L’article de John Carlin que va provocar el seu acomiadament per part del diari “El País”

El artículo de John Carlin que provocó su despido de El País



Comentaris tancats a L’article de John Carlin que va provocar el seu acomiadament per part del diari “El País”

andante con moto /Schubert



Comentaris tancats a andante con moto /Schubert

Ahir, 10-O

Ho reconec, ahir, dia 10 d’octubre de 2017, en Carles Puigdemont em va deixar descol•locat.

Com milers de persones, tot seguint el que passava al Parlament, em trobava davant una de les dues pantalles gegants que hi havia al passeig Lluís Companys de Barcelona. I sí, vaig quedar descol•locat quan, molt pocs segons després que el president assumís el mandat de les urnes pel qual declarava la independència de Catalunya en forma de república, anunciava que la seva aplicació quedava suspesa per tal de donar temps per al diàleg.

Sóc testimoni directe que, dels aplaudiments eufòrics de la proclamació, es va passar tot seguit a un silenci incrèdul cap a aquesta suspensió temporal. La immensa majoria no ho vam acabar d’entendre. Ja en el tren de tornada cap a casa, puc dir que tot eren cares serioses.

Personalment, com milions de ciutadans de Catalunya, no sóc més que un observador extern de les complicacions de l’entramat polític. En qualsevol cas, vull fer constar, ara i aquí, que, per a mi, en Carles Puigdemont, te crèdit més que suficient d’honradesa i integritat com per a seguir amb el meu suport. Així mateix, espero que el famós “vamos a ganar por 10-0” de la sempre humil i ponderada Soraya Sáenz de Santamaría, pugui ser llegit en un altre format: el de 10-O, dia en què el transatlàntic va veure com la zòdiac punxada, potser amb algun pegat d’urgència, seguia navegant a port segur malgrat les maltempsades.



Comentaris tancats a Ahir, 10-O

Black Orpheus/ Barron & Mehldau

Comentaris tancats a Black Orpheus/ Barron & Mehldau

Brutalitat

Al que s’ha dit fins ara no hi aporto res de nou, només vull remarcar, a títol personal, el que tots ja coneixem: brutalitat. La brutalitat de l’Estat espanyol gravada i certificada universalment gràcies a la tecnologia del segle XXI.

Tot un reguitzell de periòdics i mitjans de tot el món: The Guardian, The Telegraph, The NewYork Times, CNN, Le Monde, Libération, Bild Zeitung, La Reppubblica…, amb imatges de la violència de la Policia Nacional espanyola i de la Guardia Civil contra ciutadans pacífics i desarmats. Vídeos que en donen testimoni i que ningú pensava que, fora del franquisme, es poguessin repetir. Quelcom del segle passat. L’objectiu: que nosaltres, els ciutadans, no poguéssim exercir el dret de vot; intentar, amb ganes, cosir-nos la boca i trencar urnes; fer sortir la ràbia i la impotència per no haver-les pogut trobar anticipadament, i deixar anar el despit per l’evidència que el president Puigdemont votava després d’haver burlat la vigilància per helicòpter a què havia estat sotmès. De fet, humiliar-nos i posar-nos de genolls: el “vamos a ganar por diez a cero”, que volia la Soraya.

El poder estatal, gairebé sempre ens ha menystingut i ens mirat de dalt a baix com no sigui per penjar-se alguna medalla que saben que no els correspon. Aquest és el mateix poder que ni tan sols s’ha pres mai la molèstia de saber com som. És per això que la resposta catalana els ha descol•locat. La data de l’1 d’Octubre de 2017, ja ha entrat a formar part d’uns fets i d’una història que Catalunya, per bé i per mal, mai no oblidarà, mai no podrà oblidar per les dues claus que la defineixen: violència amb la qual ens han volgut anorrear i dignitat dels qui no hem deixat que ho fessin.

Enrere queda el triomfalisme de la confiscació, per part de la Guardia Civil, de deu milions de paperetes exposades com si fossin el botí més gran aconseguit de cocaïna. Enrere queda el desconcert del braç legal de l’Estat (separació de poders?) amb la desobediència d’una gran part del país davant mesures judicials draconianes a fi d’impedir que la gent pogués votar, mesures que són difícils d’empassar en una suposada democràcia. Enrere, o no, la maleïda frase “A por ellos, oé, oé” de comiat a guàrdies civils a Andalusia per tal que ens donessin una lliçó. Al final, agradi o no, el fracàs i el descrèdit de l’Estat davant del poble català. Seguirem amb l’exhibició de prepotència, de mentida i de cinisme que ens arriba de Madrid. Al davant, temps incerts i complicats.

Comentaris tancats a Brutalitat

Owen Jones about Catalonia

Comentaris tancats a Owen Jones about Catalonia

Desolació

El tren corria veloç, amb vidres entelats, enmig d’aquell paisatge verdgrisós de pluja i de planura, d’aquell paisatge de turons llunyans i terra endins. Tal com l’observava, semblava un quadre mig emboirat amb puntillisme d’en Seurat.

Aquella pluja persistent rebotava de la closca del vagó. Era un vagó que oferia encara sensació d’hivern i em portava camí d’una destinació que, suposadament, em veuria començar un altre cop.

Era una gran desolació la que sentia enmig dels altres passatgers que, amb un rerefons aparent de placidesa i de tonades de Vivaldi, semblaven formar part del decorat d’aquell camí.

No sabia ben bé per on seguir després d’haver vist la destrucció d’un quart de segle de la meva vida sobre el mar. El capitalisme salvatge tornava a ser present entre aplaudiments irresponsables d’una gent que podia decidir que tot el que passava no passés.

Al fet de posar la tradició de la marina en mans del Tercer Món li havien dit modernitat, i jo, que no creia que hagués passat l’hora del meu temps, entrava en la foscúria costa amunt, neguitós per trobar un sortida que em retornés la dignitat i em tragués del desencís.

El tren seguia el seu camí cap a una estació de pas. Mentrestant, el cor, se m’omplia de buidor.

Sant Vicenç de Castellet, 8 de maig de 1994

Comentaris tancats a Desolació

Carl Aldana/ Fictitious Flowers/Song: Libertango, by Grace Jones

Comentaris tancats a Carl Aldana/ Fictitious Flowers/Song: Libertango, by Grace Jones

Dignitat

La idea de dignitat em condueix al moment actual en què, a onze dies del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, l’estat espanyol irromp, com en una dictadura, emmordassant els ciutadans per a què no puguem anar a votar: confiscant cartells, planxes d’impressió, publicitat, revistes, webs de la Generalitat i, si les troben, urnes i paperetes. Per si fos poc, amenacen de tallar el subministrament elèctric als col•legis electorals, per no dir res dels 750 alcaldes investigats i de les intimidacions, no tan sols als voluntaris, sinó també als qui vagin a votar. L’excusa: un referèndum il•legal perquè ells no han permès que no ho sigui. La realitat és que, ara mateix, vivim en un estat cruel que criminalitza la llibertat d’expressió en nom de “la unidad de la patria” una unitat fictícia, com s’està demostrant, i, en tot cas, d’una pàtria que és la que voldrien seva i no sento com a meva.
A mi, que durant vint-i-cinc anys vaig viure sota la grapa del franquisme, se m’esqueixa l’ànima –alhora de pena i de vergonya– quan veig la manipulació del discurs en l’àmbit estatal i el comportament innoble del Partido Popular, dels socialistes espanyols (socialistes?) i de Ciudadanos. És l’Espanya miserable de què parlava Antonio Machado, el “la maté porqué era mia” i l’”antes roja que rota” de Calvo Sotelo, tot això reblat amb la frase d’en Josep Pla sobre el fet que el que més se sembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Es tracta d’un discurs ranci que, tristament, segueix d’actualitat per a l’Espanya irredempta de la llotja del Bernabeu, aquesta que només mira per la seva butxaca. I ja s’hi poden apuntar els presumptes nou-cents “intel•lectuals” d’esquerra (esquerra?) que han firmat un manifest en què diuen que el referèndum català és una estafa. Un manifest, per a mi, d’un cinisme sense límits.

Comentaris tancats a Dignitat

García Margallo vs Ramón Cotarelo

Comentaris tancats a García Margallo vs Ramón Cotarelo