Guinea Equatorial

Àfrica, segle XX.
Guinea Equatorial.
Algun moment dels anys vuitanta.

Dues dictadures i més de quinze anys d’independents. El país no té cap premsa diària escrita ni cap universitat. Sí, gaudeix –és tot un dir–, de ràdio i de televisió estatals, malgrat que unes quantes hores cada dia –a discreció– la llum se’n vagi no se sap on. A la població, i a repartir entre més de cent persones, li toca un telèfon i un televisor. Els guineans tenen un hospital a l’illa i un altre al continent (mitjans escassos, gairebé cap aparell i, el poc personal que està especialitzat, o bé és estranger, o bé ha rebut algun curset accelerat de formació i un títol soviètic molt pompós que diu: “vàlid per a tots els països del món, excepte l’URSS”). El país el formen tres ètnies diferents: els bantú-fang (els que comanden i són la majoria), els bantú-bubis (a creure i a callar), i els hausas (van per lliure, i són minoria d’alt nivell d’artesanat). Potser me’n deixo alguna que, en tot cas, tindria poc nivell percentual. Entre les ètnies hi ha les tribus, i entre les tribus, la de Mongomo –Marededéu, Senyor!–, d’on ha sortit qui és, alhora, president i dictador. Per molt que a la forma de govern li’n diguin democràcia, tothom sap que, tot plegat, no és altra cosa que un gran frau i, per tant, el president “electe”, com que no se’n fia gens dels seus paisans, porta una guàrdia personal de marroquins (van armats, fan el fatxenda i el que els surt dels sants pebrots: prendre’t la noia amb la qual balles, pixar a la roda o la capota d’algun cotxe, o deixar algú a l’atzar sense tabac). Els marroquins, com que tenen carta blanca, inspiren pur terror. Tothom sap que si et foten un forat haurà estat o bé en defensa pròpia, o bé un error o un accident. La degradació a nivell polític és tan immensa que, fins i tot el president, en públic, als seus ministres, els renya anomenant-los lladres, rapinyaires i, si fa falta, delinqüents, sense que –per descomptat– ningú no aixequi una cella per això. Per si de cas no m’he explicat prou bé, Guinea Equatorial és un país que té molt poc de seriós. Tal com jo ho veig, qualificar aquest estat de bananer seria fer-li un gran favor.

La població que té el país oscil•la dels tres-cents als cinc-cents mil habitants (ben bé del tot no estan comptats). La producció –matèria primera– és, bàsicament, de fusta, cafè i cacau. Sembla que ara han descobert petroli i que després de moltes prospeccions que han fet els espanyols, són els americans els qui es quedaran amb el pastís. El país té dues ciutats considerades importants: la capital, Malabo, a l’illa de Bioko, amb –posem-li– seixanta mil habitants, i Bata, al continent, que en té entre vint i trenta mil. No tenen cap ferrocarril i, les carreteres (sense apedaçar des de temps colonials), estan plenes de sotracs monumentals. La colònia d’estrangers està composta majoritàriament per espanyols que, a l’inrevés de portuguesos i francesos, no saberen mai com tractar els africans. Els espanyols, això sí, van per la contrada d’elegants. Els quatre gats nadius que són en el poder no fan més que xuclar-los madre patria que, a banda de deixar-los molts diners, ha anat, a poc a poc –la madre patria–, agafant forma de Quixot feta de paper maixé.

I amb tot aquest contorn de rerefons i amb un punt més que excessiu de calor i d’humitat (hi descomptarem l’alçada de tres mil metres que fa el cim del pic de Santa Isabel), va passar el que just suara contaré.

La flota mercant de Guinea Equatorial consisteix en un sol i únic vaixell. Estem parlant de l’”Acacio Mañé Elá”, que és un vaixell de càrrega i passatge que, en el seu dia, i com a present d’independència, regalà el govern xinès al guineà. L’”Acacio” és un vaixell amb dues tripulacions: una d’oficial, que és l’equatoguineana i que serveix per portar tots els galons, i una altra de postissa composta per xinesos, que són els que de fet comanden i porten els pantalons. El problema de la càrrega i del passatge ha sorgit quan l’autoritat ha comprovat que fa deu dies que, en el port de Malabo, l’”Acacio” es troba (coses de la màquina, coses de la vida) avariat.

El govern s’ha mirat el petitíssim port i no ha trobat res de millor (tampoc no queda lloc per gaire més ni cap marge per triar) que el mercant de contenidors i mercaderia general “Altair” per transportar al continent tot el que volen transportar. Com a espectador que sóc (de l’”Altair”, un tripulant només) no puc ben dir quin tràfec té la gent entre l’illa i el continent: a més del propi cos, dels corresponents infants de pit (aquí les dones donen de mamar fins que el nen ja té dos anys) i de farcells de tota mena, la gent transporta matalassos i gallines, conjuntament amb cabres i cadires i, com si fessin un trasllat, el que calgui transportar. Fa dies que s’esperen, alguns d’ells amb molta fam, tirats pel moll aquí i allà, amb els paraigües de colors que mai no falten, i amb la paciència africana que va amb els més desheretats. L’entrepà meu de xoriç –que ja havia mossegat–, ha acabat, per la meva voluntat, en mans d’un xiquet de no més de cinc o de sis anys que, després de gairebé saltar-li els ulls, m’ha dit, i jo me l’he cregut, que feia dos dies que no pegava un mos decent.

L’”Altair”, que enarbora a popa pavelló de conveniència, és un vaixell més aviat petit que fa cent metres de llargada i té quatre mil tones de pes mort. El capità, en Simó Tries: home panxacontenta que, recentment, ha estrenat la quarantena i és originari de la vila de Malgrat. En Simó Tries, ara mateix està emprenyat. Ha rebut ordre d’embarcar, amb destinació Bata, la gent i les mercaderies que el govern equatoguineà li apuntarà. L’ordre li arriba per escrit, emplenada de segells, amb un acabament de “per una Guinea millor” i signada per un altisonant i pocafeina ministre de Transport. Així és com va el país i poca cosa s’hi pot fer. Mentrestant, l’ambaixador que ens representa, es fa el suec, i els armadors de l’”Altair”, per no perjudicar el negoci, diuen que bé, que quin remei, però que amb un cop n’hi ha més que prou i a bastament.

Una vegada completades les operacions de descàrrega normals que afecten l’”Altair”, han embarcat, als entreponts de les bodegues, tres camions militars i dos canons que, si no fora per les rodes de pneumàtic, podríem dir que són de l’any de la picor. També ho han fet amb dues cisternes d’aigua que són material logístic per als soldats. A part d’això, entre civils de tot sexe i tota edat, i militars, han aconseguit ficar-hi (repartits per tota la coberta), un total de –si fa no fa– cinc-cents noranta passatgers. L’únic que, en Simó Tries, després de discutir i posar-s’hi fort ha pogut aconseguir, és que la seixantena de soldats que li ha embarcat (normalment de violència manifesta: qüestió de mam, de porro, de pistola o de creure’s importants), deixin l’arsenal de tipus personal en una caixa grossa que s’ha posat al portaló, només entrar, i que anirà a custòdia seva, que vol dir del capità. En Simó Tries és conscient que, pel que fa a normes amb vigència a tot el món, està incomplint totes les lleis. Entre els bots i les balses salvavides, no es cobreix ni una desena part de les places que s’haurien de cobrir. Pel que afecta a les qüestions de sanitat, el millor que sens dubte s’hi pot fer és desitjar-se molta sort, tancar els ulls i, a damunt, encomanar-se a l’Esperit Sant.

L’embarcament, vigilat per un sergent i deu soldats, s’ha fet a crits dels militars, acompanyats de cops de culata de fusell i de tres o de potser quatre coces que, aquí i allà, han repartit entre els presents (acomiadants i viatgers). A més, també ha plogut un o altre cop de puny a sobre d’un nombre no determinat de passatgers. Llevat d’això i de tota la cridòria del començament, el viatge, deixant de banda bafarades de sentor de suor i d’humanitat, s’ha fet amb una remor constant de fons que ha acompanyat el desgavell. Hem instal•lat la gent repartida entre les tapes d’escotilla i la resta dels espais de la coberta. Portàvem alguns contenidors totalment buits, i allí hem ficat, amb les portes ben obertes i falcades, els infants acompanyats de mare i també els més ancians. La sort és que han estat només dotze hores i que tot s’ha fet de nit. Com a vàters públics s’han habilitat els dos forats dels escobencs dels quals pengen, a banda i banda, el parell d’àncores que utilitza aquest vaixell. S’ha posat en marxa, tot sovint, el cavall de neteja de cadenes que dóna aigua salada als forats just esmentats. El govern equatoguineà, i a exigència d’en Tries, capità, ha posat, a disposar, una vintena de poals per emergències que puguin resultar. També, vint garrafes per omplir amb aigua potable i repartir entre els embarcats. S’ha pogut aconseguir, com assistència sanitària, que tres monges missioneres –mà trencada–, que normalment fan feina a l’hospital, s’apuntessin a fer-nos el favor de controlar. Dintre del que cap hem tingut sort: la mar estava com un plat i, el viatge, ha estat de nit amb lluna plena i brisa suau. No ha plogut i, els accidents, han estat de tall menor. A bord –els tripulants, qüestió de por–, ningú no ha pogut aclucar l’ull. Hem tancat escotillons, portes estanques i pallols tement algun saqueig. Fins a altes hores s’han sentit cançons, un o altre crit o plor i més d’una baralla. De forma intermitent hem prohibit pels altaveus encendre foc. Com a forma d’intimidació teníem preparat l’aldys –el llum encegador de fer senyals–, que no ha fet falta fer servir. El final (de matinada, amb tothom adormit o bé retut), ha estat feliç, la qual cosa vol dir en pau.

L’arribada a Bata ha estat en sortir el sol d’un dia blanc i blau i clar, i d’un bell horitzó. Hem atracat a l’espigó, a la popa d’un vaixell francès fustaire que esperava mà per carregar. La sortida –tota plena de color– del passatge i dels soldats, s’ha fet sense haver-hi hagut cap incident. Ha pujat, abans, un sergent del continent i, a mesura que els soldats anaven desfilant, ha repartit tot l’arsenal.

Aquests fets que acabo de contar, de cap manera no serien dignes de menció per la mass media general. Tampoc –en algun altre moment dels anys vuitanta–, no ho serien el bloqueig i l’amenaça d’invasió de la Guinea Equatorial per part de les forces nigerianes. Tot per tal d’alliberar, tal com s’ha fet, prop de cinc-cents esclaus d’aquest país que estaven fent treballs forçats en una plantació de l’illa principal. S’ha especulat sobre la possibilitat que, per a alguns governs occidentals, Guinea fos matèria reservada i, d’aquí, la poca informació. En tot cas, si algú, d’això, volia saber-ne alguna cosa, el millor que tenia al seu abast era engegar la ràdio i –ona curta– intentar sintonitzar la BBC.



Comentaris tancats a Guinea Equatorial

Van Gogh



Comentaris tancats a Van Gogh

Vaig pensar que en podíem treure profit

Vaig pensar que en podíem treure profit.

És clar que tot va passar el segle passat, a començaments dels anys setanta. També és clar que jo, que ara sóc un iaio que ha arribat a l’expectativa de vida que diuen que he de palmar, ja puc parlar-ho obertament.
Sí, cal recordar que, aleshores, els controls fiscals eren una broma, internet era gairebé a la prehistòria i l’ús d’ordinadors molt limitat, només per a certes empreses importants. British Airways era una d’elles.

En aquell temps jo ja havia comandat diversos vaixells, passava dels quaranta, i el retrat del moment era que els sous no eren res de l’altre món i servien només per sobreviure. Pel que fa al meu status personal, era el d’un home casat amb dos bergantells per descendència que donaven molta guerra. En qualsevol cas, tenia ganes d’estar-me a casa més temps que no m’hi estava i, també, volia guanyar molts més calés. Però la cosa no era tan senzilla. Navegant, me’n sortia amb un poc de contraban, bàsicament amb caixes de tabac i trens elèctrics en tornar de ports italians. Així i tot, ja n’estava fart dels que vestien de verd. Semblava con si, a sobre, haguessis d’agrair-los que cobressin per dos costats. Per una banda, pel que haurien d’evitar, o sigui, el contraban. Per l’altra, per la ignomínia que per a la gent decent suposava que fossin ells els compradors de la mercaderia. D’afegitó i per si fos poc, t’exposaves a qualsevol cosa a qualsevol instant: personal nou en el port sense avisar, o un canvi, per exemple, en la cadena de comandament. Així que m’ho havia anat pensant.

Quan vaig desembarcar jo ja ho tenia tot travat. Amb un cap de màquines amic meu ho vam organitzar. En tot moment, llegint el diari “El Vigía” sobre el moviment del port de Barcelona, sabíem els vaixells que hi estaven operant. A més, amb les coneixences que teníem de diverses agències i consignatàries, sabíem, avançades, les properes escales de tot tipus de mercants. D’altra banda, si calia, també podíem desplaçar-nos al port de Tarragona i la cosa prometia sortir bé. Es tractava de guanys fàcils sense necessitat de moure gaire el cul. Si no era així, en aquells moments concrets de vaques grasses, sempre trobaríem un lloc o altre on tornar a embarcar.
La nostra tasca consistia en visitar vaixells, bàsicament grecs, turcs, xipriotes i algun d’italià, per tal de parlar amb el capità i el cap de màquines. Amb el meu citroën dos cavalls atrotinat, anàvem tot el temps amunt i avall. Abans, amb el company maquinista, havíem fet el cafetó i havíem llegit les notícies de portada al “Mundo Diario” i “La Vanguardia”, que encara era espanyola. La nostra missió consistia en oferir-los serveis de tallers de reparació, tant de coberta com de la sala dels ferrers (rebobinats i punyetes d’aquest tipus). Si deien que sí, ens posàvem en contacte amb tallers que coneixíem. Si deien que no –que moltes gràcies però no ens cal–, era quan els fèiem la nostra oferta. Es tractava de simular reparacions. Nosaltres lliuraríem, firmades i rebudes, unes factures fantasma amb segell i a una adreça sense número de la carretera de Sant Cugat. Ens repartiríem a mitges el muntant de la factura. Per descomptat, que aquesta vindria detallada amb el màxim rigor tècnic i sempre d’acord amb el capità i el cap de màquines en qüestió. Cas d’una honrada o poruga declinació de l’oferta, doncs els dèiem allò que ha estat un plaer parlar amb vostès, i els desitjàvem el millor. Així i tot, dues vegades vam sortir escaldats. Ens van dir estafadors de poca alçada, i a mi, personalment –orgull ferit–, potser va ser aquest paperot tan galdós el que va em va fer repensar tota la història. Ben mirat, sempre podia tornar al contraban i a portar una vida més digna un altre cop.
Tot plegat, el negoci de les avaries fantasma va durar sis mesos –de tardor a primavera–, sis mesos que, com a mínim, em permeteren passar més temps amb la família. Així mateix, a la baixa i mal comptats, el cap de màquines i jo vam fer quatre duros suficients com per anar tirant sense haver de passar angoixa. Malgrat això, vam decidir deixar-ho estar.

L’experiència va quedar en el capítol dedicat a les memòries.



Comentaris tancats a Vaig pensar que en podíem treure profit

Titanic, the Reconstruction

Comentaris tancats a Titanic, the Reconstruction

Titanic, The Reconstruction, al Museu Marítim de Barcelona, ara

He anat a veure l’exposició temporal, que es fa al Museu Marítim de Barcelona, de la maqueta més gran del món mai construïda sobre el “Titanic”. L’exposició es va inaugurar el 6 d’abril passat i es podrà visitar fins el dia 1 d’octubre d’aquest 2017. Es tracta d’una maqueta feta entre Granada i Castelló d’Ampúries, i d’un autèntic monument al, possiblement, vaixell més famós de la història. La longitud de 12 metres que s’assenyala més avall no correspon a l’eslora de la nau, que jo calculo que és d’uns 7 metres. El mateix passa amb l’amplada de 4,5 metres que es dóna, i amb la de 3,9 metres de puntal. Aquestes mides són, possiblement, les del conjunt del vaixell més el que l’envolta, com el moll d’atracada, els magatzems corresponents i les infraestructures, que inclouen l’arribada i partida del ferrocarril.

Si me’n faig ressò en aquest blog és perquè penso que se n’ha fet poca publicitat i que fer-hi una visita és obligat. No hi ha cap excusa que pugui exonerar la no assistència a aquesta meravella. L’entrada és de 10 € i de 7 € per als jubilats.
Seria extraordinari que després que aquesta maqueta s’exhibís a ciutats i països diferents pogués ser adquirida en propietat pel MMB. Aquesta sola peça ja li donaria prestigi i ressonància mundial. Es tracta d’un somni, és clar! Al voltant hi ha tot un munt d’objectes d’època i del mateix “Titanic”.

Com a nota curiosa diré que les hèlixs giren i que els pistons de les turbines pugen i baixen.
L’exposició, abans, ha passat per ciutats tan diverses com Bilbao, Vigo i Tarragona.

Tret de Google, el que segueix:

«Titanic the Reconstruction
(06/04/2017 – 01/10/2017)
L’MMB us presenta l’exposició Titanic the Reconstruction, que té com a eix central el model més gran construït al món de l’anomenat “nau dels somnis”, a escala 1/30.

12 metres de longitud, 4,5 metres d’amplada i 3,9 metres de puntal són les dimensions del gran model del Titànic que s’ha construït entre Castelló d’Empúries i Granada. Una construcció que s’ha allargat durant 3 anys, gairebé tant com la construcció del buc original. El principal atractiu d’aquesta reconstrucció és el fet que la banda d’estribord està oberta i permet veure els interiors del Titanic amb un nivell inèdit de detalls. Els visitants poden fer un recorregut complet per la nau des de les cabines de passatgers de diferents classes fins a la sala de màquines.

Tot i l’espectacularitat de la reconstrucció, les històries humanes de la tragèdia del Titanic són les protagonistes de la seva llegenda. A l’exposició, els visitants poden conèixer històries com la d’Isidor i Ida Straus, propietaris dels magatzems Macy’s de Nova York, que van decidir esperar junts la mort en dues gandules a la coberta. Gràcies a un documental amb imatges originals i inèdites fins al moment, els mateixos supervivents ens acosten als esdeveniments ocorreguts ara fa ja 105 anys a les aigües de l’Atlàntic.

Titanic the Reconstruction, a més, permet als visitants contemplar peces originals com instruments musicals, vestits de gala, eines o una caixa com les que viatjaven a la bodega de la nau. També s’hi pot descobrir la rèplica de la Cabina Marconi que es trobava al Titanic i que va ser inaugurada per la princesa Elettra Marconi, filla de l’inventor. Finalment, destaca l’anomenat cotxe del Titanic, un model Brush D24/1909, que havia de viatjar a bord del transatlàntic per a la seva presentació a Europa però que finalment va arribar a bord de l’Olympic, 21 dies més tard.»

https://youtu.be/sGH7mKGgX2w (feu Ctrl + clic a sobre)

Comentaris tancats a Titanic, The Reconstruction, al Museu Marítim de Barcelona, ara

Foreplay Jazz

Comentaris tancats a Foreplay Jazz

Gràfic i biològic

El cambrer del vaixell ja ens havia servit el primer plat i la conversa del trio de la taula (Míkel, el primer maquinista; Manolo, el segon oficial, i jo, que aleshores anava de tercer) voltava sobre l’important paper de les dones a la universitat. Segons Míkel –un defensor aferrissat–, esdevenien etèries deeses.
–No et diguis feminista fins que no et mengis i masteguis el que surt del cony sucós d’una dona menstruant!

Això –gràfic i biològic– és el que li vaig dir al primer maquinista, asseguts a taula a l’hora de dinar. El pobrissó deixà de cop la cullerada de sopa que es ficava boca endins i ja no va ser capaç d’empassar-se res més. Sense intenció vaig estroncar-li la resta de l’àpat del migdia. Manolo i jo, una mica preocupats, vam continuar dinant. I tot va ser fent broma, en un intercanvi d’impressions que, a tres, teníem sobre el rol de la dona, sobre el grandiós salt que va suposar-li la segona meitat del segle XX.

No. No sóc cap masclista ni escric res d’això per esplaiar-me o defensar-me de no sabria dir-me què. Sé que era un dia de bona mar i assolellat de primavera, que acabàvem de deixar enrere l’illa de Madeira i que anàvem a Cristóbal, Panamà, de primer port.

Míkel, recuperat i amb gana endarrerida, a l’hora de sopar es va atipar.

Comentaris tancats a Gràfic i biològic

Good Night and Good Luck soundtrack/ Dianne Reeves

Comentaris tancats a Good Night and Good Luck soundtrack/ Dianne Reeves

Venint de l’hora fosca

Diluvis, sequeres, maltempsades…,
i el temps que s’arrossega sobre el mar,
el llot o la pols seca.

Silencis profunds
que han marcat tanta buidor i tantes estacions
que s’han pintat desdibuixant el blanc i el negre.

Ara mateix,
només vull contar-te la por fosca
que m’angoixa…,
parlar dels esparsos somnis
que encara són dempeus.

Golf de Suez, 3 d’octubre de 1992

Anys després, el temps es va endolcir, va fer la seva feina,
i jo…,
jo em vaig tornar un supervivent afortunat
que es va obrir cap als colors de Van Gogh,
i de Lautrec, i a la soledat embellida d’Edward Hopper.

Premià de Mar, 23 de maig de 2017

Comentaris tancats a Venint de l’hora fosca

Schubert/ una altra versió de trio op 100 andante con moto

Comentaris tancats a Schubert/ una altra versió de trio op 100 andante con moto