Kirk Douglas

La setmana passada Kirk Douglas, l’actor, va fer cent anys. Per coses de l’atzar, el dia abans havia vist “Path of Glory”, la pel•lícula que amb Stanley Kubrik va fer l’any 1957 i que en castellà es va batejar com “Senderos de Gloria”. Em va arribar després d’un mes de tenir-la demanada a la botiga on normalment compro els DVD’s de segona mà.

Fent marxa enrere, diré que quan vaig pensar que, com a bon cinèfil, tenia l’obligació de veure aquest film, la cosa es remunta a fa dos anys, quan en una classe de francès, una noia va triar-la per fer el seu exposé. Aleshores em va sorprendre que una noia triés un tema bèl•lic, que és un tipus de cinema que, en general, no sol tenir les preferències femenines. En tot cas, una vegada vist el film, vaig entendre el perquè: el film gira a l’entorn del problema ètic de la guerra, del menyspreu de certs poders i comandaments cap a la vida humana (la vida dels altres, per descomptat), i de les ambicions personals que passen per sobre de milers de cadàvers i del dolor de gent que és innocent. Tot això plantejat amb la fredor de percentatges calculats abans d’un combat en el qual, si no recordo malament, ja es dona per bo enviar a morir “només” un 90% de la tropa, sempre que es pugui assolir l’objectiu pretès.

Kirk Douglas, l’actor que en els seu moment ja va reaccionar en contra de la cacera de bruixes de Joe McCarthy donant suport real a Dalton Trumbo amb el rodatge de “Espartac”, dóna la talla humana a Paths of Glory amb la interpretació del paper del coronel Dax.

He mirat la puntuació que li atorga filmaffinity, i és d’un 8,5 sobre 10 punts. Hi estic d’acord.

Com a comentari addicional, aquesta pel•lícula m’ha fet replantejar l’ètica personal a l’hora de participar en una guerra. Penso que va tenir sentit combatre les tropes de Franco i les de Hitler. Per contra, penso que, per als americans, no en va tenir cap combatre les tropes de Ho Txi Minh o les de Saddam Hussein.



Comentaris tancats a Kirk Douglas

Amy Winehouse/ Back to Black



Comentaris tancats a Amy Winehouse/ Back to Black

Els mugrons

Quan va entrar en el menjador d’oficials per a l’hora de dinar, la dona del primer oficial portava una samarreta d’estiu sense sostenidors en la qual, ben clarament, se li marcaven els mugrons. Els mugrons eren potents, volenterosos, de no encara els trenta anys fets. Érem a mitjana travessia de l’Atlàntic i anàvem cap a Amèrica. Era el primer dia que començava a fer calor.
Ningú no va dir res, però les mirades contingudes parlaven un idioma universal.

El primer sorprès va ser el marit, que ja era al menjador uns minuts abans. No va dir res, la va mirar alçant les celles, amb cara que de cop fa posar-se seriosa, interrogant. Tot seguit, em fa l’efecte que va optar per fer-se el suec.

Entre tots vam intentar fer que l’àpat fos distès, però la veritat és que la noia –l’única que hi havia en el vaixell– ens havia esvalotat.

A l’hora de sopar, l’escenari havia canviat. La noia portava una altra samarreta, més fosca, però encara sense sostenidors. Així i tot, aquest cop els mugrons no se li marcaven. Algú va deduir que, possiblement, els havia dissimulat amb cotó a sobre aguantat per alguna tira d’esparadrap.

Al primer oficial, se’l veia encara inquiet.



Comentaris tancats a Els mugrons

Comentaris tancats a

La gavardina

Era hivern, l’hivern de Califòrnia, en algun lloc dels afores del monstre de ciutat en què Los Àngeles s’havia convertit. Al carrer, desert, hi havia la foscor de matinada que només una farola prou distant dissimulava. El terra estava humit de la rosada, i la major part dels cotxes –els packard, els oldsmobile i els germans menors– estaven contents d’estar dormint.

Algú havia sentit trets i avisat la policia.

Van trobar-lo mort, estès a la voravia, amb la gavardina, d’un verd oliva fosc, oberta i bruta. Fent-hi joc, capgirat i a poc més de mitja passa, el capell amb banda negra i ala caiguda. Al costat, una burilla molla, de feia estona ja apagada. Si la imatge hagués estat en blanc i negre, podria recordar un dels films del millor Bogart dels anys quaranta, d’aquells d’abans que Joe McCarthy comencés a fer el borinot. El cadàver tenia els ulls oberts amb la marca de l’esglai i, en el pit, una taca de sang plena de forats que ja es coagulava. Era Nicky Martins, un dels sicaris de Frank Bertoni. L’havien liquidat per haver gosat ficar-se al llit amb la Suzie Dole, la xicota intocable del seu cap.

L’ànima de Nicky Martins, invisible, amb mans plegades i totalment desconcertada, no sabia cap on havia de tirar. Per algun tic autoritari completament extern, s’havia trobat ficada allà sense que ningú li demanés permís ni si li agradava poc o molt. Això sí, li havien dit que no podia fugir del cos fins passats els tres dies de dol obligatori. Després, esperit debutant com era, ho ignorava tot sobre el que hi havia o no hi havia més enllà. En tot cas, va pensar, aquestes no eren maneres de ser llançada a anar pel món . L’ànima d’en Nicky Martins sabia que havia begut oli si existia allò que en deien vida eterna i, sobretot, si això de l’infern es confirmava. En tot cas, no volia preocupar-se de res que no fos al seu abast. De moment, el més immediat era l’únic que importava: si no duien el mort al dipòsit de cadàvers, potser abans dels tres dies de fer l’estaquirot, el cos començaria a fer pudor i, enganxada com hi estava, l’atmosfera es faria irrespirable. Així mateix, l’ànima estava neguitosa i insatisfeta amb si mateixa: no havia sabut convèncer Nicky Martins de deixar en pau la Suzie Dole.

Comentaris tancats a La gavardina

Comentaris tancats a

El submarí

Jo sóc d’aquells que sol recordar els somnis, almenys alguns, sobretot quan es tracta d’un malson.

El que constantment no deixa de sorprendre’m, és l’absurditat a què poden arribar. Somnis que, en condicions de vida rutinària, seria gairebé impossible que es fessin realitat. Ho evitaria la lògica, la raó, el sentit comú o com li vulgueu dir.

Un d’aquests somnis que freguen l’absurd l’he tingut fa molt pocs dies. Passava en un vaixell mercant en el qual jo anava de primer oficial. Sortíem de port: una sortida estreta d’algun port xilè, amb màquina poca avant, amb llum de dia encara, amb capità en el pont, per descomptat.

A la bocana, de cop i volta, veiem el llom gris d’un submarí. No es mou. Està parat. A la bocana no tenim marge ni a una banda ni a l’altra per poder-lo maniobrar. Ni tan sols se’ns acudeix parar la màquina i revertir el motor. Envestim els submarí.

És clar: m’he despertat amb el cor tot bategant.

Després, ho analitzo tot amb més fredor. Què hi feia el submarí parat tot just a la bocana i visible amb només un tros de llom? El comandant del submarí era un irresponsable? I nosaltres, incapaços de reaccionar almenys intentant minorar la col•lisió o envestint les roques de l’espigó?

El dramatisme de l’escena va ser el que em va despertar. Envestir de través el submarí era sinònim d’enfonsar-lo amb tot el que això comporta: pèrdua de vides humanes, danys ecològics possiblement petits, però sempre suposant que el submarí no porti armament delicat o nuclear. En el millor dels casos, detenció del vaixell i conflicte diplomàtic ben servit.

Quin sentit té un somni com aquest?

Comentaris tancats a El submarí

Comentaris tancats a

Aquesta tarda grisa de novembre

A casa.
Tarda grisa de novembre.

Aquesta tardor, per primer cop, ens porta una poc de fred. És, tal vegada per allò de l’associació d’idees, que , per un instant, he tornat uns anys enrere, a la meva esplendor de navegant.

En algun punt dels anys vuitanta, també horabaixa de tardor.

El port de Calais ens quedava per l’aleta d’estribord. Ja érem al mar del Nord, i ens dirigíem a l’estació de practicatge de Wandelaar. Anàvem a descarregar i carregar al moll 474 de la ciutat d’Anvers. El mercant era l’Alsixmar i, el temps, com aquí, també era gris però molt més fred. A estones hi havia boira i teníem un poc de marejol. Veníem del canal de Panamà. El viatge –disset dies tot plegat–, havia estat tranquil, encara que, com gairebé sempre en un viatge llarg, meteorològicament parlant s’hi trobés un poc de tot.

Per on ara navegàvem, l’aparell fònic de VHF no parava d’estar en ebullició amb almenys quatre o cinc llengües diferents: anglès, francès, holandès , alemany i alguna altra de retruc…, demanant o donant informació, intentant -a efectes de maniobra o d’avançaments-, parlar un vaixell amb l’altre, trucant a estacions de pràctics, emetent avisos de seguretat…

Jo estava enganxat a la pantalla del radar, amb cinemàtiques constants als vaixells de més a prop i intentant trobar la propera boia, tant a simple vista com per la taca que deixava sobre el radar.

Sentia una vitalitat que em desbordava. D’aquí poc avisaria els pràctics de Wandelaar sobre l’hora d’arribada. Després, encara per recórrer, ens quedarien sis hores de riu Escalda abans de passar la resclosa i atracar. Retrobaria els meus amics Édouard i Marcel: el cap dels estibadors i el seu segon. Per a ells, ja tenia l’ampolla de brandi preparada. El que ens unia, era una amistat feta d’anys i lleialtat.

Comentaris tancats a Aquesta tarda grisa de novembre

Comentaris tancats a