat. Sort –digué– que ja estava jubilat. Si el mateix li hagués passat quan tenia quaranta anys, la carrera se li hauria esfondrat. En Jaume et deia que, malgrat l’assegurança que per casos com aquest tenien els músics quan estaven en actiu, això no treia que l’impacte emocional davant d’un fet així fos una tragèdia personal. Segons et comentà, a un dels col•legues de l’orquestra, que en un accident perdé la mobilitat de tres dits d’una mà, el polze un d’ells, l’abocà primer de tot a una forta depressió i, després, el va empènyer al punt final.

A dir ver, això del suïcidi no era res més que una ficció que tu hi volies posar. D’aquesta manera, la mort revestiria el col•lega d’un aire romàntic del qual no gaudia abans. En qualsevol cas, era un fet que ni tan sols sabies el perquè t’inventaves aquest final. Tal vegada només per allò del que no va ser però que ben bé haguera pogut ser. També potser perquè estaves una mica trabucat.

En Jaume, amb qui tenies una coneixença superficial, et va parlar amb entusiasme del so humà que té la veu del violoncel, el més paregut a una veu d’home. Així mateix et parlà del violoncel•lista jueu Mischa Maisky, a qui havia acompanyat en un concert. D’ell, en deia que interpretava Bach com ningú havia estat capaç de fer-ho mai abans. Això sí, en aquesta observació es veia clarament que no existia cap ficció. El cas és que a aquest tipus de conversa va sumar-s’hi una dona que tenia un fill que havia treballat el violoncel. Et vas sentir gratificat.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.