Comentaris tancats a

La bombona d’heli

«El dia que no em pugui valdre per mi mateix, em vull morir». Això és el que va dir en Quico Comelles als seus fills.
Durant l’àpat s’havia parlat del procés inacabable de la degradació de l’àvia. I tot, per al benefici de gairebé ningú. La malalta, aguantant el patiment de les limitacions del cos i la ignomínia d’estar a mercè dels altres; aguantant la humiliació personal que, tot plegat, aquest fet li suposava. D’altra banda, els familiars, que aguantaven el calvari del desgast psicològic i econòmic de la història. Si de cas, l’únic beneficiat era el geriàtric, de pagament, és clar. Fins i tot des del punt de vista de l’Estat –medecines i pensió bàsicament– això era tirar els diners.
En Quico Comelles els va dir que, quan li arribés aquest moment, si li arribava, esperava tenir el coratge suficient per treure’s d’enmig sense ajuda de ningú. Ja tenia la bombona d’heli a bon resguard. L’heli: inodor, incolor, insípid i mortal. També, la màscara per alenar: sense l’angoixa, com a mínim, d’aquell qui no pot respirar per deixar d’existir.
L’assemblea casolana va quedar-se pensarosa, però ningú s’hi va oposar. De fet, tothom pensava que ja era hora de fer a un costat la hipocresia dominant en el tema de l’eutanàsia.

Dintre seu, pensava en Quico Comelles, ¿quina mena de conya marinera era aquesta que ens feia patir la vida: dolors físics i psíquics, malalties, nafres, amputacions…, i fam, fred i set a molts indrets del món? Per si no n’hi hagués prou, als pocs moments de gaudir la vida, com per exemple amb el sexe imaginatiu, encara li posàvem traves i tabús. En Quico Comelles recordava aquella dita de “set eren que l’aguantaven i encara pixava tort”. Perquè collons havíem de pixar tort?



Comentaris tancats a La bombona d’heli

Mulholland Drive Soundtrack



Comentaris tancats a Mulholland Drive Soundtrack

El panorama polític del moment

Quan miro el paisatge polític espanyol en referència a Catalunya, em vénen molt pocs noms que deixin anar una sensació de sensatesa. Esmentaré els del professor Ramón Cotarelo, el de l’escriptor Suso del Toro i, en el plànol de la ràdio i dels comentaris filmats, el del ponderat Iñaki Gabilondo. En el pla esportiu es podria parlar de l’exentrenador de la selecció de futbol espanyola Vicente Del Bosque, en el de la música del cantant Ramoncín i, tal vegada, molt remotament, de Miguel Bosé. Segurament, no ho dubto, n’hi haurà més, però la meva memòria només arriba fins aquí. Pel que fa a la “intel•lectualitat” espanyola, es troba segrestada per algun tipus de problema que no sé detectar exactament. Tan és que sigui de dretes com d’esquerres. Escriptors prestigiosos com Javier Marías o Vargas Llosa, o bé es desentenen del tema amb un cert menyspreu, en el cas del primer, o l’insulten directament, com en el cas del segon, escriptor aquest últim, que, tal vegada en un intent desesperat d’afermar-se com a espanyol, renega de la ciutat que el va donar a conèixer al món.

No parlaré del PP ni del PSOE, dos partits que, de fet, participen d’una forma de política farcida de corrupció i, en el cas del PSOE, d’una estètica que l’última cosa que ens transmet és política d’esquerres. Pel que fa al succedani del PSC, amb el seu va i ve tràgicodramatic, ja fa moltíssims anys que va decidir suprimir el dret a l’autodeterminació de Catalunya del seu propi programa de partit. Dels votants de totes aquestes opcions, de vegades em pregunto a veure si es tracta de gent que a la fi ha aconseguit deixar de pensar o si només es tracta d’una frivolitat que, extremadament, prescindeix de cap tipus de codi moral. Aquí sempre intervé la frase recurrent d’en Josep Pla: “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. Frase que té el seu mèrit perquè, implícitament, en Pla es desmarcava de ser espanyol quan desmarcar-se’n era un pecat greu.

Pel que fa als mitjans de comunicació, la premsa de Madrid s’emporta el discurs de la postveritat. Fins i tot un diari com El País, fa uns anys considerat com a diari progressista, ha fet una reculada espectacular quant a objectivitat, i ha passat a desinformar i a mal informar. No m’estranyaria gens llegir-hi lloances al Valle de los Caídos en qualsevol moment. Quant a la premsa catalana unionista: La Vanguardia (“española”) i El Periódico, no els queda més remei que la disfressa de be, ja que, altrament, el llautó que mostrarien no hi hauria manera d’amagar-lo.

D’entremig, o potser no tant, tenim els interessos de la Banca i el desprestigi d’una judicatura que ja no dissimula la seva submissió al poder polític de l’Estat. Així mateix, sóc incapaç d’entendre gent de Catalunya que, bàsicament per por i per un aburgesament moral que només va darrere de conservar un statu quo del qual pretén fruir, tanca els ulls a l’insult sistemàtic d’una Espanya que ja ha perdut els papers i la dignitat. Aquest tipus de català covard, també és indigne, per molt que, vanament, es vulgui justificar. Finalment, segons diu en Puigdemont de manera molt encertada, cal refer la mentalitat de colonitzats de tantíssims catalans per convertir-la, a pas accelerat, en la primera estructura d’estat de forma urgent.

Sí, és clar, entenc la ignorància i la manipulació que es fa dels ignorants.

Comentaris tancats a El panorama polític del moment

Comentaris tancats a

Frases

Havien estat tres setmanes intenses que acabaren sent frustrants. I sí, és ben cert que va ser aleshores quan vaig veure, clarament, que als seixanta-set anys, a punt de fer els seixanta-vuit, encara es podia anar ple d’immaduresa, en aquest cas d’immaduresa emocional: vull, no vull, em faig enrere… No, no m’hi faig!

Era el que m’havia trobat. Amb la mirada retro hi havia molt camí llaurat: el bo i dolent, els errors i els pocs encerts. Al capdavall la vida: just al bell davant. No, no era jo cap personatge de novel•la. No era més que l’home gris real.

Després…, bé, els dubtes s’havien esvanit: triomfava l’emoció per sobre de la raó.

Abans de res m’havia preguntat sobre les causes de la frustració: barreres que semblaven insalvables, cansament de la rutina, ganes de fugir, entrada de noves emocions, soledat, la seguretat del que és estable…, tot barrejat i, al final, jo, que inesperadament m’havia convertit en un desestabilitzador.

Sense ordre ni concert, pensava en frases meves o d’altra gent que se m’havien clavat en el cervell. En recordava unes quantes, només les que l’oportunitat del moment m’havia empès a apuntar. La primera de totes potser seria la d’en Valentí Puig sobre Ciutat, amb el seu «Palma: pàtria i tenebra», la meva pàtria, tan provinciana mentalment. Li seguien, per associació d’idees, altres frases sense un sentit lògic ni planificat.

Em revenia el franquisme que, fins als vint-i-cinc, em maltractava en blanc i negre. També els tramvies del carrer dels Oms que m’ajudaren a somiar tots els colors. Ferits, els colors quedaren desats a la memòria.

Pensava en frases com:

«Hi ha contes que, quan els escrius, t’hi sents tan enganxat com en una fel•lació»(meva).

«Era un noi tan prim, tan prim, que semblava que els meus ulls tinguessin un astigmatisme exagerat» (meva).

«Les distàncies: encara que aparentment siguin iguals, no és el mateix pujar una escala que baixar-la» (meva, encara que suposo que, d’aquesta o d’altra manera, el mateix se li ha passat pel cap a un munt de gent).

«If something is wrong, fix it if you can. But train yourself not to worry. Worry never fixes anything» (Ernest Hemingway)

«Escoltant l’armador del vaixell del qual era capità com desbarrava al meu costat, em van entrar ganes de treure’m la titola i pixar-li a sobre dels pantalons» (meva; pensament ocult; desig reprimit).

«Virtue was vanity dressed up and waiting for applause» (Richard Flanagan a The Narrow Road to the Deep North).

«Cada frase és una oportunitat per iniciar un món. La literatura-Bloom aprofita aquesta oportunitat» (Gonçalo M. Tavares)

Cita de Joseph Conrad a “Nostromo”, referint-se a Nostromo mateix: “…this man was made incorruptible by his enormous vanity, that finest form of egoism which can take on the aspect of every virtue.”

«Given the world that he created, it would be an impiety against God to believe in him» (John Banville a The Sea)

«Una nota pot ser tan menuda com el cap d’una agulla o tan gran com el món; depèn de la imaginació que hi posis» (Thelonious Monk)

«Culture may be even described simply as that which makes life worth living» (T.S. Eliot)

«Le beaucoup savoir apporte l’occasion de plus douter» (Michel de Montaigne)

«Com que és més ço que ignores que ço que saps, no parlis gaire» (Ramon Llull).

NB: Aquestes tres últimes frases, trobades en uns cartells murals en els passadissos del metro de Ciutadella-Vila Olímpica de Barcelona. Anava a veure “Incerta glòria” en els cinemes Icària.

Després és clar, hi ha totes les que mai no m’he apuntat.

Comentaris tancats a Frases

Comentaris tancats a

Titanic, 15 d’abril de 1912

Titanic.
Atlàntic Nord.
Nit del 15 d’abril de 1912.
Naufragi del vaixell més gran del món.

Aquella nit va matar 1503 passatgers. Aquella nit va qüestionar els avanços tecnològics i la prepotència dels humans. Aquella nit de lluna negra i mar en calma a zero graus, va repartir, arreu, dignitat i deshonor, amor i heroisme, covardies i misèria. Els músics de la nau van posar-hi el to romàntic interpretant “Nearer my God to Thee” fins al final. Aquella nit va fer glaçar més de mig món.

Arran del gran naufragi es canviaren normes sobre el nombre mínim de bots, les hores de guàrdia telegràfica i les patrulles de gel. Amb la telegrafia sense fils, la immediatesa del periodisme va significar una gran revolució. D’altra banda, les asseguradores van replantejar-s’ho tot. Per a alguns, el naufragi del Titanic, també va ser un repte que es va perdre contra Déu i, la guerra sorda entre les navilieres alemanyes i britàniques, el preludi de la Gran Guerra.

Comentaris tancats a Titanic, 15 d’abril de 1912

Comentaris tancats a

L’escullera

Ningú no ho hauria dit.

En un horabaixa fosc d’hivern, es trobava mirant al mar a la punta de l’escullera. De sobte, l’home va agafar embranzida i amb un crit molt llarg s’hi va llençar…

El vent era fort, les onades copejaven el rocam sense cap misericòrdia i allí el van estavellar. L’home es deia, o s’havia dit, Martí Capllonch, àlies en Martí Torrat.

Encara que sense ales, en Martí, d’alguna forma, sempre havia estat volant. Era un somiador de quimeres i impossibles: la dona ideal, el món perfecte, la guerra inexistent. Somnis per experimentar: la caça de balenes i la conquesta del Yukon.

Com el Juli d’Incerta glòria, el llibre d’en Joan Sales i el film d’en Villaronga, l’únic que en Martí Capllonch havia trobat al seu davant es deia infelicitat.

Quan va saber-se la notícia, la família: el pare, la mare i els germans, a banda de sentir molta vergonya per allò del que diran, va respirar.

Comentaris tancats a L’escullera