Comentaris tancats a

Mai abans

Mai abans, fins fa pocs mesos, t’havies qüestionat sobre l’abast real del poder de l’Estat. És cert que et sabies la coneguda divisió de Montesquieu: poder legislatiu (senat i congrés o parlament), executiu (govern) i judicial (tribunals), tots tres independents l’un de l’altre, si més no en l’estricta teoria. En tot cas, l’últim any –i la cosa segueix i penses que seguirà–, has copsat, gairebé físicament, com l’estat espanyol ho posa tot potes enlaire: amb (sempre presumptament) una gran part dels jutges a les ordres del poder executiu, i amb una oposició que, també en una gran part, ha dimitit del seu paper. Ets –tu, entre milions de ciutadans– testimoni d’un poti-poti que converteix el que nominalment és un estat democràtic en una lamentable pantomima. De fet, sembla que només cal un eslògan de sis paraules perquè Espanya abandoni aquesta imatge que vol donar de democràcia: “la sagrada unidad de la patria”, talment com si fos una crida a la guerra santa musulmana amb un “Allahu akbar”cristià, o amb el ja històric “antes roja que rota” del maniqueista José Calvo Sotelo.

A la recambra, i movent els fils, a més de l’extorsió que us fa l’Estat, hi carbura el poder econòmic de les empreses de l’Ibex-35 i el xantatge perenne de les entitats bancàries que, d’aquesta manera, aconsegueixen la submissió dels partits polítics davant dels deutes (sempre presumptes) que amb elles tenen contrets. També, per descomptat, i miris no importa on, la corrupció generalitzada, gairebé ja una institució. I mentrestant, el “gobierno” amb el control de les forces armades, les de seguretat i l’aixeta dels diners. Tot ben amanit amb presumptes prevaricacions sense vergonya, amb la burla a les pròpies lleis i amb la manipulació a què us sotmet el control de la immensa part dels mitjans informatius.

A Catalunya, amb l’aplicació il•legal (sempre presumptament) de l’article 155 de la constitució espanyola, ho viviu més en directe que no pas en altres contrades. Això no obstant, la involució dels drets civils i les passes enrere pel que fa a la llibertat d’expressió, repercuteixen en tothom. En el cas català, l’atac de l’Estat guarda una “proporcionalitat” que és del sis contra u o, tal vegada, del quaranta contra dos. Tot depèn del càlcul comptable que s’hi apliqui.

L’Espanya de Machado, una vegada més, es mostra com un Estat que no sap guanyar ni tampoc perdre; com un Estat cruel i orgullós de la seva castellania, que aprofita aquests moments per exhibir una marca llastimosa d’ADN intolerant i de masclisme prepotent.

Comentaris tancats a Mai abans

La remor sorda de la llevantada

Aquest capvespre fosc, primer dia de març de 2018, en què la pluja i el fred intens ja us ha deixat, caminaves cap a casa per la vora de la Nacional-II. Entre el poc espai auditiu que la circulació fluïda de cotxes per la carretera dos sentits deixava buit, se sentia la remor sorda de la llevantada que copejava el litoral. Era un temporal profund que arribava de la negror de mar endins i, virtualment, s’estavellava contra els llums dels automòbils. En aquella hora, la lluna plena encara s’amagava rere l’horitzó.
Com a fet inevitable, has hagut de recordar la llevantada que en viatge de Bilbao cap a Gènova vares entomar l’any 2001. Era per aquesta mateixa costa catalana, una mica més amunt, arran del golf de Roses. Hi vas haver d’entrar d’arribada per fondejar durant vint hores per tal de quedar a redós del temporal. El vaixell, era un petit costaner d’una naviliera mig pirata amb bandera de Madeira i, les onades de set metres, literalment se te’l menjaven. ¡Com –aleshores–, haguessis envejat el redós que ara vius a casa teva, i la sensació de confort petitburgès un punt massa decadent que experimentes! Què sol, penses, vas estar tot al llarg d’aquell any de 2001! També penses que és gairebé indecent que encara tinguis esma de queixar-te.

Comentaris tancats a La remor sorda de la llevantada

Comentaris tancats a

Comentaris tancats a

Aforismes 1

*

Del moll de Bata, a la Guinea Equatorial, recordo un nadiu que, a la punta de l’espigó i amb el cul a fora, defecava directe al mar. Estic parlant dels anys vuitanta. També recordo que molts contenidors buits quedaven en el moll a la intempèrie, a l’espera de ser emplenats o recollits. Més d’un cop hi vaig veure mostres orgàniques sòlides del cos humà. En aquell moll no hi havia magatzems, ni oficines ni cap instal•lació de res.

*

La construcció etèria d’arguments de la judicatura espanyola contra l’independentisme català, m’obliga a recordar la famosa Cacera de Bruixes que hi va haver als Estats Units els anys quaranta i cinquanta. Va ser sota la batuta de l’alcohòlic senador republicà Joe McCarthy. És aleshores que se’m passa pel cap que si Déu existeix, cosa que no crec, ja els deu tenir preparada la factura. Paral•lel a això, aprofito per recordar John Banville. A la seva novel•la The Sea hi escriu: ‘Given the world that he created, it would be an impiety against God to believe in him.’

*

Una vegada, fent de turista a Istanbul, vaig anar en taxi fins al turó de Pierre Loti, anomenat així en record de l’escriptor francès. M’havien recomanat la vista sobre el Bòsfor i la bellesa sense creus del cementiri musulmà. En un moment donat, vaig seure en una terrassa d’aquell lloc, i hi vaig fer alguna col•lació. Més tard, vaig anar al lavabo…
Bé, sé que no es bo de creure i que pot semblar que ho he somiat: els lavabos eren espaiosos i decents. El que mai no m’esperava, com en pur surrealisme, és el que allí, a l’estança de les ablucions, hi vaig trobar: Una tifarada humana ben plantada al mig i semblava que recent.
Vaig orinar en el pixador i, quan vaig tornar a la terrassa, vaig pagar la consumició. Ni tan sols vaig denunciar el que havia vist. Posats a pensar malament, l’autor de la bretolada –que no era el cas–, bé podria haver estat jo. Pel cap se’m van passar certes experiències anteriors estant a l’estranger que em van prevenir de fer-ne la denúncia.

Semblen moments escatològics.

*

La meva cultura musical és molt pobra, realment pobra, però acabo d’escoltar tres cops seguits un tros de la Passió segons Sant Mateu de J.S Bach, concretament el tros final que surt al film Offret (Sacrifici), d’Andrei Tarkovsky. De vegades em pregunto com és possible arribar a tanta profunditat i crear tanta bellesa.

*

Un moix panxa enlaire prenent el sol és, possiblement, una de les imatges més relaxants que existeixen sobre el dolce far niente.

*

Algú a qui estimo molt m’ha comentat que li han fet la pregunta de rigor d’aquestes festes: «què tan dut els Reis?». Sense pensar ha contestat: «ja em conformo si no s’han endut res». I s’han posat a riure.

*

Aquests dos dies a l’hotel, crec que a l’habitació del costat, m’ha tocat un boig per veí. Aproximadament cada deu minuts fa un soroll fort a mig camí del crit i del sospir. Fins que no s’ha adormit, cap a la una del matí, no ho he pogut fer jo. I m’ha costat, perquè estava emprenyat i desvetllat.

*

Em toca fer de president d’escala. M’estimaria més no ser-ho mai. Sort que a la finca on visc som pocs veïns.

*

Sempre he pensat que a un moix se’l convenç amb pernil dolç.

Comentaris tancats a Aforismes 1

L’sputnik i Pessoa

Jove, infant…, abans! Associació d’idees que et porta a recordar, de manera difosa, quan amb tres mistos de cera, amb les potes doblegades formant un trípode i amb les cabotes juntes i embolicades amb paper de plata, construïes el que aleshores es deia un sputnik, en aquest cas un coet petit i casolà de joc infantil. El nom soviètic va triomfar per damunt de l’odi del franquisme als comunistes, quelcom que no van poder controlar. I t’adones com de ràpid passa el temps, com dirien els més clàssics. Avui es fa difícil, molt difícil, trobar mistos de cera. La gent s’ha tornat molt fina i diuen que fan molt mala olor.

D’altra banda i sense cap connexió, Pessoa diu que el seu sistema d’estil se sosté damunt dos principis: “dir allò que se sent exactament com se sent –clarament si és clar; foscament, si és fosc; confusament, si és confús–; comprendre que la gramàtica és un instrument, i no una llei.” Posa l’exemple d’una noia que sembla un noi. Ell podria dir-li “aquella noi”. Tot un matís!

Comentaris tancats a L’sputnik i Pessoa

Comentaris tancats a

Portugal

Plou una pluja fina, pausada, d’hivern. Has pensat en ella, en el que per telèfon t’ha dit avui matí: que el cel tenia un color malalt. I has pensat que això era poesia i en com ho veuries si estiguessis navegant.

Possiblement pensaries: «que bé que està un a casa seva en un dia com aquest. Llegint, sense mullar-se ni passar fred.» Per molt que sàpigues que això que has dit és limitat, vàlid només per a cert tipus de gent: jubilats, desvagats, potser malalts, potser aturats… Has seguit pensant en el pessimisme de Pessoa, en el seu home vulgar que no t’atreu ni et repel•leix. En la manca d’il•lusió que té el poeta tret de quan somia, com si arrossegués els peus pel carrer Garrett moments abans d’aturar-se a fer un cafè a A Brasileira, cafè que avui en dia té una estàtua seva al bell davant: una estàtua d’home assegut, amb – com diu ell mateix– un metre setanta d’alçada i seixanta-un esquifits quilos de pes. I penses en la Lisboa dels descobridors i navegants, dels pescadors de bacallà, en la Lisboa de Queirós, Lobo Antunes i Saramago. Penses que sempre has estat enamorat de Portugal.

Comentaris tancats a Portugal

Comentaris tancats a