Comentaris tancats a

La noblesa

Portacontenidors Al Khaimah. Any 1992. Navegant per l’Índic Nord. I tu, que hi vas de capità.
J.J. és el segon oficial: tranquil, bellíssima persona i un bon oficial. Fa poc has sabut, a través d’un company seu, la grandesa d’aquest home. Es tracta de quelcom que, de banda seva, ell mai no ha dit a ningú.
Fa uns anys, passat Nadal, el capità d’aquell moment, va comprar “Lotería del Niño” per repartir entre els tripulants que s’havien apuntat a jugar-hi. J.J. ho va fer amb un dècim, i el número elegit tragué la grossa.
Abans que el sorteig se celebrés, J.J. va desembarcar en algun port mediterrani per vacances. El seu relleu, en embarcar, es lamentà de quedar sense poder participar d’aquell sorteig. Va ser aleshores que J.J. li digué que no calia que patís, que estava disposat a compartir el dècim que tenia. Com que el dècim no es podia partir amb dos i l’oficial de nou embarcament no tenia a mà l’import de cinc-centes pessetes que li pertocaven de pagar, J.J. després d’apuntar-li en un paper el número de què es tractava, va dir que ja ho trobarien en una altra ocasió.
Com he dit abans, la grossa va tocar, i a cada dècim, anys abans que l’euro entrés en vigor, li van correspondre dotze milions de pessetes. Un cop sabut, J.J. contactà amb el Departament de Personal, com abans en deien del Departament de RRHH, i aconseguí el compte corrent de l’oficial que el rellevà. Tot seguit, li va fer una transferència de sis milions de pessetes descomptant-hi els costos i les cinc-centes pessetes que havien quedat pendents de pagament. Això, J.J. mai no ho va comentar. Qui sí ho va fer, va ser l’afortunat d’aquesta transferència.
Anys més tard vas trobar-te J.J. que anava de capità, tant ell com tu en una altra naviliera que també aleshores compartíeu. Seguia tan planer i reposat com sempre.
Et preguntes: de cent persones, quantes d’elles haurien actuat com va fer-ho J.J.? No et dones ni resposta.

Comentaris tancats a La noblesa

Comentaris tancats a

The Bookshop

Aquest dissabte, dia 16, has anat al cinema Renoir a veure “The Bookshop”, el film d’Isabel Coixet que la teva companya t’ha recomanat. Al teu parer, es tracta d’una obra ben cuidada i d’una gran sensibilitat. Malgrat anar-la a veure amb una certa prevenció per un manifest polític de la directora, has de dir que t’ha agradat. El que no t’encaixa de cap de les maneres, és el misteri de com és possible que una dona capaç de tanta sensibilitat i de contar una història en la qual ataca durament la hipocresia i en què els grans valors són el coratge i la coherència, pugui amagar tanta maldat. Et refereixes al fet concret que, abans que tingués lloc el referèndum de l’1 d’octubre d’enguany, Isabel Coixet va firmar un manifest de suposats intel•lectuals, en el qual es declarava contrària a què es dugués a terme el referèndum i a favor que s’impedís. L’excusa: que no era legal, anant així en contra de la voluntat del vuitanta per cent de la gent del seu poble –Catalunya– perquè se celebrés. Afegiràs que el fet que sigui contrària a la independència del Principat, no suposa cap contradicció amb el dret i deure que té a votar i a fer constar el seu no, cas aplicable també a Juan o Joan Manuel Serrat. Seguir la “legalitat” instal•lada en el NO que ens imposa Espanya (el conegut sis contra u), a més d’una mordassa i un insult, és una indignitat. Sobretot quan ni tan sols s’ha acceptat el diàleg.

D’altra banda (no creus que calgui recordar-ho, però en tot cas, així ho faràs), des de la Generalitat es va demanar diàleg per pactar un referèndum amb l’Estat ni més ni menys que divuit vegades. Aquest consentiment va ser sempre denegat pel govern Rajoy amb l’excusa que la constitució espanyola no ho permet (fals, segons afirmen més de sis-cents juristes), saltant-se així la Declaració dels Drets Humans signada per Espanya. Una Declaració d’obligat compliment i que té prioritat sobre la Constitució.

La pregunta que et fas és: com és possible aquesta incoherència davant de postulats a “The Bookshop” a favor del coratge i de la integritat moral. Et preguntes, i possiblement no ho sabràs mai, què hi pot haver al darrere: pressions, l’entorn, interessos econòmics, xantatge, la banalització del mal de què parlava Hannah Arendt o, simplement, un exercici directe de la malignitat. En tot cas no hi veus l’encaix.

Sí, et dius, Hitler era un amant de Wagner i Al Capone ho era de l’òpera. També saps que personatges famosos per la seva crueltat són hi han estat grans amants dels animals. Així mateix, del llibre de poemes “El rastre blau de les formigues” d’en Ponç Pons, reculls un paràgraf on escriu: «Fascinat per novel•les com “Fam” o “Benedicció de la terra”, he llegit una documentada biografia de Knut Hamsun i la meva admiració per ell s’ha esfondrat. Té raó Molière quan insinua: “Es pot ser bona persona i fer els versos malament”, però també es poden fer grans obres i ser humanament un miserable.»

També saps que, de la Coixet, no coneixeràs mai l’autèntica resposta.

Comentaris tancats a The Bookshop

Comentaris tancats a

Adéu a la Llibreria Nàutica de Barcelona

Has anat a la Llibreria Nàutica –carrer Fusteria no. 12– , davant de Correus. Hi has anat a recollir els llibres teus: Temps de tròpic i oceà i Aquella nit, enmig de l’oceà, que tenien en dipòsit. Per jubilació dels propietaris, la petita llibreria abaixa la persiana dintre d’una setmana. Almenys de moment, no han trobat ningú per al traspàs, i això vol dir que morirà, com de fet ja ha mort la marina mercant que vas conèixer. Penses que per a tu ha estat la llibreria de tota la vida d’ençà que vas començar amb la carrera: cartes de treball de l’estret de Gibraltar, transportadors, llibres tècnics, roses per a cinemàtiques… Si és que no els fa, el primer cop que te’n vas servir ja deu fer prop de cinquanta anys. De fet, tot un trànsit que, per a tu, va des del temps de la dictadura de Franco fins al temps del neofeixisme actual disfressat de democràcia de Rajoy i els seus adlàters. Així mateix, has aprofitat per deixar quatre exemplars teus a la llibreria de l’Espai Mallorca i per fer unes quantes compres de Nadal. D’altra banda, a la llibreria La Central, del carrer Elisabets, has comprat La matemàtica de la història, d’en Juli Gutiérrez Deulofeu, que condensa l’obra de l’estudi del seu avi –n’Alexandre Deulofeu–, sobre el comportament cíclic i matemàtic de la història, estudi segons el qual Catalunya serà independent cap a l’any 2029. Segons consta a la contraportada, sembla que, amb els seus càlculs, Alexandre Deulofeu va pronosticar la desintegració soviètica, la reunificació d’Alemanya, l’expansió xinesa, el conservadorisme creixent dels Estats Units i el desmembrament progressiu dels grans estats europeus en favor de les nacions originàries, sempre sota l’ègida d’una Alemanya forta. És un llibre que t’atreu.
Avui, en tot cas, t’ha servit per escampar la boira o per “te changer les idées”, l’expressió francesa equivalent que gairebé mai no recordes.

Comentaris tancats a Adéu a la Llibreria Nàutica de Barcelona

Comentaris tancats a

Brussel·les

Ahir, 7 de desembre de 2017, Brussel•les et rebé –us rebé, de fet, als cinquanta que, en grup, vau arribar-hi en autocar–, amb un dia fred i gris que, devers migdia, es vestí de pluja o de plugim gairebé seguit; un dia gris, humit i inhòspit de clima de tardor centreeuropea que et recordava les estades de fa anys carregant amb el vaixell al moll 474 del port d’Anvers.
Les 45.000 persones que pel capbaix hi vau anar, ho féreu notar amb banderes estelades, i amb llaços, bufandes i capelines de color groc: el color prohibit per la Junta Electoral Central de l’article 155. També, la gran il•lusió i l’orgull que hi vau posar, inundà els carrers d’una ciutat sorpresa. Quant a la rebuda belga, va semblar-te del tot correcta però freda. El que realment et va estranyar van ser els pocs brussel•lesos que vas trobar en el trajecte de la manifestació. En aquest cas, com si als carrers us els haguessin deixat només per a vosaltres. Pel que fa a les institucions europees, van voler transmetre la imatge falsa d’ignorar-vos.
Per a tu, el viatge va ser com una proesa: la pallissa impressionant amb l’autocar sense gairebé poder dormir, observant els trossos llargs de boira mentre travessàveu França i Luxemburg. A continuació, ja a Brussel•les, la manifestació en si que, per a tu, va durar des de les 10:30h fins a les 14:00 h; una manifestació al final de la qual estaves rebentat i només volies trobar un lloc on descansar. No et quedaren ganes de tornar a veure ni la Grand Place ni el Manneken pis que havies conegut quaranta-set anys abans. Entengueres que no ho hauries resistit i vas sentir-te derrotat. De fet, amb la motxilla a l’esquena, ja caminaves com si anessis begut i donant tombs, anant de banda a banda. Com vas poder, vas fer temps en un bar fins a les vuit, l’hora de tornada. Això sí, fent consumicions.
Com tens per costum, a la manifestació vas preferir anar-hi sol, i això que l’ambient del grup de l’autocar era prou bo. Si més no, amb el teu esgotament, no vas emprenyar ningú. En tot cas, la sensació de tardor pura i de parc sembrat de fullaraca alhora humida i seca, va semblar-te la mateixa que la del teu record de quatre dècades abans.
De cansat que estaves, avui, a la tornada, has dormit el que pensaves impossible poder dormir, i has arribat recuperat, encara que, de cintura per avall, amb el cos totalment esbraonat. Tot plegat, una experiència que ha valgut la pena viure i que et permet dir, amb orgull, amb molt d’orgull: “jo hi vaig ser”.
Pel que has sentit a comentar, una manifestació amb tanta gent vinguda de l’estranger, i que entre anada i tornada s’ha pagat un viatge de 2.600 quilòmetres amb no importa quin mitjà de transport, és un fet insòlit, com a mínim en aquesta capital.
D’altra banda, sembla que ahir, l’excelsa vicepresidenta del PP Soraya Sáenz de Santamaría, va fer un comentari despectiu sobre el fet que si no haguéssiu tingut el DNI espanyol no hauríeu pogut fer aquesta manifestació. T’hauria agradat poder-li contestar que, si no haguéssiu tingut aquest DNI del qual tan presumeix la vicepresidenta, ja no us hauria calgut anar-hi.
En tot cas, saps que el que ara us cal és seguir endavant i no afluixar de cap de les maneres. Us volen derrotats i no ho aconseguiran. Resiliència és la paraula clau i, els catalans, hi esteu força avesats. Dignitat és l’altra clau. La cara lletja del neofeixisme ha deixat de fer-vos la por que us feia abans. Ni un pas enrere, com a slogan dels carrers.

Comentaris tancats a Brussel·les

La boheme/ Charles Aznavour

Comentaris tancats a La boheme/ Charles Aznavour

El moix

I ara el cap que se te’n va a quan potser tenies deu o onze anys i estiuejaves a Esporles, a Son Cabot, la petita possessió –catorze quarterades– que va heretar ton pare. Era l’estiu, era horabaixa i s’esperaven convidats. S’havien tret cadires plegables de lona que s’havien col•locat a la fresca de l’ombra del plataner gran de la placeta de l’entrada. En unes taules petites, amb plats, coberts i torcaboques, hi havia preparats uns canapès de sobrassada, de cuixot, de foie-gras i de potser alguna cosa més. Hi havia vi negre, olives, ametles torrades i també una ensaïmada de cabell d’àngel, preparat tot en honor dels convidats. Aleshores teníeu un moix tacat de blanc i negre que feia temps havia deixat de ser un cadell. En un descuit, el moix es dedicà a espipellar i fer malbé el que hi havia sobre taula. Quan ton pare s’adonà, agafà el moix per la cua i, com si fos una fona, començà a donar-li voltes i voltes en l’aire fins que el va estampar amb tota la força contra la paret de les cotxeres del davant. El moix va caure a plom i semblava que era mort.

Ta mare encara tingué temps de preparar uns altres canapès. Potser mitja hora més tard, el moix ressuscità i va seguir amb les sis vides que encara li quedaven. Quan veia ton pare fugia com un esperitat.

Sí, tens aquest record gravat en el cervell.

Comentaris tancats a El moix