Comentaris tancats a

El vaixell impossible

Penses que el que vols, en el teu onirisme desbordat, és navegar en un vaixell impossible que mai no toqui port, que no tingui destinació; un vaixell al qual ni tan sols li calgui fer provisió ni d’aigua ni de boca ni tampoc de combustible; un vaixell pel qual no existeixi la gent de les oficines navilieres, ni l’abús ni el control.

Per a tu, el temps gris, la nit i el fred no tenen importància. La boira…, aquesta sí. La boira fa que t’enganxis al radar i se’t trenqui la idea de la pau. Boira vol dir hores i hores d’estar dempeus al pont, de prendre cafè, més cafè…, un entrepà aquí i un altre allà. Vol dir el cambrer que et pregunta a veure a quina hora arribareu i tu que li respons que no penses arribar enlloc. Vol dir que, tot seriós, també li puntualitzes que acabes de tornar-te boig. «Coses del capità», el bon home deu pensar.

Res no et preocupa. Els pistons del motor es mouen compassats, i tu, si no fos perquè saps que aquesta il•lusió és una mentida, gairebé afirmaries que ets feliç.

Comentaris tancats a El vaixell impossible

Comentaris tancats a

El violoncel

Havies vist Lucky, un film americà de John Carrol Lynch que havia fet que et repensessis, si més no per uns moments, les relacions socials en el seu aspecte més humà,les que promouen el contacte amb altra gent: la conversa, banal o no, quan vas al bar de sempre o a la botiga on hi sols comprar. Sense necessitat de mirar-te ben mirat, et reconeixies poc empàtic en línies generals. Amb tot, de vegades trobaves a faltar aquesta empatia i, moltes altres, és ben cert que no. En tot cas, darrerament havies experimentat brins de comunicació en el centre de fisioteràpia on anaves pel teu braç. Havia estat dos mesos després de, forçosament, haver-t’hi apuntat .

Anaves a sessions de rehabilitació per un braç que t’havies trencat feia quatre mesos, en caure per una escala, recordaves, més concretament per una de les que té la Berliner Dom de la capital teutona, lloc on en aquell moment hi eres de turista. El record, el tenies ben gravat en el cervell. Arran d’això, després de cinquanta-tres dies dormint en una butaca i començar el que esperaves que fos la recta final amb la fisioteràpia, vas conèixer en Jaume a les sessions. En Jaume era un home de setanta-nou anys a qui, tret del braç i del seu aspecte feble, se’l veia en bona forma per l’edat. Després de coincidir una sèrie de vegades vàreu intercanviar quatre paraules referents als exercicis terapèutics que fèieu en comú. En Jaume també s’havia trencat un braç, un mes abans que tu, en el seu cas per culpa d’una relliscada en posar el peu a sobre d’una fulla verda caiguda en el carrer.

La seva gran preocupació era que pensava que mai més no podria tornar a tocar el violoncel com sempre havia fet, si més no de la manera que ell volia. No hi havia manera d’arribar bé a la primera corda i, de fet, ja ho havia descartat per sempre més, cosa amb la qual jo no hi estava gens d’acord.

En Jaume havia estat violoncel•lista titular de l’orquestra simfònica de la ciutat. Sort –digué– que ja estava jubilat. Si el mateix li hagués passat quan tenia quaranta anys, la carrera se li hauria esfondrat. En Jaume et deia que, malgrat l’assegurança que per casos com aquest tenien els músics quan estaven en actiu, això no treia que l’impacte emocional davant d’un fet així fos una tragèdia personal. Segons et comentà, a un dels col•legues de l’orquestra, que en un accident perdé la mobilitat de tres dits d’una mà, el polze un d’ells, l’abocà primer de tot a una forta depressió i, després, el va empènyer al punt final.

A dir ver, això del suïcidi no era res més que una ficció que tu hi volies posar. D’aquesta manera, la mort revestiria el col•lega d’un aire romàntic del qual no gaudia abans. En qualsevol cas, era un fet que ni tan sols sabies el perquè t’inventaves aquest final. Tal vegada només per allò del que no va ser però que ben bé haguera pogut ser. També potser perquè estaves una mica trabucat.

En Jaume, amb qui tenies una coneixença superficial, et va parlar amb entusiasme del so humà que té la veu del violoncel, el més paregut a una veu d’home. Així mateix et parlà del violoncel•lista jueu Mischa Maisky, a qui havia acompanyat en un concert. D’ell, en deia que interpretava Bach com ningú havia estat capaç de fer-ho mai abans. Això sí, en aquesta observació es veia clarament que no existia cap ficció. El cas és que a aquest tipus de conversa va sumar-s’hi una dona que tenia un fill que havia treballat el violoncel. Et vas sentir gratificat.

Comentaris tancats a El violoncel

Comentaris tancats a

Dover

Deu ser l’any 1972, hivern, amb el “Glaciar Gris”, un mercant petit. El vaixell s’aproxima al port de Dover en un matí gelat, de possiblement temperatura sota zero. Porteu tomàtecs de Canàries. Si no recordes malament, és una mica abans d’agafar pràctic a l’àrea de Folkestone. Hi vas d’alumne, o d’agregat com es deia en aquell temps. El capità t’ordena pujar a la coberta magistral per hissar la bandera de cortesia, que és la del Regne Unit en aquest cas. Enmig del dia gris ja es veuen els famosos penya-segats blancs d’aquesta costa. Peques de novell i puges sense guants a la coberta magistral. Agafes la drissa i, a l’anella, hi lligues la bandera. Quan intentes hissar-la, del fred que fa ja no tens tacte i se t’escapa voleiant al vent que suma dues velocitats: la del vent en si i la del mercant. Baixes al pont per mirar de trobar uns guants. El capità gallec, Ángel de la Cruz, renega deu vegades i et fa una repassada verbal que, a dia d’avui, encara tens present. T’hauries volgut fondre d’inútil que et vas sentir!

Comentaris tancats a Dover

Comentaris tancats a

Manchester

La primera vegada que vas arribar a la ciutat de Manchester va ser com a navegant. Ho vas fer a través del Manchester Ship Canal. Venies de Land’ End i del mar d’Irlanda. Abans d’enfilar-lo, en una tarda que ja apuntava a la foscor, havies passat pel bell davant de la ciutat de Liverpool. Aleshores encara eres un alumne en pràctiques de mar, i qualsevol ciutat et feia venir ganes d’aventures i de descobrir una nova part de món. A Liverpool, penses ara, no hi posaries el peu fins quatre anys després, com a turista, no pas com a mariner. En tot cas, quan hi passares pel davant, és segur que hagueres de pensar en les cançons dels Beatles, en la cançó de Marie Laforêt, en l’equip de futbol de la ciutat i en la frustració pessimista que no fer-hi escala et suposava. Però no et vas desanimar. La primera experiència britànica que vivies era per a tu massa impactant com perquè aquest pessimisme momentani no fos res més que el propi d’un moment. Enrere deixaves dies severs de temporal en el golf de Biscaia i, sí –recordes–, era el mes de febrer i l’any el 1972, encara en temps del dictador. També, mirant-ho des d’aquí, ara veus la diferència que hi ha entre conèixer una ciutat des de la feina o des de l’esbarjo del turista convencional. Et quedes amb el primer supòsit com quelcom de més real, de tocar de peus a terra, de vivència més personal.

La navegació, gairebé tota, va ser de nit. El riu era el Mersey i, per remuntar-lo fins a destinació, havies de passar diverses rescloses i recórrer més de trenta milles nàutiques que abalisaven boies adients. Mentrestant, llums de boira ataronjades assenyalaven les vores de la via navegable.

Recordes un fred de sota zero pel canal, i el mal temps i la grisa feredat que, en el golf de Biscaia, poc abans havíeu passat. Recordes que el petit vaixell, el “Mercedes del Mar”, en el que anaves, més aviat semblava un submarí, ja que el buc passava més temps submergit que en superfície. Recordes que el capità era una persona menyspreable que us matava de gana fent conxorxa amb el cuiner.
D’això, fa temps, n’havies publicat tot un article que ara intentaràs refer.

El “Mercedes del Mar”, un vaixell portacontenidors de petites dimensions en el que tothom es duia malament amb gairebé tothom, va ser un vaixell que amb molt poc temps et va marcar profundament.

Tu feies guàrdia amb el capità, un tal Salamero, andalús, de devers una cinquantena d’anys. Aquell home era un delinqüent i un dèspota del més pur estil de William Bligh, però amb el segle canviat. Com ja has dit, conxorxat amb el cuiner, s’embutxacava una part del pressupost que us era destinat per la vostra naviliera sota el concepte de “manutenció”. Si el malànima hagués pogut, us hagués donat farratge d’aliment. Només per posar un exemple, diràs que l’oli d’amanir que hi havia en el setrill, era un oli de gira-sol de color enterbolit que abans s’havia fet servir per fregir carn, peix o ous ferrats, posem per cas. Amb una paraula, pots ben dir que el dinar i el sopar eren tan impresentables que, després de Manchester, on pel vostre compte féreu provisions, els oficials, us repartíeu les llaunes que allí havíeu comprat. Com que no hi havia ningú que pogués viure de només les porqueries que us donaven per menjar, a les cinc de la tarda, cada dia, i llevat del capità i del primer oficial (aquest últim a la guàrdia i de combat amb el mal temps), us concentràveu a la cambra d’oficials on cadascú, intentant aguantar la vertical, treia les llaunes, pernils, xoriços i formatges de la seva propietat, per a així, malgrat la poca sintonia, entre tots matar la fam.

En el “Mercedes del Mar” hi havies embarcat en el port de Palma, atret, il•lús que eres, només pel nom de Manchester, el port de destinació que marcava la pissarra de la nau. Sí, no cal que t’ho recordin, ja saps que va ser un gran error. Era el mes de febrer i el temps estava esvalotat. Recordes que a les bodegues transportàveu plaques grans de marbre i que els pocs contenidors anaven a sobre d’escotilla. El cas és que, carregats així, i amb els calats que arribaven fins al disc, teníeu excés d’estabilitat i, el vaixell, amb fortes sacsejades de banda a banda i amb l’aigua que embarcava per coberta, més aviat semblava un submarí. El poc temps que hi vas estar, et vas marejar com no has tornat a fer-ho mai. De fet, va ser allí on vas aprendre que la millor posició per combatre el mal de mar és l’horitzontal, així que de seguida que plegaves de la guàrdia, et ficaves en el sobre trincant-te ben trincat entre la mampara i una armilla salvavides per tal de no ser botit del llit per les bandades del mal temps. I va ser així com vas aprendre que, per contemporitzar amb el mareig, no convé tenir a la panxa gaire líquid, especialment si es tracta d’aigua pura o cafè amb llet (va millor amb una llimonada o una taronjada natural); per contra, convenen a l’estómac fonaments sòlids i salats: una truita de patates i un bon tros de pa en farien el pes. I res de sucre ni de dolç. El pitjor de tot és treure bilis o, el que és el mateix, no tenir res en el gavatx per vomitar. Més d’una vegada vas sopar de pa amb grells de taronja o de raïm. Les taronges i el raïm els compraves al mala peça del cuiner. El resultat final és, tot comptat i debatut, que amb un sol mes, a banda d’entomar tots els possibles temporals d’aquell hivern, vas agafar una úlcera d’estómac i et vas aprimar cinc quilos sense esforç. ¿Què pots dir d’aquell vaixell que no sigui nefast? De qualsevol manera, i estàs disposat a mirar-ho en positiu, penses que va ser una experiència d’aquelles que serveixen per endurir. Uns quants viatges: Bilbao, les Canàries i Sevilla, i, de seguida que l’economia teva ho permeté (en un dilluns de Pasqua, a la gran ciutat del riu Guadalquivir), vas fotre el camp, vas tocar el dos, i el pirandó amb un tren al qual deien “El Catalán”. Com a coses rares que queden a la memòria, recordes haver llegit, el temps de cabina en què, amb les biodramines, tenies el cap clar, “Batudes a la ciutat”, d’Auguste le Breton. Un bon llibre de la sèrie negra, sí senyor!

Com has dit just començar, vas tornar a Manchester l’any 1976. El punt d’origen era Palma i, fent transbord a Londres, hi vas arribar amb avió. Anaves a passar-hi les vacances amb l’excusa que allí hi tenies una xicota de la qual un any abans te n’havies enamorat. A la universitat de Salford, la ciutat industrial gairebé just al costat, en qualitat d’assistant teacher, la noia hi feia de lectora d’espanyol. No parlaràs de com la cosa no va funcionar, ja que part d’això ja ho has fer en un altre lloc. Del que sí voldràs parlar serà de l’habitació que hi vas llogar. Era una planta baixa que donava directament en el carrer, un carrer gris, no gaire il•luminat que podria bé servir per una pel•lícula de por. Unes cortines que havien estat blanques defensaven l’habitació de les mirades directes des de fora. Rere d’elles, un altre joc de cortines: de vellut brutes i feixugues, defensaven la intimitat que la transparència de les blanques amb el llum elèctric de la nit no podien disfressar.

El lloguer de l’habitació anava per setmanes, es pagava per endavant i qui semblava el propietari era un pakistanès de tracte malcarat. L’habitació no tenia ni vàter ni lavabo. Per a les ablucions, la banyera i la cura personal, havies de pujar al pis de dalt on gairebé tot partia de la brutor. De fet, te les enginyaves amb una ampolla per pixar. No, no hi havia ni roba de llit ni flassades ni res que se li assemblés. El mateix dia de l’estrena et vas comprar un sac de dormir. Abans, i per dos dies, havies pernoctat en un B&B que era decent, però de preu elevat. Per al llum elèctric i la calefacció (dues resistències de mala mort) de l’habitació que havies llogat, calia introduir un munt de penics en una maquineta que, empassant-se-les, semblava el Carpanta del TBO de quan eres petit. Si volies dormir tranquil, havies de carregar-la abans amb un bon munt de monedes que es cruspia a tota velocitat. Els bitllets no servien de res.

D’aquella estada que es va allargar durant quatre setmanes, el que més recordes ara és la soledat extrema que vas experimentar. Temps suficient com per agafar dues gateres tranquil•les, però sonades.

Comentaris tancats a Manchester

Comentaris tancats a

La professió

Penses, sovint, en les diferents etapes de la teva carrera professional.

Preocupar-te d’estar al dia de noves publicacions era per a tu molt important. Compraves les novetats bibliogràfiques sortides al mercat. Durant els mesos de vacances les llegies o, més aviat, les estudiaves. Així mateix, repassaves textos diversos sobre la mecànica o la física del vaixell (l’estabilitat va ser sempre i per a tu un tema preferent). Intentaves no oblidar els coneixements antics de la trigonometria plana i l’esfèrica, les regles de navegació i els diversos abalisaments. Seguies les noves publicacions sobre meteorologia o sobre carregaments, estibes especials i mercaderies perilloses. Feies immersions aquí i allà sobre maniobres de port en condicions adverses de vent, pluja, boira, corrent i condicions de càrrega diverses. A les llibreries del port de Rochester, d’Hamburg o de l’Institut Hidrogràfic de Barcelona, solies comprar llibrets de la Stanford Maritime de Londres sobre temes diversos de màquina i coberta.

Recordes que, en general, hi havia poca cosa, gairebé res, publicat en català. En tot cas, el que importava en tot moment era tenir la carrera agafada de la mà. Creus que en línies generals ho vas aconseguir.

Amb els anys, diguem que cap als teus cinquanta, va arribar-te el cansament i la desmotivació. Per a les navilieres, el capità havia esdevingut un boc expiatori, una figura de la qual, per imperatiu legal no podien prescindir. Si feies l’impossible per no perdre les mans d’estiba que, de manera arriscada, ja s’havien contractat i ho aconseguies, ningú no et felicitava. Per contra, si el que feies era respectar el codi ètic de la teva professió: estabilitat de la nau, respecte del disc Plimsoll, nombre límit de passatgers…, et deien a la cara que no eres un capità rendible i, quan no et feien xantatge de dir-te que et posarien de potes al carrer, t’hi feien directament. Vas arribar a odiar el contacte amb aquesta subespècie d’immorals que, en bona part, poblen les oficines de les companyies de navegació. En certa forma et vas deixar anar amb els coneixements que en aquelles altures de la vida ja havies adquirit. El que importava era l’obediència als ignorants en benefici del dòlar a curt termini. Si el benefici a llarg termini era desastrós: respecte cap a la vida del vaixell, incloent-hi espessors, resistències i torsions, per no parlar dels tripulants…, quan tot això s’esdevingués, es posaria en el gran compte perdut dels ignorants i de la incompetència dels capitans. Els oficinistes, amagarien correus d’avís o alerta, correspondències molestes i, si calia, tot el que els fes nosa es destruiria.

Pots afirmar que el cansament no es va notar.

Comentaris tancats a La professió