4321

4321, la novel•la. Reflexions sobre l’art, la creació…, la suposada part que portem a dintre de ser déus. Una part d’humanitat, una altra de vanitat i una darrera de futilitat! A la novel•la de Paul Auster, que ara mateix estic llegint, hi queda tot prou reflectit. A banda d’això, Auster es recrea jugant amb les paraules i la fonètica a través dels personatges que hi col•loca. És capaç de convertir la Sorbonne en la frase anglesa sore bone (os adolorit) o l’expressió francesa au contraire en la traducció anglosaxona o cunt rare (o cony rar), sense “h” darrere la lletra “o”. També en partides de tennis fictícies, fa jugar com a contrincants noms divertits com poden ser Veronica Lake contra Dick Diver; Miles Standish contra Sitting Bull; Loretta Young contra Victor Mature o Claude Rains contra Muddy Waters. A banda d’això, Auster, per a mi, representa una immersió en l’àrea que uneix Nova Jersey amb Nova York. Aquí, la part de Brooklyn, és una altra història.

Durant dos anys, navegant de capità amb els portacontenidors bessons Al Khaimah i Al Khafji, vaig fer ruta regular amb Port Newark, port just al davant de l’aeroport internacional amb aquest nom. Hi feia escala cada quaranta-set dies de mitjana. Aleshores, cobria la línia d’Extrem Orient (Costa Est americana-Singapur), i estàvem noliejats per la UASC (United Arab Shipping Company), un consorci dels Emirats. D’aquell temps em va quedar l’embruix que per a mi significa Nova York, la ciutat de les ciutats a tir de Pedra de Port Newark.

La coneguda com a ciutat dels gratacels és un lloc on tot és gran i dur, i sòrdid i elegant. És un lloc on, des del primer moment em vaig sentir integrat. Parlo, particularment, de la part que va de Manhattan South a Central Park, costat de l’hotel Plaza. L’embruix que em va encantar aleshores, perdura encara avui.

Comentaris tancats a 4321

Engolit pel formigó

De jove –recordava–, vivia en una punta de la ciutat. Això em facilitava poder arribar a camp obert només en deu minuts. Havia de deixar enrere l’antic escorxador municipal, i tot seguit ja hi era. A l’hivern, hi solia anar els diumenges horabaixa sobretot; uns diumenges que a Ciutat sempre han estat molt avorrits, d’un avorriment gris i enganxós. Encara que més esparsament, també hi anava a la primavera i a la tardor. A l’estiu no m’agradava. Com que les escapades les feia amb llum del dia, quan venia la calor, el sol feixuc no es deixava perdonar. Un cop era al camp obert, a davant meu s’estenia una plana d’ametlers, garrovers i una mica de garriga. La serralada blau grisenca hi dibuixava el rerefons. I sí, quan era allà, potser només una hora o dues, sentia la il·lusió de ser un home lliure que comunica directament amb la natura. Vés a saber perquè, malgrat anar-hi sempre sol, aquestes escapades feien que em sentís acompanyat i amb escalfor al cor. De fet, en un petit quadern, hi pensava versos i hi somiava països molt distants. En aquell temps no hi havia telèfons mòbils i l’espai del camp obert –gairebé sempre buit de gent–, quedava a redós de qualsevol soroll de ciutat o carretera. Al cap d’una estona, potser també em ficava bolígraf i quadern a una butxaca i, amb la mà, jugava amb algun albó que acabava de trencar mentre caminava sense pressa i sense rumb. Més tard, tornaria cap a casa, cap a una realitat que em desplaïa. Un cop hi fos, instal•lat a la meva illa personal, reprendria la lectura d’algun llibre que em donaria altra vegada ales d’evasió.

Temps passat…, i aquest camp obert que fa anys que no existeix perquè ha quedat engolit pel formigó! D’altra banda, aquest jove de què parlo, ja està a punt de fer els setanta i, a l’esquena, per molt que carregui un sac tot ple de somnis estripats, encara no ha perdut la força d’imaginar tot el que pensa que és possible: un goig literari, una tendresa no amagada, una música que espera just tombar la cantonada o el color d’un simple instant que es converteix en un poema.

Comentaris tancats a Engolit pel formigó

Comentaris tancats a

Un viatge a l’Índia

“Un viatge a l’Índia”, de Gonçalo Tavares, és un llibre de reflexions i un experiment literari de primera magnitud. El llibre, que es divideix en deu cants de gran força poètica, tracta de la història d’un home –en Bloom–, que viatja a l’Índia per cercar l’esperit i la saviesa; en Bloom, un portuguès amb un passat de sang, que fuig d’un entorn que és traumàtic i no li agrada.
Amb els trossos que transcric, el futur lector es pot fer una idea aproximada d’aquestes reflexions. Segons la meva opinió, és tracta d’un llibre que cal llegir a poc a poc i meditar.
Es tracta d’un relat èpic o d’una novel•la? Sense dubtar-ho, m’inclino pel primer supòsit.

Editorial Periscopi, 424 pàgines.

«El mar és un mamífer, el vaixell,
el punyal del sacrifici.
Perquè com tots els animals,
El mar només és arrogant
Fins que topa amb el seu amo.
Parlem del mar, però potser
Siguin la terra i el cel els que exigeixen ser descrits.
Bloom. Bloom, Bloom.»

«En Bloom ha obert dos ulls contradictoris
(un que volia veure coses noves, l’altre dormir)
i ha passejat la mirada pel tranquil compartiment
on acaba de ficar-se.»

«Però com que l’aire era exagerat i càlid, com si algú
hagués deixat el dia massa estona al forn,
resulta que la simpatia dels homes va fer acte
de presència.»

«És clar que un dels avantatges del cel és que no trepitja,
però en Bloom ja estaria satisfet si algú
li indiqués un camí, a la terra,
desconegut per la majoria.»

«És evident que a la maldat li agrada tallar a
trossos i menjar.»

«… què és
un poble
sinó el que menja?»

«… després en Bloom
L’estomaca detalladament, …»

«… es va recordar de la vella saviesa
de Plató, que, a l’entrada de la seva acadèmia,
havia escrit:
«Que no entri qui no sàpiga geometria».
La filosofia, al capdavall,
entusiasma certs òrgans que no són el cervell
–ironitza en Bloom; i no va poder deixar de pensar
que perfecta que quedaria aquella frase clàssica
penjada a l’entrada d’un bordell.»

«Qui creuria en miracles si un Déu,
ni que fos mal situat en la jerarquia,
treballés de nou a cinc?»

«La vanitat té un únic sentit,
no expira. És substància que un llança cap a dins d’un mateix,
i allà es queda, engreixant-lo de no-res i de cap cosa.»

«… qui recorda inventa: tot comença de nou.»

«Un país és una cosa feta d’acords antiquíssims.»

«… els seus advocats eren tan perfectes
que semblaven fets a mà.»

«Dels quatre elements antics –no sé si se n’ha adonat–,
l’home només és incapaç de contaminar el foc.»

Potser és un llibre que, a més d’ajudar e a pensar, ajuda a repensar

Comentaris tancats a Un viatge a l’Índia

Comentaris tancats a

Quim Torra i “El quadern suís”

Just acabo de llegir El quadern suís, un llibre de Quim Torra que Proa, l’editorial, ha publicat a la seva col·lecció A tot vent.

El llibre, que va ser escrit al llarg d’un any i mig, bàsicament durant el temps de la seva estada a Suïssa entre 2006 i 2007, ens parla un poc de tot: de les ciutats d’aquell país, dels paisatges, dels cantons, de la banca, els formatges, la xocolata i els rellotges. Parla de democràcia, de referèndums, de les llegendes i de la religió, de la seva gent, de la diversitat i el respecte a les llengües que s’hi parlen… Així mateix, rescata de la memòria tot un seguit de catalans que van tenir poc o molt a veure amb la confederació. Hi surten, entre molts altres, Jacint Verdaguer, Josep Pla, Xammar, Gaziel, Mercè Rodoreda, Armand Obiols…, com també artistes, músics i literats de tot el món, originaris o bé relacionats amb aquest país tan pragmàtic -com Torra assegura que és-, i que van des d’Alfonsina Storni fins a Gustav Klimt, Paul Klee, Picasso, Voltaire o Le Corbusier. Torra parla de polítics històrics catalans com ara Macià i, sobretot, parla de Cambó. Reflexiona sobre economia, les multinacionals i els grans moviments polítics de la història. En el seu epíleg, i parlant sobre el Procés, ens deixa una frase lapidària: «l’independentisme ha de fer alguna cosa més que guanyar: ha de defensar la seva victòria.»

Quim Torra és un home a qui fa uns mesos gairebé desconeixia. Sabia del seu pas per Òmnium i poca cosa més. Ara, sé que es tracta d’una persona d’una solidesa cultural inqüestionable, molt per sobre de la mitjania a la qual estem acostumats, sobretot en el món polític. Em queda el seu sentit de l’humor i de la ironia, i acabo el llibre pensant que he llegit un home honest que de nazi no en té res.

Comentaris tancats a Quim Torra i “El quadern suís”

Comentaris tancats a

Més enllà de l’horitzó

Enfonso l’ànima en la immensitat profunda i blava
D’aquest oceà,
D’aquesta mar que només els segles saben
Tot el dolor que va acceptar.

Cauen sols i cauen llunes
I passen àgils els núvols que empenyen els monsons,
I el meu temps,
Mancat de sintonia,
Marxa lent, cercant-te darrera del meu somni,
Més enllà de l’horitzó.

Índic Nord, 28 d’agost de 1978

Comentaris tancats a Més enllà de l’horitzó

Comentaris tancats a

https://youtu.be/xFTvjRpaU38

Comentaris tancats a