Comiat

A la matinada d’ahir, 12 de setembre de 2018, va morir la Teresa, la veïna del pis de dalt. Un càncer de pulmó en un cos que no havia fumat mai. Com diu la gent, amb cinquanta-set anys d’edat, potser no li tocava. Dos dies abans, una ambulància se l’havia emportada a l’hospital.

La Teresa, que havia fet de carnissera del barri d’ençà que la coneixia, vivia sola. Abans de la separació o el divorci havia estat casada un munt de temps. La Teresa era una dona corpulenta i de pell clara, amb un excés de pes i un posat afable. L’única filla que tenia, l’Elisabet, de trenta-cinc anys, forma o formava part d’un grup de música celta –poc en sé– on toca o tocava el violí. L’Elisabet s’ha establert a Sevilla fa ja un grapat d’anys. Allí, hi té company i un fill, però darrerament, sobretot el mes d’agost, ha estat acompanyant la mare en l’últim tram.

Aquesta és una necrològica sense pretensions que faig com a veí. La història té la grisor d’una de tantes dels milers que ocorren cada dia. La Teresa, una dona discreta, bona persona, amb la qual mai no vaig tenir cap enganxada. Érem bons veïns, però amb cadascú fent vida a casa seva. La setmana passada, quan pujava acompanyada les escales amb prou dificultat, la vaig veure per última vegada.

El fet de saber que en el seu comiat no hi haurà cap funeral, m’ha fet sentir una sensació com de buidor. I jo sóc un home agnòstic, però la litúrgia del funeral i la gent que hi assisteix sembla com una petita ofrena cultural d’un caliu que ja mai més no escalfarà. Sí, ja sé que tot plegat és una mica, més aviat un molt, sense sentit: incongruent!

Ahir a la tarda, una tarda de sol espatarrant com pensada per lluitar la foscor que porta la família que ha deixat, vaig anar al tanatori de Mataró per expressar el condol a la filla i, de retruc, als germans de la Teresa. Vaig apuntar-me a anar-hi amb l’Alícia i el Josep, bons veïns de tota la vida. Es tracta d’un acte social al qual estic poc avesat.

Sense exagerar, la mort de la Teresa, una mort anunciada pel càncer que portava, ha estat un toc d’atenció, un recordatori de la fragilitat de tots. Ha estat com un sotrac personal –ni petit ni gran– enmig de la carretera.

A dia d’avui, penso que no em fa por la mort. Em fa por el patiment i les poques ganes meves d’emprenyar ningú. És per això, que poso el meu llistó en el fet de poder valdre’m pel meu compte. Si m’arriba el dia en què ja no pot ser així, espero tenir prou lucidesa d’esperit com per aspirar d’una bombona d’heli i anar-me’n d’aquest món amb dignitat, sense patir ni molestar. També penso, vist tot tal com ha anat i mirant el meu entorn, que no tinc grans motius com per queixar-me. Quit feeling sorry, com jo dic, uns retalls escrits de la memòria que fa dos dies que he acabat. Quit feeling sorry for yourself. Man up and do what you got to do!, com Don Winslow, l’escriptor, posa en boca de Denny Malone, el policia corrupte de Manhattan Nord a The Force, la novel•la. En qualsevol cas, si em diguessin de nàixer una altra vegada, diria que no, que moltes gràcies. Ho diria, això sí, amb educació.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.