Comentaris tancats a

Hemingway 2

Hemingway

Tenia setanta anys a la motxilla i ningú no m’esperava. Era per això, precisament, que havia decidit acabar els meus dies a l’Havana. Per fer-ho, tenia els diners que necessitava i, sens dubte, Hemingway hi tenia alguna cosa a veure en aquesta decisió. De fet, pensava que Cuba i ell sempre es varen respectar. Salvant distàncies i comparacions literàries amb el cèlebre l’escriptor que em deixarien en ridícul, tal vegada era això el que de l’illa m’atreia de debò: la possibilitat, com ell, de repetir un respecte mutu, la possibilitat de la recerca d’un llimbs que em permetés signar una pau última i real.

La veritat és que, cada cop que fixava la mirada en el mirall, em reconeixia com un home que estava de tornada de tot i decebut. Em deia que, a més d’una vida afectiva fracassada, els fills tiraven cadascun pel seu costat i els néts gairebé no els coneixia. D’altra banda, per poc que obrís els ulls, veia com Barcelona s’havia convertit en una llosa per a mi. Respirar a fons era una cosa que em costava: la pota d’Espanya m’ofegava i les esperances personals de tota mena se m’havien ensorrat.

Sí, havia estat llegint Leonardo Padura i el seu Adiós, Hemingway. De fet, aquest llibre era el que m’havia decidit a acabar els dies a l’Havana. Pensava que, a través de Cadeca, la casa de canvi de l’illa amb forma de tauró, podria aconseguir els diners que necessités. De moment, la pensió de l’últim estat del benestar m’arribava de forma regular i, amb ella, pensava viure-hi sense entrebancs. Els medicaments −la hipertensió, l’artrosi, la pròstata, el colesterol−, també m’arribarien mensualment. Que vulgar, pensava, i que cínic i burgès esdevenia tot plegat. Que senil, podria afegir-hi fins i tot.

Recordava quan fa vuit anys havia estat a l’Havana de turista. Havia estat en un dels punts turístics −a la Plaza de Armas, al cor de La Habana Vieja, a la fira del llibre usat−, on havia conegut Margarita. La dona, aleshores amb una quarantena llarga d’anys, hi tenia una parada. Recordava que un altre venedor, en una d’aquelles intimitats sobtades que potser només tenen lloc a l’illa, m’havia dit que seria una bona companya per a mi. El llibreter em va dir que Margarita estava sola i que ho passava malament. No, no vaig anar amb ella ni vaig fer res que se li assemblés. Simplement ho recordava. De fet, em vaig allitar diversos cops amb una jinetera jove, la Yasmina, que, amb vint-i-tres anys només, anava a la seva bola per tal d’arreplegar uns quants calés −”unos fulas”−, com la noia deia prou sovint.

No. Era absurd construir castells en l’aire i pensar que potser encara trobaria Margarita, amb vuit anys més, allà on la vaig deixar. Potser la dona ja hauria aconseguit anar a Miami, que era el que realment volia fer. En qualsevol cas, amb ella, no vaig anar més enllà d’una relació breu entre llibretera i comprador; això sí, amb una mica de conversa sobre els somnis que encara es poden fer i sobre els somnis que per sempre s’han perdut.

Em preguntava si no era un covard per tot això…, per anar a cercar refugi a Cuba. Em deia que, a la meva vida, la constant havia estat sempre fugir de la grisor del meu entorn –si més no, com a gran lector d’històries–. Tot això, malgrat no haver defugit mai cap responsabilitat. És més, tenia el total convenciment que, com a professional, com a espòs i com a pare de família, havia aguantat coses que potser no hauria mai d’haver aguantat. La veritat, en tot cas, era que, en aquestes alçades de la vida, gairebé res no m’importava ni pretenia que així fos.

Pensava en Cojímar i en Finca Vigía . Pensava en què arribaria un moment, si és que arribava, que no em podria valdre per mi mateix. Al final, qui sap, potser trobaria algú capaç d’injectar-me cinquanta centímetres cúbics d’aire en una vena o tal vegada convindria que m’afanyés a decantar, a poc a poc, una pila de barbitúrics per quan volgués una mort digna, simplement. No creia que, tot sol, fos capaç de fer com
Hemingway: saltar-me amb l’escopeta el paladar.

PS: Aquest “Hemingway”, és un remake del que vaig escriure amb data 12 d’abril de 2012. Hi he volgut afegir algun detall i em serveix per reafirmar-me en el dret a viure amb dignitat.



Comentaris tancats a Hemingway 2



Comentaris tancats a

Era la nit penjant de l’univers

Era la nit penjant de l’univers. Era la nit decorada amb estrelles fredes i distants. I podies cridar, a ple pulmó, que estaves sol, i afirmar que ningú no et sentiria.

Ho escriuries tot damunt d’algun paper com asserció de vida. Escriuries que la nit era un llibre gran i dens conformat per milions d’ombres que volies despullar; que quan la fosca planava sobre el mar podia confondre l’horitzó i que, tanmateix, aquest era el camí pel qual volies caminar.

Cartagena d’Índies, 26 de gener de 1992

Comentaris tancats a Era la nit penjant de l’univers

El cant dels ocells/ Pau Casals

Comentaris tancats a El cant dels ocells/ Pau Casals

Els sobrenoms

En els vaixells és bastant corrent posar sobrenoms a la gent, sobretot als capitans. De capitans, ara mateix em vénen al cap els d’En Panada (nom que li venia de l’institut), El Marquesito, sempre vestit de punta en blanc, o el de Khomeini, que en un dia de molt de fred en el port de Le Havre i amb la calefacció avariada, baixà a dinar amb una tovallola voltant-li el cap. Així mateix, recordo El Féretro, malnom que rebia per la cara d’enterramorts que passejava, En Ballantine’s, per les grans ingestes de whisky d’aquesta marca que prenia, la Susanita (encara ara no sé ben bé de què li venia aquest malnom, ja que no semblava marieta), En Pujol, per idees catalanistes o en Galvao, que devia recordar aquell navegant portuguès que va segrestar un transatlàntic –el Santa Maria– cap a començament dels anys seixanta.

Els sobrenoms, normalment, corresponen a trets de les persones, tarannà, idees polítiques o a fets d’un moment determinat. De primers oficials, recordo El Pavo, que treia més vapor que una caldera, El Cables, que estava severament tocat del boll, i El Sàtrapa (nom de guerra d’un primer oficial militant del Partit Comunista de l’any 1977). De segons, en recordo un a qui li dèiem El Chápiro Verde, personatge a qui sempre estava invocant, i un altre que, ja en el seu barri de Madrid, era conegut com El Pistolas, per molt que fos inofensiu.

Dels caps de màquines recordo El Gasolino, els pares del qual gestionaven una benzinera a Santander, i El Gudari, pel seu patriotisme basc.

D’oficials, hi afegiré dos telegrafistes, un al qual li dèiem El Pescaílla, més que res per ser de Càdis i, l’altre, a qui dèiem El Peque, pel fet de depassar del metre noranta d’estatura.

De cambrers, un de conegut com El novio de América, per raons més que evidents: era normal que en arribar a segons quin port, normalment Cristóbal o Bilbao, rebés una quarantena de cartes de les admiradores devotes de tot el continent llatí amb el qual s’havia especialitzat. Pel que fa a altres subalterns, també dits romans, de vegades se’ls anomenava pel lloc de procedència: El Almería, El Málaga, El Txo, El Canario…, per la figura física o per defectes que podien tenir: El Musculitos, a qui agradava molt la boxa, Madelman (un electricista que només aixecar el braç ja se li descomponia l’ossamenta), Barrilete, per una perifèria abdominal accentuada…, o bé pel físic de la cara com Orantes, que recordava l’antic tennista famós. Hi sumaré un contramestre de Formentera a qui li dèiem Es Negre, per la seva pell torrada i renegrida.

És ben segur que me he deixat un munt de sobrenoms en el calaix. Així i tot, penso que aquest recull no és un mal exercici de memòria

Comentaris tancats a Els sobrenoms

Avec le temps/ Patricia Kaas

Comentaris tancats a Avec le temps/ Patricia Kaas

La meva illa immòbil

Recuperat de fa vint-i-cinc anys:

La meva illa immòbil seguia on sempre havia estat:
Penjada del temps,
Mullant-se de pluja,
capaç d’engrandir qualsevol sentiment.

Aquesta vegada, i sense cap raó fora de mi, l’havia trobat envellida de sobte, amb una certa maduresa que l’apropava cap a mi.

La pluja havia esborrat molts de camins, i també havia format rierols inacabables que em veia incapaç del tot de resseguir. Així i tot, amb els ulls que tot just acabava de rentar, seguia el vent i el glaç que, de nits, em portaven a una part del meu passat: cap a un racó ple de rovell i entotsolat.

Premià de Mar, 27 de novembre de 1991

Comentaris tancats a La meva illa immòbil

Comentaris tancats a

Kirk Douglas

La setmana passada Kirk Douglas, l’actor, va fer cent anys. Per coses de l’atzar, el dia abans havia vist “Path of Glory”, la pel•lícula que amb Stanley Kubrik va fer l’any 1957 i que en castellà es va batejar com “Senderos de Gloria”. Em va arribar després d’un mes de tenir-la demanada a la botiga on normalment compro els DVD’s de segona mà.

Fent marxa enrere, diré que quan vaig pensar que, com a bon cinèfil, tenia l’obligació de veure aquest film, la cosa es remunta a fa dos anys, quan en una classe de francès, una noia va triar-la per fer el seu exposé. Aleshores em va sorprendre que una noia triés un tema bèl•lic, que és un tipus de cinema que, en general, no sol tenir les preferències femenines. En tot cas, una vegada vist el film, vaig entendre el perquè: el film gira a l’entorn del problema ètic de la guerra, del menyspreu de certs poders i comandaments cap a la vida humana (la vida dels altres, per descomptat), i de les ambicions personals que passen per sobre de milers de cadàvers i del dolor de gent que és innocent. Tot això plantejat amb la fredor de percentatges calculats abans d’un combat en el qual, si no recordo malament, ja es dona per bo enviar a morir “només” un 90% de la tropa, sempre que es pugui assolir l’objectiu pretès.

Kirk Douglas, l’actor que en els seu moment ja va reaccionar en contra de la cacera de bruixes de Joe McCarthy donant suport real a Dalton Trumbo amb el rodatge de “Espartac”, dóna la talla humana a Paths of Glory amb la interpretació del paper del coronel Dax.

He mirat la puntuació que li atorga filmaffinity, i és d’un 8,5 sobre 10 punts. Hi estic d’acord.

Com a comentari addicional, aquesta pel•lícula m’ha fet replantejar l’ètica personal a l’hora de participar en una guerra. Penso que va tenir sentit combatre les tropes de Franco i les de Hitler. Per contra, penso que, per als americans, no en va tenir cap combatre les tropes de Ho Txi Minh o les de Saddam Hussein.

Comentaris tancats a Kirk Douglas