Engolit pel formigó

De jove –recordava–, vivia en una punta de la ciutat. Això em facilitava poder arribar a camp obert només en deu minuts. Havia de deixar enrere l’antic escorxador municipal, i tot seguit ja hi era. A l’hivern, hi solia anar els diumenges horabaixa sobretot; uns diumenges que a Ciutat sempre han estat molt avorrits, d’un avorriment gris i enganxós. Encara que més esparsament, també hi anava a la primavera i a la tardor. A l’estiu no m’agradava. Com que les escapades les feia amb llum del dia, quan venia la calor, el sol feixuc no es deixava perdonar. Un cop era al camp obert, a davant meu s’estenia una plana d’ametlers, garrovers i una mica de garriga. La serralada blau grisenca hi dibuixava el rerefons. I sí, quan era allà, potser només una hora o dues, sentia la il·lusió de ser un home lliure que comunica directament amb la natura. Vés a saber perquè, malgrat anar-hi sempre sol, aquestes escapades feien que em sentís acompanyat i amb escalfor al cor. De fet, en un petit quadern, hi pensava versos i hi somiava països molt distants. En aquell temps no hi havia telèfons mòbils i l’espai del camp obert –gairebé sempre buit de gent–, quedava a redós de qualsevol soroll de ciutat o carretera. Al cap d’una estona, potser també em ficava bolígraf i quadern a una butxaca i, amb la mà, jugava amb algun albó que acabava de trencar mentre caminava sense pressa i sense rumb. Més tard, tornaria cap a casa, cap a una realitat que em desplaïa. Un cop hi fos, instal•lat a la meva illa personal, reprendria la lectura d’algun llibre que em donaria altra vegada ales d’evasió.

Temps passat…, i aquest camp obert que fa anys que no existeix perquè ha quedat engolit pel formigó! D’altra banda, aquest jove de què parlo, ja està a punt de fer els setanta i, a l’esquena, per molt que carregui un sac tot ple de somnis estripats, encara no ha perdut la força d’imaginar tot el que pensa que és possible: un goig literari, una tendresa no amagada, una música que espera just tombar la cantonada o el color d’un simple instant que es converteix en un poema.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.