Sobre Norman Bates

En vídeo, a través de l’ordinador fix, he tornat a veure Psycho (Psicosi), el film més famós i emblemàtic de Hitchcock. També m’he posat a repensar-lo una mica, a investigar-lo de forma casolana, en pla humil.

El Bates motel el tinc just al davant. És de nit. El lloc és isolat, a prop de la ciutat imaginària de Fairvale, suposadament Califòrnia. Fairvale, un lloc fronterer, o gairebé, amb l’estat que imagino que és el d’Arizona. Som en un mes de desembre de finals dels anys cinquanta, però no fa fred. Això sí, poc abans acaba de caure el diluvi universal.

Marion Crane, la jove administrativa de la immobiliària de Phoenix, Arizona, està embolicada amb l’atribolat Sam Loomis, el guaperes humil que regenta una petita drogueria, que encara paga els deutes que va heretar del pare i a qui la llei obliga a passar una pensió a la seva exdona. Entre la parella d’amants tot són problemes de liquidesa i de distància, atès que Marion viu a Phoenix i Sam a la ciutat de Fairvale, prou distants l’una de l’altra perquè en les breus trobades sovint calgui l’avió. Amb tot aquest rerefons personal, Marion Crane, en un impuls, sense saber ben bé per què, tret de per escapar de la seva realitat quotidiana, birla 40.000 dòlars de l’empresa de Lowery, el patró pel qual treballa.

El moment de la fuga és un divendres horabaixa. Marion havia de dipositar els 40.000 de l’empresa al banc, però no ho fa. En lloc d’això, preocupada i nerviosa amb el feix de diners que porta a sobre, agafa el cotxe i comença una escapada accidentada, amb la sospita d’un policia amb ulleres fosques i cara de pocs amics al qual bandeja perquè no ha trobat res que la incrimini. Quan després d’un llarg viatge, que estimo que és de dia i mig, aterra en el Bates motel per fer-hi nit, utilitza el nom fals de Marie Samuels, de Los Angeles, en el llibre de registre (Marie, de Marion; Samuels, de Sam Loomis). En aquell moment Marion Crane té gana, està cansada i arrossega molta son després de la tensió de la fugida, d’una nit de no dormir, de –quan es fa de dia i esgotada– mal dormir en el cotxe a vora de carretera i, per reblar el clau, de la pluja intensa i nocturna de moments abans en què gairebé no es veia ni l’asfalt.

Norman Bates l’atén amb cortesia i mira enfront cap a la casa on té la mare just a sobre del turó. La mare no és a la finestra i deu estar asseguda o potser dormint. Norman sempre pensarós: la mare quasi invàlida, tot el dia sola, asseguda o, a estones, passejant davant dels finestrals del sinistre casalot. Quan no és així, és que es barallen l’un amb l’altra i, sovint, s’alcen la veu. Des del casalot la mare pot saber si hi ha moviment en el motel: un cotxe, unes maletes…, gent o llum en una de les dotze habitacions. Però gairebé mai no ve ningú. El motel és a la vora de l’antiga carretera. Amb la nova, ara queda fora mà. I és per això que Norman, un xicot alt, prim, polit i solitari de vint-i-set anys, té temps per tenir cura de la mare; canviar –només per hàbit–, la roba de les habitacions; fer la neteja del motel; dedicar-se a la passió per la taxidèrmia dels ocells i, també i sobretot, Norman té molt de temps per cavil•lar, per pensar en la incongruència que significa el fet que fa deu anys que la mare va morir. En tot cas, Norman prepara un sandvitx a Marion Crane, conversa amb ella amablement i, fins i tot en la conversa, es crea una certa intimitat. És indubtable que se sent atret per ella. Norman diu que tots nosaltres vivim en una trampa, cosa que no és cap frivolitat.

Tot és confús. Marion va a dutxar-se i descansar a fi de, l’endemà a primera hora, tornar a Phoenix. Penedida, vol tornar els diners furtats. Però això no passarà. Marion és una noia que ens desperta simpatia i complicitat, però la mare de Norman no és d’aquest parer. Tota engelosida, i al ritme d’una música tallant, repetida i mentre la noia es dutxa, la mata a cops de ganivet cantats per l’agressió cruel del so fort d’uns violins. Amb posterioritat també matarà Milton Arbogast, el detectiu privat que dilluns, quan a la tarda ningú no sap res d’ella, el cap de Marion Crane a l’oficina –que no vol gaire soroll–, envia per investigar.

El que ha passat o passarà és que els cossos i els cotxes de tots dos –de Marion i d’Arbogast, un home amb el nas fi–, així com també els diners del furt, desapareixeran en les aigües fangoses d’un pantà que els xucla fins al fons.

Abans, a l’apartament número 1, el de l’assassinat de Marion Crane, Norman Bates, visiblement preocupat, es posarà a netejar-lo a fons amb la baieta sense ni tan sol treure’s l’americana que porta posada tot el temps que dura la seqüència. Així mateix, dies després, la mare també intentarà assassinar Lila, la germana de Marion que, neguitosa, vol trobar-la i aclarir l’embolic de tot el que ha passat. Abans que això succeeixi, in extremis, és Sam Loomis qui la salva de morir, apunyalada també, en el soterrani del casalot. Prèviament, Lila i Sam (Sam viu a Fairvale, molt a prop) s’han posat d’acord en la recerca de Marion. Mentre això passa, en un rampell de frivolitat que em surt de dins, em pregunto a veure si, un cop s’acabi el film o la novel•la, potser començarà una història nova d’amor entre el tàndem de recerca. Però ho descarto per pura porqueria: that’s crap!, com dirien els americans. M’avergonyeixo, no he dit res!

D’acord amb el que diuen pel comtat, després de morir el senyor Bates en un accident casolà quan Norman tenia només cinc anys, mare i fill van viure molt units fins que Norman va fer els disset. Va ser aleshores que la mare de Norman s’agençà un amant, un tal Joe Considine, que l’engrescà amb el negoci del motel, i al qual va matar de seguida que sabé que Considine era un home casat. Va matar-lo amb estricnina i, tot seguit, ella es va suïcidar. Posteriorment, algú ha especulat sobre si l’accident en què va morir el marit legal, el senyor Bates, va ser provocat. Però amb compte: alerta vermella descarada!!! Com diu el xèrif Chambers: aquí hi ha alguna cosa que no quadra! Si qui es passeja per la finestra és la mare de Norman Bates, aleshores, a qui van enterrar en el seu lloc?

Tot això de les morts succeeix a causa d’una mare gelosa i possessiva del seu fill; un fill per a qui, als seus ulls, qualsevol dona representa una amenaça. En qualsevol cas, Norman cobreix totes les maldats a la progenitora.

També s’ha especulat molt sobre l’abús sexual infantil que Norman pot haver patit, i sobre unes possibles relacions incestuoses amb la mare. Preguntes que se m’acudeixen: quin tipus de sexualitat és la de Norman?, es masturba sovint?, el masturbava la mare?, va haver-hi alguna cosa més? Sí, ja ho sé: són preguntes de bugada, força lluny de ser intel•ligents.

Segons el xèrif Chambers, Norman porta vida d’ermità. Fairvale, el lloc habitat més proper i on ja he dit que viu Sam Loomis –última raó de l’escapada de Marion–, sembla que queda a quinze milles del petit motel de les dotze habitacions que, gairebé sempre, solen estar buides. Per apuntar petits detalls, diré que Norman fa servir un cotxe –que en el film només surt un cop–, per anar a comprar a la petita ciutat mentre la mare queda sola. A més de per fer els àpats cada dia, Norman també el necessita per comprar els productes químics necessaris per a la seva taxidèrmia. De contactes amb el món extern, a la pel•lícula no hi surt cap televisor, però telèfon sí que en té, potser obligat pel fet de regentar el motel. La sensació que em queda de Norman és la d’una persona neta i molt curosa d’ell mateix i el seu entorn.

De la seva personalitat esquizofrènica, se’n parlarà al final, quan la mare l’acabi dominant completament.

Títol del film: Psycho
Producció: Paramount, 1960
Color: blanc i negre
Els actors: Antony Perkins (Norman Bates)
Janet Leigh (Marion Crane)
John Gavin (Sam Loomis)
Martin Balsam (Milton Arbogast)
Vera Miles (Lila Crane)
John McIntire (xèrif Al Chambers)
Guionista: Joseph Stefano, sobre la novel•la de Robert Bloch
Música: Bernard Hermann
Director: Alfred Hitchcock

Quant a bounty

Nascut l'any 1949 a Ciutat de Mallorca. Capità de vaixell jubilat. Entusiasta de la literatura.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.