Comentaris tancats a

Moulin Rouge

Avui, acompanyat de la meva ombra (que de vegades m’avança i d’altres s’endarrereix), he anat a veure l’exposició que, a Barcelona, amb el reclam del nom de Toulouse Lautrec, es fa dels cartellistes de la Belle Époque parisenca al Caixafòrum. Lautrec, el pintor que em fa pensar en el record impressionant del museu d’Albi de fa poc més de tres anys. Ara mateix, tinc la sensació que la visita a aquell museu, tal vegada va passar en una altra vida. D’ençà, vaig sol pel món: manifestacions, viatges, sortides al cinema o a comprar. Rarament, si no és per accident, vaig en grup o acompanyat. La veritat és que anar sol no és un ideal, però no em suposa cap contrarietat.
En un altre ordre de coses, parlar de Toulouse Lautrec em transporta a la novel•la Moulin Rouge, de Henri Murger, que vaig llegir quan tenia divuit o dinou anys. Era aquella època en la qual la vida bohèmia era un somni per a mi. Ho era tant, que estudiava poc o res i em perdia en un món de fugida de la meva realitat. De vegades no anava a classe els horabaixes i em deixava caure per la zona d’Es Jonquet que, en aquell moment, es convertia en el meu Montmartre particular. Sempre portava un llibre amb mi, m’asseia a qualsevol lloc i començava a llegir o a escriure algun poema de manera desordenada o per què no?, començava a somiar. Recordo la construcció –entre terrosa i blanca– del conjunt d’aquells molins, un d’ells anomenat Jack el Negro en honor d’una pel•lícula americana de l’any 1950 amb aquest nom. De fet, en el film, Jack el Negro o, més ben dit, Black Jack, era el nom que rebia un iot gran i luxós dedicat al contraban. Per descomptat, com a mínim una gran part dels escenaris del film pertanyien a la badia de Palma, amb Porto Pi i molins inclosos. No sé per quina raó, un dels molins d’Es Jonquet va ser batejat amb aquest nom tan ridículament espanyolitzat. En tot cas, el nom de Lautrec evoca en mi el record d’aquelles calmes de gener que desplegaven un sol que acaronava l’aire i els sentits.

Premià de Mar, 2 de novembre de 2018

Comentaris tancats a Moulin Rouge

Comentaris tancats a

Sobre Norman Bates

En vídeo, a través de l’ordinador fix, he tornat a veure Psycho (Psicosi), el film més famós i emblemàtic de Hitchcock. També m’he posat a repensar-lo una mica, a investigar-lo de forma casolana, en pla humil.

El Bates motel el tinc just al davant. És de nit. El lloc és isolat, a prop de la ciutat imaginària de Fairvale, suposadament Califòrnia. Fairvale, un lloc fronterer, o gairebé, amb l’estat que imagino que és el d’Arizona. Som en un mes de desembre de finals dels anys cinquanta, però no fa fred. Això sí, poc abans acaba de caure el diluvi universal.

Marion Crane, la jove administrativa de la immobiliària de Phoenix, Arizona, està embolicada amb l’atribolat Sam Loomis, el guaperes humil que regenta una petita drogueria, que encara paga els deutes que va heretar del pare i a qui la llei obliga a passar una pensió a la seva exdona. Entre la parella d’amants tot són problemes de liquidesa i de distància, atès que Marion viu a Phoenix i Sam a la ciutat de Fairvale, prou distants l’una de l’altra perquè en les breus trobades sovint calgui l’avió. Amb tot aquest rerefons personal, Marion Crane, en un impuls, sense saber ben bé per què, tret de per escapar de la seva realitat quotidiana, birla 40.000 dòlars de l’empresa de Lowery, el patró pel qual treballa.

El moment de la fuga és un divendres horabaixa. Marion havia de dipositar els 40.000 de l’empresa al banc, però no ho fa. En lloc d’això, preocupada i nerviosa amb el feix de diners que porta a sobre, agafa el cotxe i comença una escapada accidentada, amb la sospita d’un policia amb ulleres fosques i cara de pocs amics al qual bandeja perquè no ha trobat res que la incrimini. Quan després d’un llarg viatge, que estimo que és de dia i mig, aterra en el Bates motel per fer-hi nit, utilitza el nom fals de Marie Samuels, de Los Angeles, en el llibre de registre (Marie, de Marion; Samuels, de Sam Loomis). En aquell moment Marion Crane té gana, està cansada i arrossega molta son després de la tensió de la fugida, d’una nit de no dormir, de –quan es fa de dia i esgotada– mal dormir en el cotxe a vora de carretera i, per reblar el clau, de la pluja intensa i nocturna de moments abans en què gairebé no es veia ni l’asfalt.

Norman Bates l’atén amb cortesia i mira enfront cap a la casa on té la mare just a sobre del turó. La mare no és a la finestra i deu estar asseguda o potser dormint. Norman sempre pensarós: la mare quasi invàlida, tot el dia sola, asseguda o, a estones, passejant davant dels finestrals del sinistre casalot. Quan no és així, és que es barallen l’un amb l’altra i, sovint, s’alcen la veu. Des del casalot la mare pot saber si hi ha moviment en el motel: un cotxe, unes maletes…, gent o llum en una de les dotze habitacions. Però gairebé mai no ve ningú. El motel és a la vora de l’antiga carretera. Amb la nova, ara queda fora mà. I és per això que Norman, un xicot alt, prim, polit i solitari de vint-i-set anys, té temps per tenir cura de la mare; canviar –només per hàbit–, la roba de les habitacions; fer la neteja del motel; dedicar-se a la passió per la taxidèrmia dels ocells i, també i sobretot, Norman té molt de temps per cavil•lar, per pensar en la incongruència que significa el fet que fa deu anys que la mare va morir. En tot cas, Norman prepara un sandvitx a Marion Crane, conversa amb ella amablement i, fins i tot en la conversa, es crea una certa intimitat. És indubtable que se sent atret per ella. Norman diu que tots nosaltres vivim en una trampa, cosa que no és cap frivolitat.

Tot és confús. Marion va a dutxar-se i descansar a fi de, l’endemà a primera hora, tornar a Phoenix. Penedida, vol tornar els diners furtats. Però això no passarà. Marion és una noia que ens desperta simpatia i complicitat, però la mare de Norman no és d’aquest parer. Tota engelosida, i al ritme d’una música tallant, repetida i mentre la noia es dutxa, la mata a cops de ganivet cantats per l’agressió cruel del so fort d’uns violins. Amb posterioritat també matarà Milton Arbogast, el detectiu privat que dilluns, quan a la tarda ningú no sap res d’ella, el cap de Marion Crane a l’oficina –que no vol gaire soroll–, envia per investigar.

El que ha passat o passarà és que els cossos i els cotxes de tots dos –de Marion i d’Arbogast, un home amb el nas fi–, així com també els diners del furt, desapareixeran en les aigües fangoses d’un pantà que els xucla fins al fons.

Abans, a l’apartament número 1, el de l’assassinat de Marion Crane, Norman Bates, visiblement preocupat, es posarà a netejar-lo a fons amb la baieta sense ni tan sol treure’s l’americana que porta posada tot el temps que dura la seqüència. Així mateix, dies després, la mare també intentarà assassinar Lila, la germana de Marion que, neguitosa, vol trobar-la i aclarir l’embolic de tot el que ha passat. Abans que això succeeixi, in extremis, és Sam Loomis qui la salva de morir, apunyalada també, en el soterrani del casalot. Prèviament, Lila i Sam (Sam viu a Fairvale, molt a prop) s’han posat d’acord en la recerca de Marion. Mentre això passa, en un rampell de frivolitat que em surt de dins, em pregunto a veure si, un cop s’acabi el film o la novel•la, potser començarà una història nova d’amor entre el tàndem de recerca. Però ho descarto per pura porqueria: that’s crap!, com dirien els americans. M’avergonyeixo, no he dit res!

D’acord amb el que diuen pel comtat, després de morir el senyor Bates en un accident casolà quan Norman tenia només cinc anys, mare i fill van viure molt units fins que Norman va fer els disset. Va ser aleshores que la mare de Norman s’agençà un amant, un tal Joe Considine, que l’engrescà amb el negoci del motel, i al qual va matar de seguida que sabé que Considine era un home casat. Va matar-lo amb estricnina i, tot seguit, ella es va suïcidar. Posteriorment, algú ha especulat sobre si l’accident en què va morir el marit legal, el senyor Bates, va ser provocat. Però amb compte: alerta vermella descarada!!! Com diu el xèrif Chambers: aquí hi ha alguna cosa que no quadra! Si qui es passeja per la finestra és la mare de Norman Bates, aleshores, a qui van enterrar en el seu lloc?

Tot això de les morts succeeix a causa d’una mare gelosa i possessiva del seu fill; un fill per a qui, als seus ulls, qualsevol dona representa una amenaça. En qualsevol cas, Norman cobreix totes les maldats a la progenitora.

També s’ha especulat molt sobre l’abús sexual infantil que Norman pot haver patit, i sobre unes possibles relacions incestuoses amb la mare. Preguntes que se m’acudeixen: quin tipus de sexualitat és la de Norman?, es masturba sovint?, el masturbava la mare?, va haver-hi alguna cosa més? Sí, ja ho sé: són preguntes de bugada, força lluny de ser intel•ligents.

Segons el xèrif Chambers, Norman porta vida d’ermità. Fairvale, el lloc habitat més proper i on ja he dit que viu Sam Loomis –última raó de l’escapada de Marion–, sembla que queda a quinze milles del petit motel de les dotze habitacions que, gairebé sempre, solen estar buides. Per apuntar petits detalls, diré que Norman fa servir un cotxe –que en el film només surt un cop–, per anar a comprar a la petita ciutat mentre la mare queda sola. A més de per fer els àpats cada dia, Norman també el necessita per comprar els productes químics necessaris per a la seva taxidèrmia. De contactes amb el món extern, a la pel•lícula no hi surt cap televisor, però telèfon sí que en té, potser obligat pel fet de regentar el motel. La sensació que em queda de Norman és la d’una persona neta i molt curosa d’ell mateix i el seu entorn.

De la seva personalitat esquizofrènica, se’n parlarà al final, quan la mare l’acabi dominant completament.

Títol del film: Psycho
Producció: Paramount, 1960
Color: blanc i negre
Els actors: Antony Perkins (Norman Bates)
Janet Leigh (Marion Crane)
John Gavin (Sam Loomis)
Martin Balsam (Milton Arbogast)
Vera Miles (Lila Crane)
John McIntire (xèrif Al Chambers)
Guionista: Joseph Stefano, sobre la novel•la de Robert Bloch
Música: Bernard Hermann
Director: Alfred Hitchcock

Comentaris tancats a Sobre Norman Bates

Comentaris tancats a

Fer-se totes les il·lusions possible

Acabo de llegir Fer-se totes les il•lusions possibles, de Josep Pla. Es tracta d’un recull de notes que l’home de la boina va escriure els anys cinquanta i seixanta; notes molt variades, àgils i plenes d’observacions, algunes molt agudes. En elles hi detecto una manca d’acabament, possiblement perquè no eren més que això: notes. En tot cas, el que més em sorprèn d’aquest compilació, tal vegada perquè no he llegit prou l’obra de Pla, és la crítica despietada que fa del franquisme i de la corrupció que li és inherent. Parla “d’aquest règim d’abjecció de Franco” i, referent als espanyols, “Es pot conquistar amb un arrauxament. Colonitzar implica intel·ligència, Espanya”; observacions, les dues, de gran calat! Així mateix, Pla analitza la idiosincràsia del poble català d’una manera lúcida, encara que potser, referent a la por, ara ha evolucionat. El llibre s’acaba amb tres cartes dirigides a Pla: una de Carles Sentís i dues de Maurici Serrahima.
La presentació del recull la fa Francesc Montero: per a mi, indigerible fins al punt que no l’he poguda acabar.

Comentaris tancats a Fer-se totes les il·lusions possible

Comentaris tancats a

Cold War

El film, emmarcat en un rerefons d’una Polònia comunista i el contrast d’un París de mitjans dels anys cinquanta, ens narra la història d’un amor difícil i complicat entre Zula, cantant i ballarina, i Wiktor, pianista i director d’un cor. El film –un diàleg constant amb la música–, ens parla de la lluita que existeix entre les fites personals i l’amor; sota els ulls del sistema, sia el que sia.

Cold War, una pel•lícula en blanc i negre; una pel•lícula de sala d’art i assaig.

Cold War és alhora la fredor de la neu i la calidesa del club de jazz l’Éclipse –un club tot emboirat de fum i alcohol–, que projecta fugida i sentiment que es pot tallar amb un ganivet..

Impactant, és la seqüència del primer cop que ela antics amants es troben a París: la nit, amb Wiktor com a darrer client d’un bar just a punt de tancar… I el comiat de Zula, primer formal; després, desfent el camí de partida, amb un bes apassionat. Tot abans que torni amb el grup de la coral polonesa que fa el seu debut a França. Tot plegat, poesia feta en blanc i negre, sense cap però!

Anys després, a l’habitació de Wiktor a París, de fons, se sent The man I love, cantat per Billie Holiday. És aleshores quan l’ànima comença a fer-se humida; és aleshores quan l’ànima comença a plorar i vol volar o morir. En aquell moment, els amants ja viuen junts.

De cop i volta, en l’intermedi del músics del club de jazz, se sent Rock around the clock que s’estén per tota la sala. La bella Zula (Joanna Kulig), beguda i ensopida, asseguda a la barra, d’esquena al seu amor i en un moment psicològic de desfeta, s’eixoriveix. I balla, i puja a l’escenari, i cau borratxa en els braços de Wiktor (Tomasz Kot) que, desesperançat i sabent que no pot fer-hi res en el moment, l’observa amb resignació.

La part emotivament més intensa: quan Zula ja ha partit de París i Wiktor fa una improvisació al piano que rebla el dolor de les llàgrimes que vessa. La banda de jazz ret respecte a aquesta pena amb el seu llenguatge mut. Abans, la bufetada de Wiktor a Zula que poques convencions podran fer enquadrar com a violència de gènere, almenys, en el que normalment s’entén com a tal.

Pawel Pawlikowsky: una direcció magistral. Per a mi, potser amb la manca d’un punt més d’intensitat dramàtica. Però potser és defecte meu.

Resumint: un film en blanc i negre que potser fa ressaltar la neu, l’encontre, el desencontre i la buidor. Un film que serà història del cinema. Això sí: no vull fer de spoiler del final.

Comentaris tancats a Cold War

Comentaris tancats a

Un naufragi sense morts

Any 1971. Vaixell: Monte Udala; noliejat per Líneas Ybarra a Naviera Aznar. El vaixell és al port de Palma. A més de fer-ho a l’illa, carregarà a diversos ports peninsulars amb destinació Brasil. Jo estic en període de pràctiques i cerco nau on embarcar. Per a mi, Brasil és un imant. Sé que el vaixell no porta alumne. Il•lusionat, m’hi acosto per tal de provar sort. Em rep el primer oficial, una persona amigable i molt correcta. Em diu que, si vull, com a alumne en pràctiques, legalment puc embarcar, però em fa una petita reflexió: amb aquest capità, els alumnes anteriors, de seguida que han pogut han tocat el dos. Sembla que alguna dèria contra els alumnes o agregats fa que aquest senyor amargui la vida dels que s’hi embarquen. Me’l crec! El fet és que no tinc cap gana de passar-ho malament i, molt a pesar meu, desisteixo d’enrolar-m’hi.

És un cop passat un mes o un mes i mig, que llegeixo en el diari que el Monte Udala ha naufragat. La causa: una via d’aigua. Sembla que un vaixell de bandera liberiana i un altre de la marina brasilera han intentat salvar-lo remolcant-lo fins a port. La mort del Monte Udala ha estat lenta, de gairebé dos dies abans d’anar al fons del mar. La tripulació –tota–, ha estat rescatada pel Freeport, el mercant liberià.

Obtinc, del blog “Puente de mando/ la mar es mi camino”, de Juan Carlos Díaz Lorenzo i publicat amb data 30 de gener de 2018, una sèrie de detalls sobre el vaixell i sobre el naufragi. També les fotografies.

D’edat, la nau (1948-1971), tenia un any més que jo, o sia, en tenia vint-i-tres; una edat prou avançada per encara navegar. M’assabento que fou construïda a les drassanes d’Euskalduna. El mercant era de càrrega i passatge, tenia sis bodegues i mitjans propis de càrrega i descàrrega. En qualsevol cas, i a partir de l’any 1962, va quedar relegat al tràfic de mercaderia general. En el seu moment, l’any 1959, havia fet dos viatges a Melbourne, Austràlia, el primer des de Bilbao i el segon des de Santander. Hi va transportar més de 400 emigrants.

D’acord amb el blog esmentat una mica més amunt, el dia 6 de setembre de l’any 1971, en viatge de tornada cap a Espanya, el Monte Udala va patir una via d’aigua que inundà la sala de màquines. El vaixell aguantà prou temps a flot abans d’enfonsar-se. Tot això passava, sempre segons el blog de Juan Carlos Díaz Lorenzo (un blog que sembla ben i prou documentat), a 70 milles del port d’Ilhéus, Brasil, en posició 15º 02S i 36º 38W.

Les característiques principals de la nau, eren: 148,5 m d’eslora; 18,92 m de mànega; 12,1 m de puntal; 8.750 tones de pes mort i 7.300 cavalls de potència propulsats per un motor Sulzer que podien fer arribar la velocitat (almenys teòricament) a 17,5 nusos.

El que vull amb tot això, és anar a parar al poc comandament que tenim sobre les nostres vides. De fet, vull anar a parar, un altre cop, al llibre 4321, de Paul Auster: agafes un camí o n’agafes un altre, i sense cercar-ho, la vida et pot canviar de dalt a baix. Com en el llibre, pots arribar a tenir quatre històries diferents, o deu, o vint, o les que calgui.

Si hagués fet aquest viatge amb el Monte Udala, potser hauria canviat la visió del món de la mar. Potser, fins i tot, la meva vida hauria emprès un altre rumb. La realitat és que no ho sabré mai ni tampoc em preocupa. Això sí, hauria pogut escriure sobre els fets en qualitat de testimoni i, per descomptat, no es tractaria d’aquest simple full informatiu. A l’escrit, potser hi hauria por, tensió o, qui sap, si la poesia d’un adéu. Compto que, com tothom, malgrat el capità, hauria sobreviscut.

Comentaris tancats a Un naufragi sense morts