Cold War

El film, emmarcat en un rerefons d’una Polònia comunista i el contrast d’un París de mitjans dels anys cinquanta, ens narra la història d’un amor difícil i complicat entre Zula, cantant i ballarina, i Wiktor, pianista i director d’un cor. El film –un diàleg constant amb la música–, ens parla de la lluita que existeix entre les fites personals i l’amor; sota els ulls del sistema, sia el que sia.

Cold War, una pel•lícula en blanc i negre; una pel•lícula de sala d’art i assaig.

Cold War és alhora la fredor de la neu i la calidesa del club de jazz l’Éclipse –un club tot emboirat de fum i alcohol–, que projecta fugida i sentiment que es pot tallar amb un ganivet..

Impactant, és la seqüència del primer cop que ela antics amants es troben a París: la nit, amb Wiktor com a darrer client d’un bar just a punt de tancar… I el comiat de Zula, primer formal; després, desfent el camí de partida, amb un bes apassionat. Tot abans que torni amb el grup de la coral polonesa que fa el seu debut a França. Tot plegat, poesia feta en blanc i negre, sense cap però!

Anys després, a l’habitació de Wiktor a París, de fons, se sent The man I love, cantat per Billie Holiday. És aleshores quan l’ànima comença a fer-se humida; és aleshores quan l’ànima comença a plorar i vol volar o morir. En aquell moment, els amants ja viuen junts.

De cop i volta, en l’intermedi del músics del club de jazz, se sent Rock around the clock que s’estén per tota la sala. La bella Zula (Joanna Kulig), beguda i ensopida, asseguda a la barra, d’esquena al seu amor i en un moment psicològic de desfeta, s’eixoriveix. I balla, i puja a l’escenari, i cau borratxa en els braços de Wiktor (Tomasz Kot) que, desesperançat i sabent que no pot fer-hi res en el moment, l’observa amb resignació.

La part emotivament més intensa: quan Zula ja ha partit de París i Wiktor fa una improvisació al piano que rebla el dolor de les llàgrimes que vessa. La banda de jazz ret respecte a aquesta pena amb el seu llenguatge mut. Abans, la bufetada de Wiktor a Zula que poques convencions podran fer enquadrar com a violència de gènere, almenys, en el que normalment s’entén com a tal.

Pawel Pawlikowsky: una direcció magistral. Per a mi, potser amb la manca d’un punt més d’intensitat dramàtica. Però potser és defecte meu.

Resumint: un film en blanc i negre que potser fa ressaltar la neu, l’encontre, el desencontre i la buidor. Un film que serà història del cinema. Això sí: no vull fer de spoiler del final.

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.